En els cent anys d'Antoni M. Badia i Margarit (1920-2020)

LA RODA DEL TEMPS

per Brauli Montoya Abat

La roda del temps

Antoni M. Badia i Margarit
Antoni M. Badia i Margarit

Fer cent anys no és fàcil, però Badia els ha fet... entre nosaltres, els filòlegs que el recordem. És com els membres de la família traspassats, que viuen en el teu record mentre vius. Després, aquest record esdevé lletra morta: un nom, una datació i unes fotos cada volta més difícils de reconèixer. En el cas dels col·legues de disciplina que ens han deixat, per damunt de noms, dates i imatges, hi ha una obra científica que, en la mesura que haja deixat petjada en el nostre treball quotidià, seguirà vivint en nosaltres i passant el seu missatge a les generacions futures. Aquest és el cas d’Antoni M. Badia i Margarit, nascut l’any vint (del segle vint) i finat (físicament) el 2014 (als 94 anys); per tant, amb una vida que s’endinsa en el segle vint-i-u i que s’estén, de manera activa, fins al 2012, que va ser el darrer any que el vam poder veure i sentir en els plens de la Secció Filològica.

En la majoria dels casos el que feia era obrir camins als seus deixebles i encomanar-los no solament ciència sinó també passió per la disciplina. Però en aquells camps en què ell mateix s’havia abocat amb plaer va poder deixar per a la posteritat una sèrie de treballs –i aportacions conceptuals– que han esdevingut autèntiques fites.

Durant aquests darrers anys, així mateix, vam poder gaudir –encara– del seu mestratge gràcies a l’acció d’una bona colla d’«amics» seus (en realitat, deixebles), els de l’Associació d’Amics del Professor Antoni M. Badia i Margarit, organitzadors d’unes jornades filològiques sobre els temes que ell havia treballat al llarg de la seua vida: «Els mètodes en dialectologia: continuïtat o alternativa» (2004), «Cap a on va la sociolingüística» (2005), «Del llatí al romanç, com hem emplenat el buit?» (2007) i «La lingüística romànica al segle XXI» (2009). Enguany, i ja sense ell, commemorarem el seu centenari a l’Institut d’Estudis Catalans sota el títol «Antoni M. Badia i Margarit: rellevància acadèmica, inquietud científica i servei a la llengua» (25 de novembre de 2020, amb permís de la pandèmia).

En totes aquestes jornades s’aborden els diferents aspectes de la variada recerca del doctor Badia: dialectologia, sociolingüística, història de la llengua, gramàtica històrica, lingüística romànica, fonètica i fonologia, morfologia, gramàtica i onomàstica. Per descomptat, no en totes aquestes àrees de la lingüística va poder fer aportacions destacables puix que ell, en la majoria dels casos el que feia era obrir camins als seus deixebles i encomanar-los no solament ciència sinó també passió per la disciplina. Però en aquells camps en què ell mateix s’havia abocat amb plaer va poder deixar per a la posteritat una sèrie de treballs –i aportacions conceptuals– que han esdevingut autèntiques fites de la filologia catalana. Repassarem, en la resta d’aquestes línies, un parell de cada una d’aquestes contribucions i acabarem amb sengles recomanacions de lectures d’ell que encara es poden aconseguir a les llibreries i «aparadors» virtuals d’internet.

Comencem aquest periple en la mitjania justa del segle passat, moment històric per a la recerca sobre el català antic, perquè Badia publicava les «Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana. Introducción y edición del texto. Fonética del texto. Morfología y sintaxis» (1950-1953). La descoberta (a la Catedral de Girona) i la primera edició del text la devem a ell. Però la darrera edició, confrontada amb la reproducció de l’original, també la devem a ell: Les Regles de esquivar vocables i "la qüestió de la llengua" (1999). Fixem-nos que aquest llibre apareix, a la fi del mateix segle, cinquanta anys després de la primera edició. Durant tot aquest temps Badia no havia parat de pegar-li voltes a l’autoria de les Regles i ara fa una nova proposta que genera una polèmica científica amb col·legues que el porta a tornar a intervenir en el seu discurs d’agraïment arran del doctorat honoris causa per la Universitat d’Alacant amb un títol molt pirandel·lià: «325 regles de esquivar vocables a la cerca d'autor» (2002). El debat ha continuat fins a la fi del primer decenni del segle XXI, amb un Badia «derrotat» però satisfet de veure que els seus «fills» intel·lectuals havien arribat a unes conclusions científiques ben construïdes a partir de l’edifici els fonaments del qual ell havia posat.

Més avançat el segle XX, Badia irromp en la sociolingüística amb una macro-enquesta sobre la seua ciutat quan encara aquesta disciplina es trobava a les beceroles: La llengua dels barcelonins. Resultats d'una enquesta sociològico-lingüística. L'enquesta, la llengua i els seus condicionaments (1969). Metodològicament se li han fet molts retrets però han estat a càrrec de sociolingüistes posteriors que, sense aquella obra inicial i sense les altres accions que Badia va desenvolupar a favor de la creació de la disciplina a la universitat (1976), no hagueren arribat a existir com a tals.

Badia irromp en la sociolingüística amb una macro-enquesta sobre la seua ciutat quan encara aquesta disciplina es trobava a les beceroles: La llengua dels barcelonins.

L’ «idil·li» del nostre investigador amb la sociolingüística havia començat, en realitat, uns anys abans, al principi de la «dècada prodigiosa» (1962), amb una comunicació a un congrés internacional («Some aspects of bilingualism among cultured people in Catalonia») i una conferència a Barcelona que es va veure plasmada en el capítol «El bilingüisme català-castellà», inclòs al seu llibre que més edicions ha conegut, Llengua i cultura als Països Catalans (1964). En aquests treballs primerencs Badia establia la distinció conceptual entre bilingüisme natural i bilingüisme ambiental: el primer és el propi dels fills pujats en dues llengües alhora perquè els progenitors són de llengües diferents mentre que el segon és el dels qui s’han criat en família en una llengua i l’altra l’han après en l’ambient social. Immediatament (anys 60 o 70), es posarien sobre la taula altres conceptes que contextualitzaven millor els de Badia com ara conflicte lingüístic, diglòssia, substitució lingüística, autoodi, etc, que donaven a conèixer els qui podem considerar els primers sociolingüistes de la llengua catalana amb «dedicació exclusiva», els quals fundarien el 1973, amb Badia com a primer president, el Grup Català de Sociolingüística.

I per no cansar més el lector, cloem aquests comentaris amb dos reculls de treballs publicats en 2004 per la Universitat de València que ens permetran mantenir viu el record del mestre en les dues direccions d’estudi que acabem de veure exemplificades. De la primera és Moments clau de la història de la llengua catalana (572 pàgines), i de la segona, Apologia i vindicació de la llengua catalana (291 pàgines).

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací