'La mort d’en Roca' de Bartomeu Mestre: les (re)interpretacions apassionades de la tradició popular

LA LLIBRERIA: CULTURA POPULAR

per Isidor Marí

Cultura popular, La llibreria

Bartomeu Mestre
Bartomeu Mestre | Foto: Dbalears | RC

Si algú vol trobar una mostra contundent de la força de la tradició popular, de l’impacte social que pot aconseguir inicialment, de la llarga pervivència i de les mutacions que pot experimentar al llarg del temps, i de les passions contraposades que pot arribar a suscitar fins i tot passat més d’un segle i mig, aquí en té un magnífic exemple. El llibre La mort d’en Roca, de Bartomeu Mestre, Balutxo, exposa amb detall –i també amb abrandament— les vicissituds que han envoltat amb successives interpretacions, a voltes contraposades, un ajusticiament de 1851.

El 22 de maig d’aquell any és ajusticiat públicament a Manacor, amb el sistema de garrot vil, el jornaler Jordi Roca (Jordi Josep Roca i Serra), condemnat a mort sota l’acusació d’haver robat a primers de febrer a la possessió anomenada es Caperó, d’haver violat la propietària –Catalinaina Cànaves Sabater– i d’haver ferit el missatge (nom que rep a Mallorca el capatàs o encarregat d’una possessió) Joan Sansó, Esteve. Van intervenir en aquells fets –però no és segur que tots tres actuessin de comú acord— un soldat, Guillem Rosselló i Font, i un altre jornaler amic de Jordi Roca, Antoni Miquel Nicolau, de Sos Sostres. Guillem Rosselló –sorprenentment, perquè el fiscal només demanava per a ell una pena de 10 anys de presó— havia estat condemnat a mort en consell de guerra i afusellat el 25 de febrer, a prop de la mateixa possessió des Caperó. Antoni Miquel va ser condemnat a cadena perpètua el 15 de febrer i en ser alliberat el 1868 es va fer ermità.

Els fets (poc aclarits) que van donar lloc a les sentències de mort –robatori amb violència i violació– van tenir lloc del 3 al 4 de febrer de 1851. El mateix dia 4 presenten la denúncia Catalinaina Cànaves i el missatge Joan Sansó, i els acusats són detinguts immediatament.

Aquesta brevíssima descripció dels fets ja resulta sorprenent per diferents motius, sobretot per la desproporcionada crueltat de les sentències: dos ajusticiaments i una cadena perpètua per un robatori amb violència i violació. I d’altra banda, per la voluntat de fer vívidament patent la severitat del càstig a la població de la zona on van tenir lloc els fets.

Amb independència de tots els altres detalls que, com veurem, encara donen més dimensions a la història, només això ja seria suficient per entendre que sorgissin contemporàniament una sèrie de gloses i romanços que reflectien el trasbals que aquelles morts cruels van ocasionar. Però hi havia molts altres aspectes rellevants en aquells incidents i en els seus protagonistes, que la població de la zona sens dubte coneixia, i que afegien dramatisme i truculència als esdeveniments. Bartomeu Mestre s’encarrega d’aprofundir amb aquest llibre en totes les informacions que prèviament havia recollit el cantautor Guillem d’Efak sobre el tema.

Jordi Roca, nascut a Petra el 1818, era un jove de vida alegre, bevedor i femeller, que precisament poc abans (1850), quan ja feia un any que treballava de jornaler as Caperó, havia estat absolt en judici d’una denúncia de violació presentada el 1849 contra ell per Pereta Ramis, amb qui tenia relacions. Hi ha la possibilitat que la denúncia intentés forçar un matrimoni –fet corrent en aquell temps, com diu B. Mestre. En qualsevol cas, és indicatiu de l’estil de vida de Jordi Roca.

Va ser sobretot la injustícia d’aquella mort per manca del perdó de l’acusadora i suposada amant, i la injustícia de la pena de mort en si, el que va moure Guillem d’Efak a fer-ne la seva interpretació els anys seixanta, amb la Balada de Jordi Roca.

La història de Catalinaina Cànaves encara és més complicada. El 1837, quan només tenia 12 anys, la casen amb Mateu Pastor, de Petra, que morirà poc després per causa desconeguda, sense que tinguessin descendència. El 1845, amb 19 anys, es casa novament amb el propietari des Caperó, Bartomeu Pascual, de Manacor, amb qui té una filla, Isabel Maria, l’any següent. Al cap d’un any, quan la nena tenia tres mesos, Bartomeu Pascual mor a 28 anys, de malaltia desconeguda, i la filla hereta la finca. Sis mesos després, però, la nena també mor, justament a la casa de Manacor del missatge o capatàs des Caperó, Joan Sansó. Així el 1847 Catalinaina Cànaves es converteix en la propietària de la finca.

No hi ha dubte que, fossin quins fossin els fets reals, totes aquestes morts prematures, amb la implicació del capatàs de la finca, constituïen uns elements prou atractius per a la imaginació popular. Hi ha gloses cruels amb la madona des Caperó, sobre la seva promiscuïtat i sobre les sospitoses morts de l’entorn familiar. I el 1852 Catalinaina Cànaves encara es tornaria a casar als 27 anys amb un propietari rural manacorí, Bernat Riera, dos anys més jove. D’aquest matrimoni prové la seva descendència actual. Però cal afegir que, a la mort de Bernat Riera, la viuda es casaria de nou, per quarta vegada.

Els fets (poc aclarits) que van donar lloc a les sentències de mort –robatori amb violència i violació– van tenir lloc del 3 al 4 de febrer de 1851. El mateix dia 4 presenten la denúncia Catalinaina Cànaves i el missatge Joan Sansó, i els acusats són detinguts immediatament.

La fatalitat va fer que poc abans hi hagués hagut a Espanya un canvi de govern, que tindria conseqüències fatals per al cas: Bravo Murillo substituïa Narváez a la presidència del govern i seguint les instruccions d’Isabel II emprendria una política de mà dura que el governador de les Balears assumeix públicament el 19 de febrer: “hallaréis mi autoridad pronta y decidida a castigar con mano fuerte, sin consideración alguna, el delito. Això explica –que no justifica– la crueltat de les sentències. I per això Bartomeu Mestre qualifica aquells ajusticiaments d’autèntics crims d’estat.

El dramatisme de l’ajusticiament de Jordi Roca té un punt més encara, que és l’expectativa que tenia de ser perdonat. Per alguna raó, el condemnat a mort confiava fins al darrer moment que la seva acusadora retiraria la denúncia i podria salvar la vida. B. Mestre explica que, segons la tradició popular de l’època, Catalinaina Cànaves no sols s’entenia amb el missatge, sinó que havia iniciat una relació clandestina consentida amb el mateix Jordi Roca i per això ell n’esperava el perdó.

Segons B. Mestre, també hi hauria hagut una altra possibilitat de perdó: fins aleshores, cada any per Pasqua es concedia el perdó reial a un dels condemnats a mort. Aquell any, Jordi Roca era l’únic condemnat a mort que hi havia en arribar la Pasqua, però Isabel II, en la seva política de severitat extrema, en aquell cas no va atorgar cap perdó. Un altre motiu perquè B. Mestre parli de crim d’estat.

En saber que no era perdonat, Jordi Roca va caure en la desesperació, i aquest episodi també va produir un fort impacte en la mentalitat popular –fossin injustes o justificades les sospites sobre les relacions promíscues entre els protagonistes.

Les cançons de l’època centren l’atenció en aquest fet: la negativa del perdó és la causa de la mort doblement injusta de Jordi Roca:
 

Madona des Caperó,

en Jordi Roca vos crida

assegut a sa cadira

que vós sou la seva vida

i vos demana perdó.
 

Els dos darrers versos, en una altra versió, diuen “que li perdoneu sa vida,/ que vos demana perdó.

El gran ressò popular que degueren tenir aquells fets expliquen la quantitat de cançons que van generar, i també l’extraordinària pervivència que van tenir al llarg del temps, fins que en Guillem d’Efak, de petit, encara les va conèixer poc abans de la guerra de 1936. I tal com explica també detalladament Bartomeu Mestre, amic i marmessor del cantant, va ser sobretot la injustícia d’aquella mort per manca del perdó de l’acusadora i suposada amant, i la injustícia de la pena de mort en si, el que va moure Guillem d’Efak a fer-ne la seva interpretació els anys seixanta, amb la Balada de Jordi Roca, una cançó que es va fer molt popular des d’aleshores i que es veu que va provocar el malestar dels descendents llunyans de Catalinaina Cànaves, per més que no feia cap al·lusió als aspectes poc clars en la conducta de la madona des Caperó, i es limitava a situar Jordi Roca com a símbol d’algú que moria injustament per amor, perquè ella no l’havia volgut perdonar (tal vegada per no admetre que hi tenia relacions).

La cançó de Guillem d’Efak és un exemple evident de les reinterpretacions d’un tema tradicional que precisament durant aquells anys es produïen amb freqüència en la cançó popular de molts de països. La mateixa cançó tradicional de les Balears conté mostres de situacions dramàtiques similars, de la condemna a mort d’algun enamorat, com és el cas popularíssim de La ciutat de Nàpols, on la filla de l’alcaid de la presó s’enamora d’un condemnat a mort i demana a son pare ser ajusticiada amb ell.

Han emprès una extensa operació de reconstrucció, més que no de reinterpretació, de la tradició popular, en la qual han involucrat diverses persones, en una espècie de contrabalada de Jordi Roca, que ha estat el detonant del llibre de Bartomeu Mestre.

El cas de Jordi Roca hauria pogut quedar com una llegenda semblant, d’orígens boirosos i perduts en la foscor dels temps. Però es veu que els rebesnets de Catalinaina Cànaves i propietaris actuals des Caperó han volgut reivindicar l’honestedat de la seva antecessora i han emprès una extensa operació de reconstrucció, més que no de reinterpretació, de la tradició popular, en la qual han involucrat diverses persones, en una espècie de contrabalada de Jordi Roca, que ha estat el detonant del llibre de Bartomeu Mestre, que no ha pogut consentir que en aquesta operació s’ignorin i es trastoquin els fets reals de la història.

Aparentment, aquest desplegament de mitjans té també un rerefons ideològic i social: la confrontació entre la mentalitat i la posició dels hereus des Caperó i la de Guillem d’Efak i Bartomeu Mestre. Cal suposar que, com diu Mestre en aquest llibre, hauria estat més prudent per part dels hereus no remoure el passat, ja que els silencis i falsedats que conté la contrabalada tindran uns efectes exactament contraris al seu propòsit, i reactivaran unes sospites que tothom –potser llevat d’ells mateixos– ja devia haver oblidat.

Sigui com sigui, això ens mostra que gairebé dos segles després la tradició popular pot suscitar passions i controvèrsies... i que en certa manera Jordi Roca encara no ha mort del tot!

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací