L’estiu és un moment propici per als impactes. Hi ha estius de llarga durada, sense a penes cap obligació, on els dies s’escorren lents –quan esdevenen una cascada monòtona de successos quotidians. Supose que els dies veloços de la canícula són aquells que gastem tafanejant ací o allà, pegant mos al que siga, cremant-los. Aquests estius –tots els estius– s’acaben. I tots n’eixim més desperts i, al capdavall, fotuts, desconcertats. El nomadisme també podria ser un altre motiu que acompanya aquesta estació. Ara bé, ¿el final d’aquest errabundeig –que no podem, i possiblement tampoc volem eternitzar– esdevé el senyal d’una pèrdua, o precedeix l’etern discórrer, l’inofensiu “anar fent” que segueix les descobertes colpidores? De tot això, d’estius sense dies, de desigs més que d’amors, i de fugides i de perills enmig d’una ciutat sense nom que recorda Barcelona, escriu Helena Valentí, mitjançant diàlegs i amb forma guionitzada de film poètic, La dona errant.

D’estius sense dies, de desigs més que d’amors, i de fugides i de perills enmig d’una ciutat sense nom que recorda Barcelona, escriu Helena Valentí.

Fa uns mesos, Enric Iborra ens parlava al seu bloc La Serp Blanca sobre els llibres que ens lligen, aquells que ens descobreixen dreceres que intuïm del propi caràcter, però que reconeixem amb tots –o gairebé tots– els matisos una vegada els guaitem sobre la plana d’un escrit. La dona errant ens segueix llegint, uns 30 anys després, a pesar del silenci amb què pareixen haver circulat les obres de la seua autora, identificada més sovint com la “noia gola-llarga” de Gabriel Ferrater, que llegida. Qui no s’ha sentit alguna vegada com la pintura d’un ninot desmenjat i xuclat de Munch, perdut a la gran ciutat, quan els rius de gent anònima ens freguen els muscles o les cintures? Imagine que tots hem experimentat de maneres semblants el desfici, l’ànsia anorreadora de trencar amb tot, ja siguen herències, prejudicis o injustícies acumulades, així com fer el Bartleby davant els treballs precaritzats i la depredació capitalista. I tal volta també hem patit l’estranyesa de fer tard quan les oportunitats se’ns escapen: “L'endemà al matí, en treure el cap per la finestra, va veure la lluna com un núvol esbocinat.

–Qui li ha clavat queixalada aprofitant que dormíem? –va demanar”.

Helena Valentí furga en aquests i d’altres remolins, on es mesclen les amenaces que envolten uns adolescents –amb aires de Jean Genet– que comencen a descobrir món sense sentir-se’n responsables –i, per tant, amb un sentit molt acusat del desarrelament–, i les impotències d’una sèrie d’adults. Personatges, aquests, als quals se’ls exigeix una castració en tot allò que s’allunye de la productivitat immediata, del que s’espera d’un ciutadà “com cal”, a expenses, clar està, dels plaers. L’autora recull, a través d’un narrador omniscient –amb marcat estil poètic, però sense gratuïtat ni excés preciosista–, els estats d’ànim –per no dir friccions– que fereixen els protagonistes. Aquestes ferides són causades, generalment, per la fugida dels convencionalismes i de la norma –qui la marca? Les mirades inquisitives de la gent? Dic les mirades de la gent perquè l’ambient asfixiant i gris que envolta els protagonistes, així com la ciutat aliena i esquerpa, pareix que s’identifiquen amb els automatismes tediosos dels ciutadans que s’han resignat a qualsevol ofici, claudicant davant el mode de vida que imprimeixen els poderosos. Amb tot, el treball esdevé un lloc de calma davant el torbament individual, una illa on arrecerar-se, una droga. Una mala droga. Però Helena no jutja, descriu escletxes, dubtes i possibilitats. “«Què esperem fora del pet final? No veus que les drogues i l’armament és el que fa rutllar el món?» «I el sexe?» havia demanat Júlia”.

Els llibres que ens lligen, aquells que ens descobreixen dreceres que intuïm del propi caràcter, però que reconeixem amb tots –o gairebé tots– els matisos una vegada els guaitem sobre la plana d’un escrit.

El sexe, el desig de buscar estima i comprensió, i la solitud, són altres dels tòtems que planta l’autora. L’adolescent principal, Agustina, i la seua mare, Júlia, “assumeixen el risc de la solitud. La solitud, moltes vegades, implica un salt cap a l’abisme: actuar sense la companyia de ningú”, escriu Adrià Chavarria a l’epíleg de la novel·la. Els adolescents, salvant les distàncies, es troben enmig d’una telemaquíada caòtica, més perduts que la lluna, però amb l’avantatge de comptar amb un ventall d’eleccions on encara els és possible l’error. Els adults ho tenen més negre, però també els queda marge. Aquest isolament sembla que sols es puga trencar a través de les relacions, però Valentí qüestiona de manera incessant quin és, a banda del sexe, el pegament que uneix dues persones. Com és possible l’entesa i què fer amb les decepcions que arriben?

Jo em pare ací, però hi ha molt més. Per als seguidors de Ferrater: trobe que hi ha un personatge de trets marcadament ferraterians. No obstant, això ara no toca. La dona errant ha estat tota una sorpresa, una troballa realment bèstia. Molt bèstia!

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací