Retorn a Toga

El tren que incomunica Barcelona i València arriba a Onda. Allí l’espera Vicente Campos i de camí a Toga (L’Alt Millars) la família s'atura a Espadella. Julià comprova amb una foto en la mà el lloc exacte on torejava son pare a la plaça del poble per a disgust de l’àvia Manuela. Quina afició més gran tenia pels bous al carrer! Quan hi havia bous, la mare enviava els nebots a vigilar Julián que, capa en mà, s’enfrontava a l'animal com el seu fill Julià s'enfrontaria anys mes tard a les paraules i a la creació literària.

Vicente Campos és de Toga, però viu a Onda i arriba al poble amb un Mercedes blanc amb Julià i la seua cosina Enriqueta Puerto Barberán. Els ha esperat a l'estació d'Onda i els puja a Toga. Mig poble és família i venen a rebre’ls a la carretera... com a Bienvenido Mister Marshall. Un equip de televisió estem fent un reportatge sobre l'escriptor i, per a completar la seqüència, fan tornar enrere tres voltes el vehicle i els seus ocupants. Per fi arriben a Toga! Tot són besos i abraçades. D'ells, la meitat viuen al poble i l'altra meitat viuen al Poblenou, però passen l'estiu a Toga. Visiten el cementeri, les tombes dels Guillamón i les dels Puerto Barceló de l'àvia Manuela. La tomba de Julián, l'avi que volia batejar Julià com a Floreal. Tots són emocions. Es pot sentir cóm ha passat el temps, entre notes de melancolia i records gairebé oblidats.

A l'entrada del poble està la casa del metge i al costat, la casa dels pares de Julià. Més tard, visiten la casa dels avis, al portal de Sant Antoni. Julià i Enriqueta obrin la porta, obrin les finestres, surten al balcó... tot està en ordre. Damunt de la màquina de cosir es troba l'album de les fotografies, una joia congelada sota una fina pel·lícula de pols. Nicanor Barberán, cosingermà del pare de Julià, el que tocava la bandúrria en la boda de la parella, l'acompanya als bancals de fruiters i oliveres propietat de la família: “Són meus, però no sabia ni on estaven!”, diu Julià.

Passen per la Fuente Caliente, una aigua que, segons els presents, és bona per a l’estómac i evita l'obesitat. Alguns li atribueixen un fum de reaccions miraculoses i mineromedicinals. La séquia al costat dels bancals ve plena, l'aigua transparent es abellidora al tacte, i als peus nus, i bona per a beure. Al costat, el riu Millars ve sec com de costum. Nicanor li explica a Julià el món rodó de la figuera mediterrània: “Mira Julià... si la fruita dona la cara a la part de davant de l'arbre és una figa tardana. Si s'amaga a la part del darrere de la branca... és una bacora blanca”

Julià Guillamon havia d’anomenar-se Floreal Guillamón, perquè havia nascut al mes de maig i l'avi llibertari de Toga, Julián Guillamón, com marca el calendari anarquista, així ho havia decidit quan estava a les portes de la mort. Però la mare, encara dolorida pel part, s’hi va negar en redó i només va accedir al fet que al seu fill li posaren Julián en català, és a dir, Julià. I Julià, nascut al Poblenou, poble en el XIX, barri en el XX, en fer-se gran, va decidir catalanitzar el seu cognom i llevar-li l'accent al Guillamón meridional.

El pare, Julián Guillamón, havia nascut al Poblenou, a l'antic Sant Martí de Provençals, un municipi agregat a Barcelona el 1897. Però els seus pares, Julián i Manuela, eren de Toga, un poble petit, a l’Alta Millars, despoblat com tots els dels seus voltants a finals del segle XIX i les primeries del XX. L'emigració més forta va fer cap a Barcelona, concretament al Poblenou, al barri de la Plata, on van arribar els primers valencians veremadors i fabricants de botes de fusta per al vi. Provenien de les comarques muntanyenques, a ponent de la Plana de Castelló, però hi va haver grans emigracions també des d'Alcoi, Morella i l'Horta de València. El vuitcents va estar marcat per nombroses desgràcies al País Valencià: riuades, gelades fortíssimes que van acabar inclús amb els cucs de seda –una indústria potent fins a aleshores en terres valencianes–, la pesta del còlera de 1885, que van deixar el camp erm i la població esgotada i encara més pobra.

A Barcelona, el 1888, s'inaugura l'Exposició Universal i al Poblenou s’hi instal·len nombroses fàbriques, des de la primera Ford Ibèrica a la indústria del fil, el cotó, el sucre, les botes de vi o les fàbriques de pólvora i mistos. Fins a 1.600 fàbriques va haver-hi al Poblenou de l'època, un fort pol d'atracció per als desheretats de la terra que ho havien perdut tot. La tesi doctoral del valencià Kenneth Pitarch destaca que el 1930 un de cada deu empadronats a Barcelona era valencià... i en devien ser molts més fora del padró.

Els avis Guillamón, com molts altres milers de valencians, tancaren la porta de la casa de Toga i s'instal·laren al Poblenou. I allí va nàixer el pare de l'escriptor i crític literari, Julià Guillamon. Julián Guillamón només tornaria a Toga tot el temps de guerra i part de la postguerra, una època que el marcaria per a tota la vida. El pare Guillamón va decidir, des d'aleshores, que ell era valencià.

Com si hi hagués una corda entre Toga i Barcelona, entre els Guillamón ja barcelonins i els parents del País Valencià. Una volta instal·lats, des de fa pràcticament cent anys, primer va ser un matrimoni amb els fills i, al cap de dos mesos, ja n'eren deu. I en passar un any arribaven als trenta. Uns estiraven dels altres i tots passaven sempre per les mateixes cases mentre s'establien i treien el cap amb una nova feina en l'efervescent indústria de les rodalies de Barcelona, el Manchester català.

Les cases i els llibres

De petit, la casa familiar del Poblenou, per on passà mitja Toga i tots els Guillamón del món, estava al carrer Lutxana, ara Roc Boronat. Dalt del terrat hi havia una reproducció gaudiniana de les muntanyes de Montserrat. En aquell terrat practicava boxa el pare de Guillamon. En aquest barri de la infantesa, el Poblenou, Julià Guillamon escriu Joan Perucho i la literatura fantàstica (1989) i La Fàbrica de fred (1991), tot i que també escrivia en bars i biblioteques i en els seus viatges a Arbúcies. Ho feia i ho fa com un escriptor ambulant, com un beduí de les lletres. Després va viure al barri de Gràcia, al carrer Neptú, el barri d'on provenia la família de la mare.

La mare, Maria Mota, era una xica fina del barri de Gràcia, però el seu pare i els avis paterns eren de Viladrau, a la comarca d'Osona. La família regentava un hostal en estiu a Arbúcies, a la comarca de la Selva, al fons d'una vall entre el Montseny i les Guilleries, per on s'escola la riera d'Arbúcies.

A Arbúcies, Guillamon hi ha viscut a temporades en cases com ara la del carrer del Castell i la del Turó del Campament. I, quan era petit, a l'hostal regentat pels avis. A l'hostal Castell d'Arbúcies construeix també les seues primeres històries.

A Llançà, a l'Alt Empordà, passa en família moltes temporades a diverses cases. La més important i la que està més lligada a la seua obra creativa és la del carrer Taballera. Allí escriu L'enigma Arquimbau (2016) i ho fa també als seus bars preferits: la Taverna del Pirata i A Glops. El Barri de la Plata l'embasta al carrer Neptú de Barcelona i al Turó del Campament d'Arbúcies. La Moràvia (2011), viatger incansable, a Porto Alegre (Brasil), i al passatge Isabel, a Gràcia, a casa de l'escultor Francesc Ruestes. A Gràcia li encanta passar pel Bar Roure i al Poblenou per l'Orxateria tio Che, descendents en tercera generació de valencians de la Nucia. La ciutat interrompuda (2001), La historia del boxeador Pedro Roca (2014) estan escrites en mil llocs diferents. El tren de la bruixa, l'obra que completa El barri de la Plata, l'acaba al carrer Neptú. I l'últim dels seus llibres, Les cuques, els construeix a la seua casa actual del carrer Betlem de Gràcia.

El barri de la Plata, el món de la infantesa de l’escriptor que va inspirar el llibre del mateix nom, es trobava i es troba al costat del cementeri de l'Est, el primer cementeri extramurs de l'Estat, on es poden veure tombes que són joies modernistes i, entre elles, l'impactant estàtua del Bes de la mort. Un cementeri envoltat d’empreses tecnològiques, el districte de la innovació 22@, al costat de l'antic carrer Catalunya, l'actual carrer ciutat de Granada. A dos passes, al carrer Ros Boronat hi havia el bar Montins i, darrere mateix, estava l'antic trinquet de pilota dels valencians on es jugava i s’apostava, un dels pocs llocs on els homes es trobaven com a casa. Molt prop, en el passatge Mas de Roda, hi havia un altre trinquet de pilota valenciana on jugaven els germans i cosins Guillamón de petits. Encara avui ací surten catalans d’origen valencià com a xampinyons per totes bandes, valencians que, per la proximitat lingüística o cultural, es diluïren com gotes d’aigua en la societat catalana. Arqueologia sentimental irrecuperable instal·lada en el record de les paraules dels pares i en les fotografies antigues en blanc i negre de les velles cases dels avis.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací