El paisatge pollencí guarda moltes de les fites simbòliques de l’obra de Miquel Costa i Llobera (1854-1922). Aquest és el paisatge de l’extrem nord-est de la serra de Tramuntana, on la muntanya s’imposa esquerpa entre valls pregones i les riberes alternen les cales estretes amb les timbes més implacables. Un entorn sadoll de llecor i duresa que Costa, des de ben jove, sabé llegir en clau lírica.

Però la seva literatura no sols parla del paisatge rural i litoral. La secular vila de Pollença, vetllada pels pujols de Maria i del Calvari, ens acosta no sols a l’obra sinó molt particularment a la biografia. El primogènit del matrimoni entre Miquel Costa i Cifre i Joana Aina Llobera i Cànaves nasqué a l’antic carrer Major, al senyorívol casal de can Costa, el mateix any que un altre dels grans homenots de la literatura mallorquina en llengua catalana, Joan Alcover i Maspons. La casa, tot i no ser avui de la família Costa, conserva de manera admirable mobiliari de l’època i també alguns retrats del poeta, com un dels més reeixits, el del pintor mallorquí Dionís Bennàsser. A la sala gran de la planta noble es guarden fotografies, llibres, el vell piano i, fins i tot, el carretó amb què un boc arrossegava en Miquel quan era infantó. Al costat resta la cambra principal, il·luminada per sengles finestres balconeres on roman encara el bres del poeta. Curiosament, un espai tan nuclear com aquest no té referències directes en la seva obra poètica.

Un dels espais costalloberians que a voltes passa desapercebut és l’església del convent de Monti-sion (s. XVIII), situat a peus del Calvari. Després de patir dècades d’abandó, Costa hi dedicà importants esforços a la recuperació del mobiliari i sobretot de la retaulística. De més a més, la seva afecció a la pintura l’impulsà a pintar de la seva pròpia mà alguns quadres i capelles.

Davant d’aquesta església conventual s’estén una vasta miranda orientada al puig de Maria, sobre el cim del qual roman el santuari homònim. En època de Costa es trobava també en abandó. És per això que el poema “Santuari oblidat”, publicat a Tradicions i fantasies (1903), en digui:

Ja l’altíssim monestir
blanques verges no l’habiten,
i en sa morta soledat
se va desfent cada dia.
Claustre, temple i corredors
formen sols una ruïna
on la lluna se condol
i el vent que hi entra sospira.

Però realment són les terres, muntanyes i cales de la península de Formentor (aleshores tota en propietat de la família) les que conformen el gran rebost de la inspiració del poeta. La carretera que des del port de Pollença du fins al far de Formentor –el finis terrae illenc– té un indret d’obligada visita: el mirador de la Creueta. Des d’aquí es pot contemplar la totalitat de la península, on impera una bellesa aspriva de difícil concreció. Un cop aquí, mirant cap al l’illot del Colomer, venen a la memòria inevitablement els versos de la seva obra mestra,“El Pi de Formentor” (Poesies):

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

A l’altra banda del mirador arrenca l’atrotinada carretera que puja fins a la talaia d’Albercuix. Les vistes paguen amb escreix l’esforç, ja que des del cim la magnitud de la panoràmica de Formentor complementa la del mirador. El perfil agullonat i desafinat del puig del Pal serví per enfilar els versos del poema ascètic “Damunt l’altura”, el qual arrenca dient:

Damunt el front de la serra,
bé pots, cor meu, reposar,
suspès entre cel i terra
sobre l’abisme del mar.

La platja de Formentor cal contemplar-la amb la lectura d’un dels poemes més delicats i subtils de tota la seva obra. Per a Josep M. Llompart el poema “Cala Gentil” (Horacianes, 1906), és un exemple d’expressió lírica, de bellesa, on Costa fon el seu cor amb el cor de la natura.

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
remor suau...
Oh dolç estatge de bellesa i pau!

Som al cor de Formentor, l’antiga alqueria frumentum, una de les possessions més extenses de Mallorca, on des de ben jove el poeta anava a passar els mesos d’estiu. D’aquí, entre tresca i tresca, entre xerrada i xerrada amb pagesos i pescadors, en tragué bona part del material etnopoètic que bolcà en la seva obra lírica. Un dels poemes narratius més dramàtics, “La cançó de na Ruixa-Mantells” (Tradicions i fantasies) el podem situar en l’entorn del far. És una composició que enllaça amb la tradició de les nimfes o dones d’aigua, la qual aquí representa una fada que exerceix un terrible poder sobre el mariners pollencins. De fet, als penya-segats que cauen cap al nord, els pescadors encara li diuen el racó de na Ruixa.

Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.

Novament a la vila de Pollença, finarem la ruta allà on pràcticament va començar la trajectòria vital del poeta: a l’església parroquial de Nostra Senyora dels Àngels. A més de rebre-hi les aigües baptismals, el seu cos descansa a la capella de la Comunió. Tot i que dedicat a un bon amic del qual desconeixem la identitat, el poema “Epitafi” (Horacianes) ens pot servir com a comiat propi:

Visqué... Dins l’ombra augusta de sa vida
ningú hi va veure sinó l’ull de Déu;
i el món lleuger, que de lo gran s’oblida,
s’oblidà d’aquell cor, que no era seu.
Sofrí... Les dolces llàgrimes, filtrades
d’aquella vida pels secrets fondals,
fabricaren, fluint purificades,
tresors de meravelles virginals.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací