«En general, morir-se és sempre un error. El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.» Hauríem de matisar la citació fusteriana precisant quin fet de viure. Viure és un error quan es viu deixant passar la vida, quan el temps ens arrossega com a personatges secundaris i no som conscients que cada dia se’ns obri la possibilitat de crear una història que ens faça protagonistes. No debades el carpe diem o el tempus fugit s’han constituït com a tòpics universals.

Ell només s’adonarà que ha viscut adormit pels estereotips i el convencionalisme social quan deixe de viure la vida per començar a viure la mort.

A Walden o la vida als boscos Thoreau confessa que se’n va anar als boscos «perquè desitjava viure deliberadament, fer front només als fets essencials de la vida i veure si era capaç d’aprendre tot allò que la vida m’havia d’ensenyar. No volia descobrir, a l’hora de la mort, que no havia viscut». De vegades cal una situació extrema, un canvi sobtat, perquè ens adonem que la vida és molt més que deixar passar el temps. De vegades només la mort ens acara a aquesta realitat. Això és precisament el que li passa a Ivan Ílitx al final de la seua vida, quan descobreix la malaltia que pateix.

La mort d’Ivan Ílitx (1886) —traduïda al català el 2002 per Anna Estopà— explica la història d’un home mediocre de la Rússia vuitcentista, funcionari de l’administració tsarista, preocupat per seguir les convencions pròpies de la seua classe social. La seua vida avança «fàcil, agradable i decent» fins que als 45 anys li detecten una malaltia que en pocs mesos el conduirà a la mort. Des de la seua aparició, ella, la malaltia, s’erigeix com un personatge que trasbalsarà tota la seua realitat; Ivan Ílitx es veurà envaït per una preocupació moral que el farà repassar i qüestionar l’existència que fins aquell moment creia correcta i plena.

Des de l’inici, el lector albira les futilitats i les contradiccions en la vida d’Ivan Ílitx: tot és un joc d’aparences i passatemps en què tothom juga sense entusiasme. Per això el temps se li escola entre fugides; ara arrecerat en la feina, ara en la decoració de la casa per tal que s’assemble a les cases a què s’ha d’assemblar, només perquè en realitat la seua vida s’ha venut a les vacuïtats. I, tanmateix, ell només s’adonarà que ha viscut adormit pels estereotips i el convencionalisme social quan deixe de viure la vida per començar a viure la mort.

Perquè al xoc que suposa saber que el temps propi s’acaba —el propi, ja no el dels altres—, s’hi afegeix la hipocresia imperant de la família i els amics: la dona, que desitja que muira i només pateix per la pèrdua del sou; els col·legues, que esperen impacients saber qui ocuparà el seu lloc. A la constatació de la vulnerabilitat humana, s’hi sumen el descobriment de l’apatia i la indiferència, de la solitud més punyent. L’egoisme, que havia imperat durant tota la novel·la, en aquest punt esdevé insuportable per al protagonista, que fins al moment l’havia conreat com un més.

És així com Ivan Ílitx es descobreix vivint una ficció: «El seu càrrec, la seua vida metòdica, la família, aquells interessos socials i oficials, tot allò podia ésser fals. I de sobte sentí tota la feblesa d’allò que defensava. No hi havia res a defensar. Doncs si és així —es deia— i me’n vaig de la vida amb la convicció d’haver destruït tot el que se m’havia atorgat, i que no hi ha cap manera de redreçar-ho, llavors què?». Llavors només queda la constatació que la mort és l’única realitat, que la vida ha acabat sense viure’s, i que ja no hi ha la possibilitat de fugir al bosc.

Exposar d’una manera despullada i precisa la mort. Una mort que es presenta alliberada d’artificis, nua, real i, precisament per això, esfereïdora.

Amb La mort d’Ivan Ílitx Tolstoi mostra la seua capacitat d’observació de la realitat, mitjançant l’audaç crítica social que plana per tota la novel·la, i que es comprén plenament si es té en compte la trajectòria vital de l’autor, la crisi moral que va experimentar uns anys abans d’escriure-la.

Però Tolstoi excel·leix, sobretot, en exposar d’una manera despullada i precisa la mort. Una mort que es presenta alliberada d’artificis, nua, real i, precisament per això, esfereïdora. La descripció del sofriment i de la degradació física va acompanyada de l’atroç presa de consciència que el final és a prop i que, tanmateix, encara hi ha la necessitat de crear una darrera ficció en què la vida venç, perquè la por irromp. L’únic personatge que escapa de la ficció i naturalitza la mort és Guerassim, el criat: «—Tots hem de morir. Per què, doncs, no ajudar-nos?».

Fins que finalment Ivan Ílitx, com si salvara els últims instants de vida, perd la por a la mort. Perquè amb la mort acaben la farsa i el turment que ha suposat descobrir-la; es manifesten la llàstima i la pietat pels altres, que no havien traslluït abans. Al cap i a la fi, la mort que es tem és la que impedeix la vida. I feia temps que la vida s’havia acabat per a Ivan Ílitx.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací