Durant la tardor del 2016, la notícia ens va agafar per sorpresa: unes excavacions en l’església del monestir de Sant Jeroni de Cotalba havien localitzat la cripta dels Marc. En el seu si hi havia tot d’ossos barrejats que permetrien, doncs, la identificació de diversos membres de la família. Des de la perspectiva de la història de la cultura, i molt en particular de la història literària, era una troballa d’una gran rellevància. No per cap mena de fetitxisme, òbviament, ni per cap mena de culte o sublimació d’unes restes, bastant deteriorades, que es remuntaven al segle XV. Si les despulles reclamaven la nostra atenció era pel fet de pertànyer a un llinatge que havia donat un poeta extraordinari, Ausias Marc, a més d’altres poetes considerables. I, per si encara no n’hi havia prou, un llinatge que mitjançant l’aliança matrimonial s’havia lligat als Martorell, un altre cognom que fa vibrar les cordes de la literatura catalana.

Però, ¿per què hi anaren a raure almenys dotze homes i dones dels Marc valencians sota les lloses de Sant Jeroni, dins la cripta descoberta fa quatre anys? Bastit a partir de 1388 per Alfons el Vell, duc de Gandia des de 1399 i un dels homes més rics i poderosos de la Corona d’Aragó del seu temps, el monestir de seguida va ser escollit per bona part de la noblesa de la vila i de la rodalia com a destí per al sojorn definitiu. El prestigi dels frares jerònims, postulants de la pobresa, la disciplina i la senzillesa de la fe, actuaven com un imant potent. La mort, el trànsit perillós cap al més enllà que havia de decidir la glòria eterna de l’ànima o el foc de l’infern per sempre més, ocupava un lloc preferent entre les obsessions dels contemporanis.

Pere Marc, el pare d’Ausias, llavors procurador general d’Alfons el Vell, la seua mà dreta, va dirigir les obres amb diligència fins a l’erecció d’un edifici imponent, entorn d’un claustre que convocava al silenci i al recolliment. Encara el 1402 prosseguien les obres, com es desprèn dels 2.000 florins d’or que el duc Alfons va lliurar a Pere Marc, «com nós hajam fort cor amb sobirà desig ―diu el document― que les cases del capítol, de la llibreria e de la infermeria del monestir de monsènyer Sent Jeroni fossen fetes e acabades en aquest estiu primervinent [...], seguint la forma e tenor d’uns capítols entre mi e lo dit mossèn Pere Marc per raó de la dita obra fets e concordats».

Un dels primers que escullen Sant Jeroni és Joan Marc, el primogènit de Pere Marc. En el seu testament del gener de 1396 manava que el seu cos hi fos dut «per hòmens pobres mendicants» vestits de dol, i que construïssen dins l’església «una honrada tomba, amb senyals daurats e altres colors de mes armes [...] e de mon senyal propi de Marc, en la qual tomba los ossos del meu cos siguen posats e mesos». L’última voluntat, tanmateix, es va veure truncada en trobar la mort a l’illa de Xipre, de camí cap a Jerusalem amb l’hàbit de pelegrí. Com el seu fill, Pere també va sol·licitar als monjos ser rebut en l’hora de la mort. No podia fer altrament qui havia superat totes i cada una de les dificultats en l’edificació del monestir. Però sembla que tampoc hi seria soterrat, perquè va morir el juny de 1413 a Balaguer, segurament per causes naturals, al servei de les tropes d’Alfons el Magnànim que havien posat setge a un desesperat Jaume d’Urgell, en l’intent inútil de reclamar per a ell la corona reial.

La cripta no sols serviria per als Marc, sinó també per a dones que se’ls unien en matrimoni, una tria poc habitual entre la noblesa, perquè elles solien tornar, una vegada mortes, a la seues pròpies famílies. Això és el que s’esdevé amb Isabel Martorell i Joana Escorna, les dues esposes d’Ausias, fet que suggereix llaços d’estima, a més de la forta personalitat del poeta de «Veles e vents». Tant és així que Ausias demanarà, en el seu testament, que «lo cadàver o l’ossa de l’honorable na Joana Escorna, muller mia, si obtenir se podrà llicència del senyor bisbe de València e dels frares de Sant Jerònim de la vila de Gandia, on aquella fon soterrada, sia traslladat en la mia sepultura dels Marcs, on jo vull ésser soterrat», situada en una capella de la catedral de València. Què prop que roman aquesta sòbria clàusula notarial dels versos d’un dels cants de mort, en què el poeta Ausias reclama l’amada difunta al seu costat per a tota l’eternitat! Fa la impressió que el cavaller de Gandia pensa en Joana Escorna:

E, lo meu cos, ans que la vida fine
sobre lo seu abraçat vull que jaga.
Ferí’ls amor de no curable plaga;
separà’ls mort: dret és que ella els veïne.
Lo jorn del Juí, quan pendrem carn e ossos,
mescladament partirem nostres cossos.

Les anàlisis forenses dels cossos desenterrats de la cripta de Sant Jeroni confirmen la presència d’Isabel i afegeixen la de Peirona, la germana d’Ausias. Ara sabem per què la mort sobtada de la germana de Joanot Martorell tan sols set mesos després del casament: els ossets del fetus que duia a les entranyes, indiquen que, prima i desnerida, devorada per l’anèmia, no va poder resistir l’embaràs. Menor de vint anys, Ausias la doblava en edat, més pare que espòs. Les deformacions físiques i, la més que probable discapacitat mental de Peirona, són la pista per a la seua identificació. Sordmuda, ―«minva e freturosa de paraula»―, Peirona eixirà només de Gandia quan farà el camí per al descans etern entre els monjos jerònims i les seues misses i oracions.

Així, doncs, Sant Jeroni de Cotalba és, a hores d’ara, l’indret que lliga els Marc a un territori concret, després de la desaparició dels palaus de Gandia, València i Beniarjó, i del més recent enderrocament de la capella de Sant Marc de Beniarjó. Hi queda encara, és clar, el derelicte del castell d’Eramprunyà, però més aviat vinculat a l’origen de la família, com a notaris de Barcelona abans d’accedir a la cavalleria, i sense la dimensió simbòlica del monestir jerònim. Els ossos descoberts podien haver fet encara més Sant Jeroni de Cotalba un dels llocs indefugibles de la nostra flàccida memòria col·lectiva; aquests ossos podien haver-nos aproximat a una hipotètica complexió i figura dels Marc, sobretot d’Ausias, a qui amb massa alegria hem identificat amb el «bell» sant Sebastià de Jacomart; aquests ossos podien haver-nos permés el luxe de passar de l’eixut document escrit a la «materialitat» del cos; aquests ossos podien haver activat i democratitzat el coneixement de la poesia del senyor de Beniarjó. Ben aviat les esperances es van veure frustrades.

El projecte d’actuació sobre la cripta tenia punts certament discutibles. Hauria convingut efectuar un seguiment filmat de tot el procés, a efectes de prova dels procediments d’actuació, a més de la posterior utilitat historiogràfica i pedagògica, similar a la que es va aconseguir en l’exhumació de les restes de Pere el Gran, conservades al monestir de Santes Creus, fins al punt i tot de reconstituir el rostre del rei. La identificació de les restes no venia acreditada per les proves documentals. Fins ara no sabem amb certesa si Pere Marc va ser dut des de Balaguer, un trasllat que es presenta pràcticament impossible en el cas del seu fill Joan, mort tan lluny de Gandia, a l’altre extrem del Mediterrani. Tampoc hi podia estar Leonor de Ripoll, segona esposa de Pere Marc i mare d’Ausias, perquè va manar que l’enterraren a l’església de Santa Maria de Gandia. D’altres identificacions dubtoses qüestionaven les conclusions. En fi, un «vel nupcial» de la malaurada Isabel Martorell ens situava en il·lusions d’un romanticisme excessiu.

Però el que va resultar desconcertant va ser l’escàs entusiasme del govern valencià. Paga la pena recordar que per aquelles dates el govern d’Espanya, a través del ministeri corresponent, s’escarrassava a trobar la tomba de Cervantes, sense mirar prim en el pressupost. Espanya no podia ni pot privar-se dels llocs que avalen una memòria col·lectiva secular; el País Valencià, sí. Devem anar-hi sobrats, pel que es veu. Han passat quatre anys i encara no se sap què fer d’aquests il·lustres cadàvers, ficats en caixes de plàstic a la Facultat de Medicina de la Universitat de València. No m’imagine els ossos de Cervantes o la seua família en caixes de plàstic. Fa mal als qui ens estimem la cultura, la literatura, el país, i per això fem nostra la queixa del falconer:

Segurs de Déu són de llurs crims los hòmens
en aquest món, puix càstig no se’n mostra

La Generalitat hauria de posar-se al davant, com li pertoca, per dignificar el que, comptat i debatut, és el «mausoleu» dels Marc. La iniciativa implica entendre’s amb els propietaris, els Trénor, que al cap i a la fi han custodiat de la millor manera que han sabut i pogut un monument de l’envergadura de Cotalba. La Generalitat i els Trénor han de procurar, el més prompte possible, que els Marc tornen allà on van disposar de manera conscienciosa, davant notari i davant els seus. Tothom ha de saber què hi ha en la cripta i el seu significat: tessel·la imprescindible del nostre patrimoni material i immaterial. No han de doldre les inversions. Aquests ossos reballats de qualsevol manera clamen al cel. Ja no tindran les pregàries diàries dels jerònims, però sí el nostre respecte i la nostra devoció filtrada a través d’unes peripècies humanes que ens importen i d’uns versos immarcescibles:

A temps he cor d’acer, de carn e fust:
jo só aquest qui es diu Ausias March

Sant Jeroni de Cotalba és, en efecte, estació de pas de la nostra memòria.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací