'Anys i llegües', Gabriel Miró i el valencià d'Alacant

ENTRE-VEUS

per Manel Carceller

Entre-veus

Gabriel Miró
Gabriel Miró

Años y leguas, la darrera obra de l'escriptor Gabriel Miró (Alacant 1879-Madrid 1930), evoca com cap altra les sensacions de l'estiu a les terres del migjorn valencià. Publicada el 1928, presenta una sèrie contínua de sensacions del paisatge de la Marina, plenes d'una sensibilitat extrema, que generen elucubracions de tot tipus, acompanyades d'escassos episodis narratius. El llibre va ser traduït al valencià el 1967 per Enric Valor, amb un món literari proper a Gabriel Miró, i fou publicat per Editorial Denes l'any 2004. Valor aplegava en una única personalitat el coneixement de la gramàtica i l'ús del català del sud del País Valencià. Miró, fill d'un enginyer natural d'Alcoi i d'una oriolana, de parla castellana, tenia un coneixement passiu del valencià. La traducció de Valor, molt propera a l'original, representa una recreació, amb vocables normatius i d'altres de col·loquials, emprats literàriament per primera vegada.

Va ser traduït al valencià el 1967 per Enric Valor, amb un món literari proper a Gabriel Miró, i fou publicat per Editorial Denes l'any 2004. Valor aplegava en una única personalitat el coneixement de la gramàtica i l'ús del català del sud del País Valencià.

El protagonista és Sigüenza, el fill d'un enginyer resident a Madrid que torna anys després a la Marina Baixa, per passar unes vacances d'estiu i trobar la vida rural. Aquest alter ego de l'escriptor recorre unes terres del sud valencià, i reflexiona sobre l'essència del paisatge i de la condició humana. El narrador descriu Polop; passa per Bolulla; s'enamora de Tàrbena; arriba al capdamunt del Coll de Rates, on evoca Parcent; contempla «el Montgó redó i clàssic»; aplega a Alcalalí; descriu una excursió al penyal d'Ifac, «absis amb pit de bergantí que talla immòbilment les aigües»; visita un Calp, sense turisme; admira la cúpula de Callosa d'En Sarrià o el campanar i els horts d'Altea, i la Nucia, tota blanca; evoca el Castell de Guadalest, de «massissos tombats, volums de pedra vermella, morada, platejant, oberts pels terratrèmols», i les velles pinedes de la serra Aitana.

No era de creure que un escriptor amb la capacitat d'observació i de reflexió de Gabriel Miró no tingués en compte la nostra llengua pròpia. Per al narrador, l'onomàstica representa molt bé la personalitat de cada lloc. Els noms rurals pronunciats pel veïnat són un tot orgànic, «deixen un sabor de fruita». I la llarga reflexió del narrador arriba finalment al tema central: la llengua. «Allí, sols allí, es pot pronunciar íntegrament el nom de cada poble. Fonètica valenciana d'Alacant».

Editorial Denes (2004)

Per a Gabriel Miró el valencià té sentit perquè forma part de la identitat d'aquells pobles, com un fet orgànic, com la seua geologia. «És tan seu que els llogarencs volen parlar amb el foraster en castellà, traduït rígidament, per no esllavassar i desvaloritzar la seua llengua», tradueix Valor. És curiós que Miró justifique com un fet quasi «natural» la diglòssia, els usos desiguals de les llengües en un territori. El narrador pensa que els topònims i, per consegüent, la llengua, són «un vincle antropològic, que l'emociona com si tragués arrel al pregon de la terra més vella d'aqueixos llocs».

És profundament contradictori que un home tan preocupat per la memòria, per la identitat no adoptés com a pròpia la llengua catalana d'Alacant.

Gabriel Miró va viure del 1914 al 1920 a Barcelona, on es va relacionar amb la flor i nata de la intel·lectualitat catalana, Josep Carner, Nicolau d'Olwer, Jaume Bofill i Mates, i sobretot amb Ramon Turró, de qui va traduir al castellà la Filosofia crítica (1919). Malgrat això, Gabriel Miró no va arribar a considerar el català com una llengua de cultura per a la comunicació contemporània. Enfront de l'idioma del país, Gabriel Miró mai no va superar la frontera del prejudici. La visió tel·lúrica, ancestral, agrària, primitiva és, en definitiva, una visió sense futur. És profundament contradictori que un home tan preocupat per la memòria, per la identitat no adoptés com a pròpia la llengua catalana d'Alacant, que tant deia valorar.

El gran Josep Pla va dir en una entrevista que Gabriel Miró era més bon escriptor que no Azorín. Miró va estar molt més relacionat amb la realitat alacantina que no José Martínez Ruiz. os y leguas és decisivament més interessant que tot Azorín junt, sense comparació. Miró també és un autor de frases llarguíssimes i divagacions interminables, però presenta dues coses extraordinàries: una capacitat d'observació i d'emoció davant el paisatge humanitzat i unes tirallongues descriptives delicioses. La sang de Miró vibrava amb els cinc sentits davant les imatges de les comarques d'Alacant, el color de les terres, els riuraus, les vinyes, les oliveres, els ametlers, les garroferes, els magraners, els barrancs blaus i les muntanyes que s'internen en la mar, els ocells que travessen el cel, fins i tot els campanars, i aquelles sensacions mai no les trobes a les pàgines d'Azorín. Crec que una estàtua de Miró i no d'Azorín, un escriptor mediocre i gens alacantí, és la que hauria d'haver-se instal·lat a la plaça del 25 de maig, vora el Mercat d'Alacant, a l'àgora de la lluminosa capital del sud valencià.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací