Malalties i remeis comprèn una investigació metòdica, ingent i rigorosa a partir de la revisió de la correspondència de la família Borja, editada als set volums dels Monumenta Borgia. Devesa divideix el llibre en tres parts. La primera s’ocupa de revisar els documents i el contingut sobre salut, la malaltia i les expressions clíniques; la segona, tracta de la teràpia, la profilaxi, els metges i d’altres oficis ‘sanitaris’ com barbers, apotecaris, comares, sanadors... A la tercera, reflexiona sobre la salut de Francesc de Borja, amb el propòsit de confirmar o refusar la precària salut del duc de Gandia. Incorpora nombrosos extractes epistolars i d’altres textos interessants.

Devesa efectua una recerca sobre els mètodes sanatius aplicats durant el segle XVI. Temps, però, de penalitats, de revoltes sagnants com la Germania, atacs piràtics, pestes diverses, riuades, cataclismes tel·lúrics, etc. De la lectura del text es desprèn que la gent majoritàriament moria per la manca d’un tractament eficaç per a les infeccions. Hi havia moltes endèmies: tercianes, quartanes, pigota ,lepra... i la fam. A més d’altres malalties de transmissió sexual, principalment la sífilis, que resultaven mortals.

Quan la por al contagi d’una epidèmia s’estenia, les classes adinerades, nobles i burgeses, fugien cap a l’interior del regne a la manera boccacciana, on se suposava que l’ambient resultava més salutífer. Tanmateix, no hi bandejaven els excessos alimentaris que els causaven gota i obesitat. Els pobres esdevenien indefensos i les víctimes propiciatòries de les dissorts naturals o humanes, la fam o la guerra, perquè no hi tenien cap alternativa.

Al segle XVI, la separació entre aliment i medicina resultava complicada i sinuosa. Molts dels manuals sobre alimentació i salut procedien de la cultura àrab, basada en moltes ocasions en fonts clàssiques com Galè, traduïts o adaptats al català des de l’època medieval. De fet, es coneixien alguns textos sobre sanitat que servien de prevenció per a les malalties relacionats amb els diversos regimina sanitatis que circulaven dins l’àmbit de la Corona d’Aragó. Un espai de confluència de diversos sistemes alimentaris que podem albirar a través de les referències constants de la literatura europea o de la transmissió de fórmules i receptes.

Un espai de confluència de diversos sistemes alimentaris que podem albirar a través de les referències constants de la literatura europea.

Un territori dominat per uns costums culinaris similars que s’ajustava a dos models d’alimentació, el model de subsistència, derivat cap a un principi de plaer, i el model dietètic o sanitari, prescrit sota el principi de sanitat. Resulta obvi que el model cultural ultrapassava la necessitat intrínseca de l’alimentació i el dotava d’una sèrie de recursos i tècniques que podien diferir entre territoris. Tanmateix, el rol social exercit per l’acte d’alimentar-se havia esdevingut un fet d’importantíssim relleu social fins a formar una litúrgia del menjar. El monestir de Santa Maria de Valldigna mantenia quatre apartats culinaris: la cuina de l'abat, la del convent, la de les «companyes» i la d'assistència. Hem de notar que durant el primer terç del segle XVI es constata la presència al monestir de cuiners professionals al servei de l’abat. La relació de menús amb què Alfons el Vell obsequiava els nobles proporciona una idea ajustada dels excessos alimentaris de llavors.

La influència religiosa regulava el comportament gastronòmic des de dos perspectives diferents, la fisiològica i la moral, és a dir, aliments bons o saludables i viciosos o patològics. Les malalties alimentàries, caldria analitzar-les a partir d’aquests paràmetres i la ingesta de determinats productes tindria com a resultat final l’equilibri o desequilibri sanitari, establert entre les necessitats fisiològiques i el potencial desordre produït per l’ús d’aliments inadequats.

La influència religiosa regulava el comportament gastronòmic des de dos perspectives diferents, la fisiològica i la moral.

Alguns dels productes alimentaris sanitosos ressenyats al llibre Malalties i remeis continuen avui usant-se a bastament: fora el cas de la sàlvia, de propietats digestives reconegudes; la tarongina o flor de taronger amarg, que s’usava per les propietats calmants i tranquil·litzants; les ametles i la llet d’ametles servien de remei per a l’ardentor de l’estómac. La família ducal mantenia una forta demanda de confits i codonyat. Segons relata Devesa, sor Maria de la Creu, monja clarissa i germana de Francesc de Borja, trameté una caixa amb quatre dotzenes de pots de gelea de codonys i dos gerretes de vidre amb codonys en conserva, perfumats amb canyella, que confortaven l’estómac i servien de bon remei per a les doloroses i vergonyants ventositats que patia Francesc de Borja. La població més desproveïda s’alimentava com bonament podia. Per a sant Vicent Ferrer, els pobres passaven tanta fam que els eximia de la severitat de la Quaresma, vist que «la fan totstemps».

Francesc Devesa esbossa a Malalties i remeis, detalladament i extensa, l’escenari de la sanitat, la salut i l’alimentació del segle setze al País Valencià, fruit d’una labor de recerca valuosa i destacada.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací