Són diversos els premis de narrativa juvenil que Ivan Carbonell Iglesias ha rebut al llarg de la seua trajectòria. En aquest cas, L’àmfora fenícia va encetar aquesta modalitat a la primera edició dels Premis Altea l’any 2017. Tanmateix, això de les classificacions sovint té un significat controvertit, perquè per damunt de la temàtica pròxima als adolescents o una tria lèxica adient, si la història és bona, també atrau el públic adult. Seria, doncs, el principal motiu per fer recomanable la lectura d’aquesta novel·la.

La colla d’amics pot arribar a ser en un moment donat més important que la família: els lligams, la solidaritat, la confidència i la creença que res del món els ha de separar mai en la vida,

Malauradament, molts joves encara llegeixen partint del concepte “lectura obligatòria”, fet no sempre productiu. Perquè, si recordem aquell fragment tantes vegades citat i ben encertat de Daniel Penac a Com una novel·la: “El verb llegir no suporta l’imperatiu. Aversió que comparteix amb altres verbs: el verb estimar…, el verb somiar …”

Per això cal que les lectures adreçades als més joves continguen elements d’identificació i atracció. Podríem començar pels personatges. L’àmfora fenícia no té un protagonista amb el qual identificar-se, no. És un llibre de colla. La colla d’amics pot arribar a ser en un moment donat més important que la família: els lligams, la solidaritat, la confidència i la creença que res del món els ha de separar mai en la vida, és pròpia de l’edat d’aquests lectors. A més a més, són amics i amigues, les xicones no són les novietes dels protagonistes, són part de la colla i tenen entre ells exactament la mateixa relació, independentment del sexe.

I si hi ha una altra característica que distingeix aquests personatges, és l’acció. Però no només les aventuretes habituals marquen el llibre, hi ha elements que no trobem en altres novel·les i poden ser molt útils per a la introducció de temes que per a ells són desconeguts: com ara les personaliats literàries. La majoria coneixen sant Vicent Ferrer quan s’explica a classe, però desconeixen la seua relació amb diferents poblacions pròximes. Apropar el personatge, encara que siga per vincular-lo a un territori que els resulta familiar, ja pot suposar una disminució del rebuig a l’hora de parlar d’ell. Cal dir que és un fet ben bé constant als llibres de l’autor: convertir personatges de la nostra literatura en personatges de la narració.

Dins L’àmfora fenícia hi trobem, però, altres components que formen part de la nostra cultura. Les rondalles són un gènere popular que, llevat que siguen pròpies de l’entorn geogràfic, són sovint desconegudes per als més joves. La llegenda de la Joanaina pot ser un exemple a partir del qual començar a escorcollar en algun recull d’etnopoètica i endinsar-nos en aquests relats fantàstics.

La història és un altre dels temes que, evidentment, com es desprén del títol de la novel·la, s’hi tracta. Què és una àmfora? Què pintaven els fenicis per ací? Però més encara, ens ha quedat clar que un no pot quedar-se amb una resta històrica per més que se la trobe a 10 o 20 metres de profunditat i els amos hagen mort fa tres o quatre mil anys? Tindríem doncs un altre tema de reflexió: l’espoli del patrimoni.

la Font de la Jana a Teulada, el monument a Chester Himes, el cap d’Or i el portet a Moraira, podrien constituir la ruta de L’àmfora fenícia.

Com veureu, des del punt de vista didàctic, a poc a poc es poden anar aplegant un conjunt d’elements on es veuen afectades moltes àrees i el text es pot convertir en pretext per tractar moltíssims temes. No és aquesta la finalitat única d’una novel·la, més bé diríem que ni tan sols n’és la principal. Llegir és una de les activitats que ens ofereix el goig, i en aquest món on sembla que tot ha de ser productiu, fer una activitat només per goig és tot un regal.

Però bé, tot i això, fem una proposta més que podem portar tots a terme després de llegir la novel·la, una excursió o, més ben dit, una ruta literària: visitar els paratges de la Font de la Jana a Teulada, el monument a Chester Himes, el cap d’Or i el portet a Moraira, podrien constituir la ruta de L’àmfora fenícia.

Com deia Joan Fuster: “els llibres no supleixen la vida però la vida tampoc no supleix els llibres”. Si una cosa no supleix l’altra, vol dir que totes dues ens són ben necessàries. Però , si hi ha una manera única de viure unes altres vides, és a través de la literatura. Així, ara que els dies són més curts i freds i tindrem més temps per a regalar-nos petits plaers, estaria molt bé mirar dins l’àmfora. Serà com obrir una finestra al caliu d’un estiuet ben divertit i a aquesta mar tan nostra que de la mateixa manera amaga tresors mil·lenaris com tantes aventures i desventures.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací