Som al Japó de l’era Heian, pròxims al primer mil·lenni d.C. Molt abans, doncs, que els jesuïtes arribaren a l’illa per clamar al cel, esglaiats, que aquell indret era un cau de sodomites. Abans, fins i tot, de l’imperi de la katana imposat per samurais milhomes i dels seus codis d’honorabilitat sovint eludits. Tampoc el Buda de panxa colossal havia acabat d’inocular un fervor preeminent entre els camperols desmenjats de l’arxipèlag. Tot això quedava lluny. Cal remuntar el segle X d.C., època de cortesans lletraferits exageradament refinats, per acostar-nos als Contes d’Ise, un recull de 144 contes sobre poemes –Uta monogatori– que té la peculiaritat de ser la flama fundacional de la prosa japonesa. Dels seus autors –anònims com el nostre Homer– a penes en tenim notícia. Cap drama.

Cal remuntar el segle X d.C., època de cortesans lletraferits exageradament refinats, per acostar-nos als Contes d’Ise, un recull de 144 contes sobre poemes –Uta monogatori– que té la peculiaritat de ser la flama fundacional de la prosa japonesa.

Sí que hi ha agrupats, però, un bon nombre de poemes d’Ariwara Narihira (825-880), personatge principal de bona part del recull, i que tingué la fortuna d’ocupar un càrrec discret en l’administració imperial de l’època. Una breu pinzellada històrica: una de les famílies més destacades del Japó, el clan Fujiwara, vomitava filles al món per casar-les amb la canalla imperial, i així col·locar els seus familiars en posicions importants de la cort. Fet i fet, cortesans d’altres clans, com ara Ariwara Narihira, ho tenien senzillament fotut a l’hora d’ocupar càrrecs notables. Això, no obstant, li permeté a Narihira anar a la seua sense fatigar-se amb obligacions inoportunes, i així gaudir de molt de temps lliure per a escriure poemes i, sobretot, per a lligar amb senyoretes, que sembla que fou el seu passatemps preferit. De fet, molts nobles i sangoneres de la cort prengueren aquests Uta monogatori com un manual del bon cortesà i com una guia en els sinuosos jocs de la galanteria. Nosaltres, per sort –o per desgràcia– ja no ens sentim interpel·lats per aquests subterfugis dels Contes D’Ise, sinó que ens hi apropem perquè ens continuen emocionant quan parlen de la vida i de la mort, de l’amistat o del desig insatisfet, de les recances o del temps que no torna. Vegem, a tall d’exemple, l’últim dels Uta Monogatori canònics recollit al llibre, “El camí que a l’últim hem de recórrer”:

“Una vegada, un home que estava malalt, en sentir la proximitat de la mort, va fer aquest poema:

Prou que sabia

que aquest camí, a l’últim,

l’hem de recórrer,

però no esperava,

ni ahir ni avui, seguir-lo”.

Uta monogatori. Contes sobre poemes. Els versos, on el poeta condensa l’emoció, són precedits sempre per un títol metafòric o informatiu, i per unes línies que contextualitzen l’espai i la història narrada als poemes. Històries la majoria de les quals orbiten al voltant de peripècies amoroses. Això podia haver estat un risc, ja que del sentiment profund al ridícul o a la cursileria només hi ha una passa. Però els autors anònims se’n surten i mantenen la tensió continguda, mai sobrera, dels amors gaudits o frustrats que narren, com en aquest “Les onades que se’n tornen”:

“Una vegada, un home que, per una sèrie de problemes, es trobava en una posició difícil a la capital es dirigí cap a les províncies orientals. En arribar a la platja que separa les províncies d’Ise i d’Owari, veié l’escuma blanca de les onades i va compondre aquest poema:

Tot i recar-me,

cada passa m’allunya

d’allò que estimo.

Com envejo les ones

que en arribar se’n tornen”.

Uta monogatori. Contes sobre poemes. Els versos, on el poeta condensa l’emoció, són precedits sempre per un títol metafòric o informatiu, i per unes línies que contextualitzen l’espai i la història narrada als poemes.

Sobre la temàtica dels Contes d’Ise, Borges descobria a la seua Biblioteca personal que “la historia de Japón ha sido épica, pero, a diferencia de lo acontecido en otras naciones, en el principio de su poesía no está la espada. Desde el comienzo, los temas constantes han sido la naturaleza, los diversos colores de las estaciones y de los días, las venturas y desventuras del amor”. I això, si més no, sobta moltíssim, a nosaltres, fills literaris de la ira d’Aquil·leu i d’aquella feroç guerra de Troia.

Podríem afegir als temes de Borges el rossec del temps que passa. Al capdavall, els contes segueixen una progressió cronològica que abraça històries que oscil·len entre la joventut i la vellesa o la mort. Fem un altre tast, en aquest cas “El Quarantè aniversari”:

“Hi va haver un personatge conegut com el ministre de Horikawa. Al banquet organitzat amb motiu del seu quarantè aniversari, que se celebrà a la seva residència de la Novena Avinguda, un sotscapità de la guàrdia d’edat força avançada recità aquest poema:

Precipiteu-vos

formant, flors de cirera,

núvols que ocultin

el camí d’on arriba l’edat

de la vellesa”.

Així de breus, així d’intensos, així de volàtils. Al poemari hi ha 141 Uta monogatori més, així com una introducció interesantíssima del traductor Jordi Mas López sobre el Japó d’aquells segles, sobre la literatura d’aquells temps, sobre les dones de la cort Heian… És reconfortant saber que el Mediterrani no és el melic del món, i que encara ens resta tot un panorama literari per descobrir i gaudir. També per traduir!

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací