Conversa amb Ferran Garcia-Oliver

ENTRE VEUS

per Joan Borja

Entre-veus, Entrevistes

| Institució Alfons el Magnànim

—Encetem conversa parlant del xiquet que un dia vas ser. Com aquella «criatura dolcíssima» que jugava a arrancar cebes pels bancals del terme de Beniopa va esdevenir, amb el temps, l’actual intel·lectual, escriptor i catedràtic? Vull dir: com un xiquet nascut en un poble de la Safor l’any 1957 acaba sent Ferran Garcia-Oliver?

—Jo diria que no sols Ferran Garcia-Oliver, sinó que tots els Ferrans Garcies-Olivers que ara mateix juguen partida en el món de la cultura i l’art al País Valencià són producte d’un miracle. Perquè som el producte d’una generació anterior a la nostra que va empényer, que va treballar: que es va creure i fins i tot es va inventar el país. Hi ha un nom fonamental que és el de Joan Fuster. I després hi ha les circumstàncies domèstiques, les circumstàncies particulars. Jo diria que en el meu cas n’hi va haver dues de crucials: una, el meu germà Antoni; i l’altra, el meu professor Josep Iborra. Ah! I Raimon. També Raimon. L’impacte de Raimon va ser terrible. Al principi em va colpir negativament. Cantava versos d’un home que es deia Ausiàs March! Tu compta: no entenia absolutament res! Vociferava d’una manera estentòria. I era massa. Era massa! Als meus dotze o tretze anys era massa per a mi.

—Quan parles del professor Josep Iborra et refereixes a Josep Iborra i Martínez, de Benissa, no? L’autor de Paràboles i prou, Fuster portàtil i etcètera, no?

—Sí, sí, sí. Clar. Era professor a l’Institut Nou: l’Institut Maria Enríquez. Vaig anar un dia a les classes, allí: com quan cau un meteorit a la terra! En vaig quedar enlluernat. Allò era increïble. Em va prendre afecte. Jo li vaig prendre afecte a ell. Em vaig encarregar de fomentar les classes en valencià i tot això. I recorde que vaig decidir prendre els apunts en valencià. Va ser la manera d’iniciar-me en l’aventura fascinant de les paraules, que em va portar als diccionaris, i a les enciclopèdies, i a una recerca contínua. Crec que allò que determina el que soc, i que determina que aquell Ferran Garcia-Oliver que arrancava cebes siga ara escriptor i catedràtic, és la llengua. Veus? Fuster deia que «la nostra pàtria és la llengua». I, en quest sentit, trobe que tenia tota la raó.

—En la xamba biogràfica de Ferran Garcia-Oliver tenim, per tant, la influència decisiva del teu germà Antoni, de Raimon, de Josep Iborra...

—Sí. I també, si m’ho permets, dels amics: dels companys de generació que començaven a surar en el valencianisme cultural incipient que hi va haver a la Safor. La sintonia va ser, diríem, perfecta. I no solament perfecta: va ser divertida, va ser creativa, va ser fecunda, va ser bonica, va ser ambiciosa. Ens ho vam creure i vam treballar com a bèsties en l’aventura de fer país: de fer surar el País Valencià.

—Dius que Ferran Garcia-Oliver i tots els Ferrans Garcies-Olivers de la teua generació van ser un miracle. Els historiadors tenen dret a creure en els miracles?

—Els historiadors tenen dret a creure en els miracles? —repeteix, Ferran, una mica sorprés i perplex—. És una pregunta molt fotuda! [Riem] Mira sí: jo sí que crec que els historiadors tenen dret a creure en els miracles. Saps per què? Perquè soc poc de l’acadèmia, i crec tant en la història com crec en el món de la ficció i la imaginació. Sí: estem obligats a creure en els miracles. És a dir, en aquells tombants que de tant en tant s’esdevenen. Entén-me bé, eh? Si bé ho mires, la caiguda del mur de Berlín no va ser un miracle? Qui havia de preveure un mes abans que el mur de Berlín havia de caure? O qui havia de preveure que un personatge com Colom topetaria el Nou Món (que era més vell que anar a peu, però bé...). Sí: en la història de la humanitat hi ha miracles. El miracle de l’hominització, sense anar més lluny, és una seqüència de miracles, o atzars, o colps de sort, o xambes, o tombants. O digues-li com vulgues.

Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València 

—Per això, als historiadors, a voltes, on no els arriba la ciència els arriba la imaginació, veritat?

—Això que acabes de dir és una heretgia en el meu gremi. Però mira: jo li ho he sentit dir i li ho he llegit a George Duby. I George Duby és un dels grans historiadors de sempre. Ausades que fa usar la imaginació! Però sempre sota control, eh? La imaginació sense brida és la ficció, la literatura. Però jo crec que la història, especialment la història medieval, és una disciplina que exigeix un mínim d’imaginació. Pots dir-li, si vols, capacitat per a construir hipòtesis. Però no deixa de ser imaginació. A mi, amb els alumnes, m’agrada molt treballar amb documents. I sempre els dic: «No solament ens hi hem de fixar en el que es diu, sinó també en el que se silencia i en el que no es diu!» M’agrada molt fer-los la broma: «Coneixeu el disc de Pink Floyd The Dark Side of de Moon? Doncs això: hem d’anar a la cara oculta de la Lluna!» I és obvi que per a això cal una mica d’imaginació.

—Joan Fuster deia: «Els historiadors es pensen que escriuen història. Però tot el que en ells no és erudició —i encara, encara...— és política.»

—És una veritat com un cabàs! On s’acaba l’erudició (i encara!) és tot política. Mira: ara tinc un projecte entre mans sobre el nacionalisme espanyol. M’estic mirant i remirant els historiadors espanyols. I aquesta precisió fusteriana, com sempre feta amb el seu bisturí, cobra moltíssima realitat. La història, des d’una perspectiva nacional, és la crossa de la nació: és la que s’inventa, crea i construeix la nació.

—Aparquem una mica el Ferran Garcia-Oliver historiador i parlem una mica del Ferran Garcia-Oliver creador.

—Vaja! Me n’alegre! La meua frustració és que allà on vaig soc l’historiador. No em deixen ser mai el creador. Em sent com si em digueren: «Açò és un vedat privat. Tu ací no entres. Tu, l’historiador.»

—Sí? De veres? Tens aquesta sensació?

—Sí, sí, sí. No és sensació, no: és certesa. És una certesa absoluta.

—Però una cosa no està barallada amb l’altra no? Diria, fins i tot, que el teu vessant com a escriptor és indissociable del d’historiador. És com els periodistes de raça, que prompte o tard senten la necessitat de saltar de les constriccions de les planes dels periòdics (forçosament limitades en extensió, tema, ideologia i immediatesa) a la llibertat expedita de les pàgines dels llibres: un historiador com tu em fa l’efecte que, d’alguna manera, necessita pista per a enlairar necessitats expressives que no admeten la submissió a l’ortodòxia de l’article científic o del manual universitari.

—No, no, no. No té res a veure una cosa amb l’altra.

Edicions Bromera (2013)

—Però tens dues novel·les, La veu d’Odiló i La melodia del desig, i totes dues tenen una càrrega històrica.

—Bé... No ho puc obviar. És veritat. Però tinc també els dietaris.

—Parlem-ne, un mica, dels dietaris, si vols.

—Els meus dietaris són una literatura molt de frontera. Molt, molt, molt de frontera. No són dietaris clàssics, sinó molt heterogenis. I la veritat és que em sent molt còmode en aquesta zona híbrida, imprecisa, ambigua, de frontera. Probablement com ho soc jo —no?—, que tinc moltes facetes: la faceta de llaurador, la faceta d’escriptor, la faceta d’historiador, la faceta de pare... Molt tastaolletes!

—És la manera de viure set o vuit vides en una. Per cert: enmig de tanta activitat, com és el teu hàbit de treball? On escrius normalment? Tens una litúrgia concreta quan et poses el vestit d’escriptor i una altra diferent quan exerceixes d’historiador?

—No, no, no. No tinc cap litúrgia. Però sí que tinc un espai: no puc escriure creació més que a la meua cadira, a la meua taula, al meu ordinador. Però sense gaires litúrgies. Perquè la meua severitat monacal és absoluta. No necessite res. Qui em veu en la meua quotidianitat, quan vaig a l’hort, per exemple, no podria imaginar que soc catedràtic o escriptor.

—Això de l’hort és perquè necessites tocar la terra? Dir: «Jo vinc d’ací, que no se m’oblide...»

—L’hort, a voltes pense que és un condemna; i a voltes pense que és una gràcia de Déu. L’hort em lliga d’una manera profunda i absoluta al pare. Vull dir: és el pare, és l’ombra d’ell, que cada volta que...

—Perdona que et talle el dir. L’hort és la terra que has heretat del pare?

—Heretat del pare, sí. I el pare em du a la mare, no? De manera que a l’hort prolongue l’estima, prolongue el diàleg amb ells. Perquè jo a l’hort parle. Jo parle amb mon pare allí! Li dic: «Ja estem ací! I açò i allò...» És com una mena de cordó umbilical que m’uneix al passat. Una necessitat.

Publicacions de la Universitat de València (2003)

—Parlem de les collites de la teua obra literària. Tens publicats un bon pomell de llibres de tota classe i condició, alguns traduïts a altres llengües. Hi ha qui diu que comences a ser un escriptor de culte, un referent fora de sèrie.

—Sí... —somriu, entre devanit, irònic i burleta—. Però amb els peus a terra. Les coses clares: Ferran Garcia-Oliver ha de saber que no és Tolstoi. No ho serà mai.

—Ni falta que fa, escolta! Ser Ferran Garcia-Oliver ja està molt bé, no? [Riem]

—Deixa’t estar. Sé quin és el meu horitzó: les meues limitacions i les meues qualitats. Vegem... Tota literatura és feta de llums que enlluernen, i que al cap i a la fi són els clàssics, els grans monuments. Però és feta també d’una altra literatura, que són, com si diguérem, els maons que completen l’edifici. Jo soc una part humil d’aquest edifici que és la literatura catalana. Això no vol dir que quan faig un intent narratiu no tinga ambició. Clar que en tinc! Però no hi ha més cera que la que crema. Això per a algú podria ser dolorós; per a mi, no. Ho tinc molt clar: soc un manobre de la ploma. Això sí: particularment en l’àmbit de la història crec que he fet una cosa singular i diferent al que habitualment fa l’acadèmia. I en el món de la literatura, la meua forma de narrar, la meua forma d’estil, em fa la impressió que no s’adiu massa amb les pautes de moda en la nostra literatura. Però.... Xe! No m’agrada parlar massa de mi.

—De qui hem de parlar, per tant? [Riem] Això... Quins autors t’han marcat fins al punt de dir: «Jo no seria jo si no haguera llegit aquesta o aquella obra»? De qui et sents deutor, com a historiador i com a creador? Apunta’m mitja dotzena de noms.

—Hi ha dos noms fonamentals que són Pla i Sagarra. Són tres noms: en la literatura catalana son tres referències sobre les quals he navegat sempre.

—Fuster, Pla i Sagarra, vols dir.

—Sí. Des del punt de vista de la prosa, sí.

—I altres tres noms?

—Podria dir-te Thomas Mann. Tolstoi, evidentment. I Bohumil Hrabal. Possiblement Hrabal és el que m’ha condicionat més la manera d’escriure. A pesar que, també, des del punt de vista de la cuina interior de l’escriptura, soc molt deutor de la novel·lística nord-americana: Doctorow, Cormac McCarthy... Ah! I em deixava Gógol: Gógol és un dels més admirats. En poesia, et diria que, a més de March, m’agrada moltíssim Anna Akhmàtova... No: no te’n puc dir només sis, de noms.

—Volia dir-te... Aquells adolescents que amb setze, dèsset o divuit anys vau voler somniar un país nou, quan veieu el país d’ara quin balanç feu? Valoreu que «no ha anat malament»; o penseu més: «no era això, estimats, no era això»?

—Caram, la pregunta!

—És per jugar una mica amb la bèstia del temps... [Riem] Heu cavalcat fins ací, i com ho veieu?

—Jo tinc l’obligació de ser optimista...

—Jo no t’he preguntat això. [Riem]

—L’ampolla està mig plena. Si pares a pensar d’on venim, és evident que hi ha hagut això del miracle que et deia. En la meua infantesa dels anys seixanta era impensable que tu i jo poguérem fer aquest diàleg, aquesta conversa. Ara bé, dit això, també és veritat que, des de la perspectiva d’aquell jove de setze, dèsset o divuit anys, amb les expectatives que ens havíem xifrat, m’agafa una immensa tristor. Què ens ha fallat per a fer aquell país més lliure, més culte, més digne i més feliç que volíem? La política: els polítics.

—Tornem a les publicacions. De tota la teua obra, quins tres llibres creus que mereixen quedar?

—Quins tres? Jo diria que La bèstia en què cavalquem, El vaixell de Genseric i La melodia del desig. Amb seguretat, La bèstia en què cavalquem i El vaixell de Genseric. Però en diria millor quatre, perquè La vall de les sis mesquites vull pensar que és un llibre que també quedarà.

Ferran Garcia-Oliver recollint el trofeu «La Mà del Sol», dels Premis Altea / Foto: Diego Coello

—Acabes de guanyar el Premi Carmelina Sánchez-Cutillas d’Altea amb La bèstia en què cavalquem. I fa poc Ramon Ramon ha guanyat l’Andròmina dels Octubre amb No sé què mor, que és també un dietari. Si els premis de novel·la resulta que els guanyen obres dietarístiques, això vol dir coses? Ens falla la novel·la? Superada la carència singular de què parlava Joan Fuster en els anys setanta, hem passat ara a disposar d’un veritable exèrcit de novel·listes. Cada any es publica una autèntica caterva de novel·les: algunes molt bones. Això és un salt extraordinari. Però... Hi ha encara per fer la gran novel·la en una literatura com la nostra?

—Diria que probablement no tenim encara la grandíssima, l’enorme novel·la d’un Bohumil Hrabal o un García Márquez, però tenim excel·lents novel·les, un planter magnífic i plural com mai. Si les coses no es torcen —no tant literàriament com des de la perspectiva sociolingüística— no tardarem a produir les novel·les enormes que, també, el país necessita i els lectors urgeixen. La gran novel·la no s’improvisa i, sobretot més avall del Sénia, entropessem amb la manca d’una tradició sòlida. Venim d’una societat literària prima com l’orella d’un gat. Però així que el pòsit siga suficientment dens (i gent com Baixauli, Benesiu o Domínguez, entre molts altres, hi estan contribuint poderosament a aconseguir-ho), crec que prompte disposarem del que els francesos en diuen una chef d’oeuvre.

—Com hauria de ser aquesta chef d’oeuvre, aquesta obra mestra de la novel·la contemporània?

—Ah! No ho sé: no ho puc saber. Puc dir-te, si de cas, com no ha de ser. No ha de ser maniquea. No puc amb les novel·les maniquees! En les novel·les sobre la Guerra Civil, posem per cas, a mi no em fa falta que em diguen tot el temps que els franquistes són els dolents. És com en el sexe, la diferència entre pornografia i erotisme. La pornografia és fastigosa; l’erotisme té una gràcia. Quan en una novel·la se’t fa tan explícit que aquest és un criminal i un desgraciat, i serà un criminal i un desgraciat fins al final, se’n perd tota la gràcia. L’interés sorgeix a mesura que vas construint el personatge i hi vas veient-ne la malvestat, la maldat. A sang freda, de Truman Capote, per exemple. Seran males bèsties, aquells assassins? Però al final, va i empatitzes amb ells i tot! El cabró del Truman Capote et du a comprendre —no a justificar, que és diferent, eh?— per què aquell animal ha sigut capaç de matar d’una manera tan vil. Aquesta és la màgia de la literatura! Aquesta és la màgia! Que l’autor et duga a una nova concepció del món: no que et porte per uns camins ja fressats!

—Hauríem d’acabar ja. Crec que hem sobrepassat ja una barbaritat el límit de caràcters recomanables... I resulta que no hem parlat d’Ausiàs March!

—Ah! La meua debilitat...

—Saps? Una de les coses que m’encanta de les entrades dels teus dietaris és, moltes voltes, la manera que tens de rematar-les: amb sentències aforístiques conclusives que sovint són per a emmarcar. Com tancaries ara aquesta conversa, si et demanava com a colofó una valoració brevíssima sobre el teu March? «Ausiàs March per a Ferran Garcia-Oliver, en un minut.» Què me’n diries?

—Que cabró! [Riem]

—El món està fet per als qui saben fer declaracions que no passen d’un minut. Els vídeos d’Internet i els talls de veu per a ràdio i televisió no passen mai de quaranta o cinquanta segons... —provem de justificar-nos.

—Però la cultura, la cultura de veritat, no és això.

—D’acord. Però si et demane que en faces l’exercici? [Riem] Juga-la, fadri! Vegem —hi insistim—: «Què és Ausiàs March per a tu, en cinquanta-nou segons?»

—Mira. N’hi has. Ací tens: «Ausiàs March és una fascinació permanent i inesgotable. Fascinació per la persona... En tant que biògraf he vist un home terrible, un home formidable. I un home carregat de tensions, que les perboca en una poesia que jo diria que és un volcà. Què és la poesia d’Ausiàs March? Un volcà en permanent erupció.»

Talment, la conversa amb l’autor de La bèstia en què cavalquem: un volcà en permanent erupció. Perquè el creador i catedràtic de Beniopa preserva indemnes —en els gestos, la llum dels ulls i la vigoria de les paraules— la innocència d’aquella «criatura dolcíssima» que fa mig segle jugava a arrancar cebes pel terme de Beniopa amb les mateixes mans amb què ara treballa la terra de l’hort heretat del pare, i l’entrega il·lusió dels anys en què va gosar somniar un país nou on poder festejar la història, la imaginació, les paraules i la noble quimera de la llibertat. Com el seuMarch, Ferran cavalca la bèstia del temps amb «una fascinació permanent i inesgotable». I és, també ell, això: «un volcà en permanent erupció».

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací