Forasters a casa seua: 'La pira al port' de Boris Pahor

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Joan Benesiu

Narrativa, La llibreria

Boris Pahor
Boris Pahor | Claude TRUONG-NGOC

La pira al port és un valuós recull de contes que reflecteixen amb primmirada delicadesa una realitat amagada, desconeguda durant dècades per voluntat política i per les giragonses de la Història del segle XX. Aquests contes parlen de la minoria eslovena de Trieste, una realitat nacional oculta a les llums de la contemporaneïtat europea. Una història, per això, de pobles ignots, que no remots, i que es resisteixen a desaparéixer arrossegats per les inclemències de la bora, el vent infernal que bat amb fúria la regió triestina quan s’hi presenta.

Aquestes mirades de l'adult sobre la vida passada avancen per la prosa de Pahor amb senzillesa, elegància i tendresa, sense que la ràbia o el dolor, com podria passar, se les enduga mar endins.

Boris Pahor és ell mateix un resistent que mereix uns minuts de la nostra atenció. Nascut l'any 1913 a Trieste, això vol dir quan encara no ha començat la I Guerra Mundial i la ciutat pertany als territoris del desaparegut imperi austrohongarés; el sorprenent món d'ahir. Amb aquest punt de partida Pahor és testimoni del canvi de fronteres que capgirarà tot Europa. D'antuvi tenim, només finalitzada la guerra, la incorporació de la ciutat a Itàlia i, de seguida, les primeres empentes del feixisme, molt importants a la ciutat acabada d'assimilar i viscudes en carn pròpia per Pahor, qui les fa ben presents en aquests contes. Després el control alemany de l'anomenada OZAK (Operationszone Adriatische Künsteland) i la deportació de l'escriptor als lager alemanys amb el següent i terrorífic periple: Dachau, Natzweiler-Struthof, de nou Dachau, Harzungen i per a acabar, fins a l'alliberament, Bergen-Belsen. A partir de 1946, Pahor es troba de tornada a Trieste per tractar de reconstruir-se com a persona a través de l'escriptura en llengua minoritzada. I així arribem al dia de hui, perquè aquest autèntic senyor, que acaba de fer cent set anys, continua vivint al barri de Barkovlje, que els italians diuen Barcola, ben a prop del fantàstic castell de Miramar, un lloc amb meravelloses vistes a la badia de Trieste i a una part de la Història de la monarquia Habsburgesa.

Edicions del Periscopi (2020)

Els onze contes del present volum estan escrits entre 1947 i 1983 i venen precedits d'un esclaridor i molt interessant pròleg de l'escriptora i autora de la present traducció, l'eslovena establerta a Barcelona Simona Škrabec. La majoria tenen una relació amb la identitat i amb l'escalf definitiu per a la vida adulta que hauria de ser la infantesa. Aquestes mirades de l'adult sobre la vida passada avancen per la prosa de Pahor amb senzillesa, elegància i tendresa, sense que la ràbia o el dolor, com podria passar, se les enduga mar endins, però deixant clara, amb tota dignitat, l'empremta que els afers violents marcaren en el camí dels eslovens als carrers de Trieste.

Les escoles eslovenes seran suprimides, els xiquets obligats a parlar i aprendre en italià, a oblidar a la força el que són. 

El relat que dona encertat títol al volum explica com des de la tensió d'una autobiografia sofrida, un xiquet assisteix, el 13 de juliol de 1920, a l'acte fundacional de la barbàrie feixista a la ciutat, amb el símbol clarificador de l'incendi del Narodni dom, el casal del poble eslové a Trieste. Situat en un lloc ben cèntric de la vila, el magnífic casalot modern albergava dos restaurants, un teatre, una biblioteca i un hotel. Un atemptat amb víctimes i una foguera que tenyeix de roig les vides dels triestins eslovens. Els bombers s'afanyen a sufocar les flames mentre la gent atrapada crida des de les finestres. Els camicie neri, amb impunitat davant la policia que mira des de la distància, espenten els bombers, tallen les mànegues d'aigua, sabotegen el salvament. El poble mira, els xiquets miren, com cauen des d'alguna finestra els fruits humans que el feixisme comença a recollir amb desvergonyiment.

Després les escoles eslovenes seran suprimides, els xiquets obligats a parlar i aprendre en italià, a oblidar a la força el que són. Ho veiem com qui no vol, amb lirisme i bonhomia, a «El naufragi», amb imatges esfereïdores a «La papallona amb les ales obertes», amb harmònica consideració a «La mort d'un leprós». Imatges que abasten un univers adult ferit des de la infantesa i que no ens hauria de ser alié a nosaltres, forasters tantes vegades també a casa nostra, adés i ara.

Aquests relats vénen acompanyat d'altres al voltant de l'univers concentracionari que Pahor ha conegut de primera mà. Ja és molt valuosa la seua aportació a aquesta dolorosa però necessària memòria a Necròpolis (Pagès editors, 2004), ací amb «L'adreça escrita en un tauló bast» o «Una cúpula de cendra» el clau es rebla i la visió de l'alteritat, amb la llengua alemanya, amb el nazis-feixistes, queda de nou perfilada.

Els últims relats tanquen l'antologia amb la poètica de l'esperança vehiculada a través de la narració i la paraula. De les violacions de tota mena es pot ressorgir amb la paraula i l'afecte.

Pahor ha existit amb incomoditat. Rebutjat a Iugoslàvia per ser considerat burgés o directament dretà, el reconeixement, com li va ocórrer a un altre insigne triestí com era Italo Svevo, va vindre des de França, i no des d'Itàlia. La seua literatura ha perseverat en un país que tampoc el considerava seu per denunciar la barbàrie i la injustícia amb el mateix vigor i persistència que la seua pròpia vida, que encara, com una espelma, il·lumina una memòria que no vol extingir-se.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací