Hi ha una tradició estesa al Japó que consisteix a brodar núvols flotants, mars tranquils o vaixells reposats als coixins. Creuen que ajocar-se en aquests coixins ajuda a dormir de bona son. Aquesta singular tradició recorda els utamakura –coixins de poemes–, expressió que, segons Jordi Mas López, traductor de L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô (1644-1694), fa referència al diàleg que un poeta entaula amb els versaires del passat o amb els “indrets que la poesia clàssica havia fet famosos”. Ho reprenem més avant.

Buscava aquells utamakura, aquells prodigis de la naturalesa que la poesia clàssica havia sedimentat en poemes o cròniques. Volia acostar-s’hi amb ulls propis. No s’acontentava solament amb llegir-los.

Matsuo Bashô, espècimen literari que per als japonesos vindria a ser la barreja química d’un doctor Jekyll i Mr Hyde transformat en Martorell i Ausias March, descriu a L’estret camí de l’interior, amb prosa concisa i hokkus breus –semblants als actuals haiku–, el viatge que va fer durant l’estiu i la tardor de 1689. Una cinquantena de dies de periple ferèstec i literari. Cinquanta dies que va reescriure, amb una dèria virgiliana o planiana, els cinc anys posteriors. Sols la mort, que el va fulminar en el cinqué any de reescriptura, li va impedir fer cap afegitó sobre aquell recorregut pels rius i llacs, per les regions muntanyoses, ombrívoles i boiroses del nord de Japó, més enllà de la barrera de Shirakawa.

Com el nostre Cavanilles, els viatges de Bashô no eren gratuïts. Almenys, no únicament. A diferència del geògraf del segle XVIII, que retratà minuciosament els paisatges, les viles i la forma de vida dels valencians, el poeta japonés aprofità l’itinerari per visitar antics deixebles i fer escola, però sobretot buscava aquells utamakura, aquells prodigis de la naturalesa que la poesia clàssica havia sedimentat en poemes o cròniques. Volia acostar-s’hi amb ulls propis. No s’acontentava solament amb llegir-los.

“Els dies i els mesos són passatgers de les eres; els anys que vénen i se’n van són viatgers; els qui passen la vida surant en un vaixell o envelleixen sostenint la brida d’un cavall converteixen els seus dies en un viatge i el viatge, en la seva llar. Són incomptables els personatges de l’antiguitat que han mort pel camí”. A peu, en vaixell, a cavall. Així parteix Matsuo Bashô de la seua cabana cap a la geografia septentrional de Japó. I, com tot viatger, va trobant pel camí personatges d’intencions dubtoses, hostes generosos, ombres de saquejadors, llenyataires aqueferats, prostitutes malaguanyades, o altres pelegrins que segueixen rutes paral·leles. Tot ho recull a manera de postal, com si pintara variants xil·logràfiques d’Hiroshige o Hokusai. En això Bashô s’avança uns segles als retratistes japonesos que inspiraren certes avantguardes. L’atmosfera dels fragments –malgrat la neu, que no abunda– s’assembla en molts aspectes al recolliment, l’austeritat i el laconisme d’aquests viatgers que pintà Hiroshige prop del puig Fuji:

Va trobant pel camí personatges d’intencions dubtoses, hostes generosos, ombres de saquejadors, llenyataires aqueferats, prostitutes malaguanyades, o altres pelegrins que segueixen rutes paral·leles.

En conjunt, totes les pàgines semblen amerades d’un to malencònic, fràgil i flotant: “Gràcies a la literatura es recorden molts noms d’indrets famosos de l’antiguitat, però les muntanyes s’esfondren, els rius s’assequen, el traçat dels camins canvia, les pedres queden enterrades i ocultes sota terra, els arbres envelleixen i són reemplaçats per plançons nous”. Durant la metamorfosi constant de les estacions, Bashô –també els poetes japonesos i xinesos que incorpora– recull els canvis que el pas del temps ha modelat en el paisatge. Pins que vivien mil anys han sigut tallats. I als espadats boirosos guaita el perfil fantasmagòric i ruinós d’antics castells: “La glòria de tres generacions va ser tan sols un somni efímer. On abans s’alçava el castell de Hidehira, una llegua més enllà del gran portal només hi ha prats i camps d’arròs, i tan sols el mont Kinkei conserva la seva forma primitiva. (…) Fou en aquest castell que Yoshitsune es féu fort amb un grup d’homes escollits, però aquell breu instant de glòria va donar pas a aquesta extensió d’herba”. El temps tot ho transforma i Bashô, atent, ho constata.

No tot és, però, sublim ni èpic. Bashô també descriu regions que no figuren als utamakura, o aprofita per narrar els contratemps del viatge, o apunta senzillament els malestars físics que s’enganxen als viatgers. Hokkus d’aquesta mena es filtren entre les relacions de temples, aigües termals i vistes populars:

Els polls, les puces,

i ara el cavall, pixant

ran del coixí.

Aquestes excursions nipones se sumen a la llarga llista de relats de rodamons que han poblat, des d’Heròdot o les rondalles bíbliques, l’imaginari insaciable dels viatgers. És cert que les tradicions japoneses queden lluny d’aquelles que compartim la gent de la Mediterrània occidental i que, en ocasions, ni ens freguen. Però L’estret camí de l’interior és literatura en tots els seus vessants, i en aquest sentit ens acaba remenant –a la manera japonesa– el fetge. No hi hauria, per tant, cap problema d’afegir Bashô al catàleg –o utamakura particular– d’Ibn Battutes, Marco Polos, Abulcàssims i un llarg etcètera.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací