'Tor, tretze cases i tres morts' de Carles Porta

RUTES LITERÀRIES

per Llorenç Soldevila

Rutes literàries

D'esquerra a dreta: Jordi Riba Segalàs (àlies Palanca) i Carles Porta
D'esquerra a dreta: Jordi Riba Segalàs (àlies Palanca) i Carles Porta
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El novembre de 2019, als vuitanta-tres anys, va morir Jordi Riba Segalàs, àlies Palanca, un dels tres cacics de Tor, juntament amb Francesc Sarroca, Cerdà, i Josep Montané, Sansa. Palanca era un dels últims sospitosos viu del crim de Sansa, assassinat en estranyes circumstàncies el 1995. Palanca era un home de caràcter fort, violent quan se'l contradeia però, alhora, d'un gran cor, segons les persones properes que el van tractar, entre ells el mateix Carles Porta.

Desconcertant, doncs, com tot el que ha anat succeint a Tor. Va morir sol, la família no va voler soterrar-lo en el nínxol familiar i lluny d'aquella muntanya que ell sempre havia volgut per als seus centenars d'eugues i cavalls i que desitjava que només tingués un ús ramader. Contràriament a la voluntat de Sansa, que veia una gran oportunitat de negoci si s'aconseguia connectar aquelles pales muntanyenques de Tor amb l'esquí andorrà de Pal i Arinsal. Quan el van matar, la idea ja era en vies de materialització. Aleshores, feia només un segle que, el 1896, s'havia constituït el "Condominio" de la muntanya de Tor pel qual tots els habitants del poble, sempre que no l'abandonessin i que hi tinguessin foc encès tot l'any, eren propietaris de la muntanya de Tor, més de 4.000 hectàrees.

Casa Sansa

Al veure la notícia de la mort de Palanca al diari vaig reprendre la lectura de Tor. Tretze cases i tres morts (2005), de Carles Porta, i quina no va ser la meva sorpresa: el llibre em va seduir tant o més que la primera vegada que el vaig llegir. Se'm va fer difícil de deixar-lo, malgrat ja saber d'entrada de què anava i com es desenvolupava la trama. Tor. Tretze cases i tres morts és, segurament, la mostra més reeixida a casa nostra del subgènere narratiu de "novel·la de no ficció" tan magistralment iniciat per In Cool Blood, de Truman Capote. Porta, amb una gran habilitat narrativa i una llengua flexible i adequada per a cada registre, organitza la historia a partir de tot el que va viure arran de l'encàrrec de fer un documental per Trenta minuts de TV3. El que començà essent una tasca aparentment senzilla, anà captivant l'autor, podríem dir que a estones, engolint-lo, fins al punt que al cap dels anys la història i els seus protagonistes se li convertiren en un autèntic malson.

Edicions La Campana (2005)

Porta optà per un estructura de capítols breus que s'engalzen uns amb els altres recomponent un puzle dels fets amb els seus enigmes i evidències de manera eficaç. Teixeix una trama de la qual el lector no es pot desentendre. Els punts de vista, plurals, i a voltes contradictoris, van donant informació des de diferents angles, amb uns personatges versemblants que s'expressen en català, castellà o en catoespanyol en el cas de l'aragonès Rubén Castañer (un altre dels sospitosos del crim encara viu), essent veus reeixides i convincents. La galeria de personatges està ben recreada. Els actors principals són els que sustenten el fil narratiu, però els secundaris com Sisqueta, el sergent Yanes, l'Olivella, el Lázaro, el mosso de Palanca que arriba a ser un clon mimètic de l'amo... estan perfilats amb agudesa i efectivitat. Aquest és el cas, sobretot, de l'advocat Hortal, que porta els afers d'en Batallé, el contrabandista que implica el Mont i la Marli, una parella de perdularis de la Seu, en el crim de Sansa. El despatx de l'advocat és un santuari franquista recreat amb gran eficàcia narrativa. La Sisqueta, Pilar Tomàs, que, des de la finestra de casa seva controlava el poc que passava a Tor, incloses les cases de Sansa i Palanca; mare de la Pili que es lligarà sentimentalment amb el Lázaro, mosso de Palanca, és una de les tres pubilles de Tor, juntament amb la Concepció i l'Emília. Eren a Tor el dia de l'assassinat, però no van sentir ni veure res.

Amb la mort de Palanca es tancaven més de quatre dècades de desavinences, venjances, enveges i, sobretot, violència verbal i física, arribant als crims. Ja que Sansa no va ser l'únic mort de la història. El 1980, dos treballadors de Palanca van ser assassinats misteriosament en aquest paratge, com el 1995 la mort de dos hippies en estranyes circumstàncies. Diríem que a Tor, Porta s'hi troba uns individus primaris, violents a qui no els fan por ni els guàrdia civils, ni els jutges, ni els contrabandistes. Són ells que marquen inflexibles la llei al poble. El juliol de 1995, el mateix jutge de Tremp que hauria de decidir sobre l'assassinat de Sansa, el febrer l'havia declarat únic propietari de la muntanya, en detriment de tots els altres dotze. El dictamen va provocar les ires de la resta de copropietaris, especialment de Palanca. El còctel estava en marxa. Si hi afegim el trànsit marginal de tota una colònia de hippies que Palanca deixava habitar en els seu dominis, l'aparició d'un personatge extremadament violent, com Lázaro, mosso i guardaespatlles de Palanca, o les noctàmbules expedicions dels contrabandistes que travessen l'escena del crim amunt i avall, amb topades amb Sansa o Palanca.

Església de Tor

L'estil de Carles Porta en aquest llibre i en els que el seguiren fins a arribar a Crims (2020) és un dels més efectius i destil·lats de les darreres generacions de periodistes doblats en escriptors de "ficció". Segurament és per aquest lligam amb l'ofici periodístic escrit, emmirallat en els grans precedents dels anys trenta del segle passat, però, també pels seus lligams amb el llenguatge audiovisual que ha depurat una manera de contar històries que aconsegueixen la màgia de fer que el lector es trobi engolit per la trama i no se'n pugui deseixir. Que se senti, alhora, corprès i part de l'enigma i de la seva resolució. Bones dosis de misteri, una bona graduació de la informació. Fidelitat al llenguatge dels protagonistes, ja ho hem dit, popular, planer, amb deixos dialectals. Però, també efectiu amb els que normalment s'expressen en castellà, especialment amb el toc vulgar d'algunes veus. Un dels enigmes clau és que Sansa no volia que ningú furgués el terra de fusta de casa seva, això estengué la brama que hi ocultava un tresor. Sembla que aquesta podria ser una de les causes de la mort, quan trobà que Olivella, un dels hippies que havia desobeït l'ordre i amb qui Sansa es va discutir violentament. Tanmateix, més endavant, sabrem amb el dubte a l'entorn dels ossos que s'hi troben, si eren de cavall o n'hi havia d'humans, que també podrien ser dels centenars de jueus que van arribar a passar per Tor a la primeria dels anys quaranta, fugint dels nazis.

Ca la Sisqueta

Anys més tard, el TSJC va sentenciar que reconeixia, de nou, com a propietaris d'aquella muntanya els hereus de la societat de "Condominio" fundada el 1896. Tants d'odis, rancúnies, assassinats..., per a no res. És allò que diem: "Volta el món i torna al Born". Tor segueix sent un espai desitjat per especuladors, tant andorrans com catalans, que torna a estar en mans de la voluntat dels seus tretze propietaris, descendents dels que es van combatre fins a la mort. I l'enigma de l'assassinat de Sansa i dels dos treballadors de Palanca segueix, per interessos obscurs, policials i judicials, sense resoldre's. Durant anys, ningú volia tractes amb els protagonistes perquè els veien altament perillosos. Un exemple clar del desequilibri mental que arrossegaven pot ser el número provocador que Palanca va muntar davant la jutgessa. Aquesta, farta que no es presentés a la vista, va ordenar als mossos que el detinguessin dos dies abans. Va anar a judici, sí, però davant el tribunal, com a única defensa i deixant-los descol·locats es va despullar, va quedar amb calçotets. I va començar a cridar: "Estic boig! Que no ho veieu? Que em cago! que em cago!" El van condemnar a poca cosa i ell, novament, es va sortir amb la seva.

Després de la lectura, no ho dubteu, gratificant del llibre, és del tot recomanable visionar el devedé del reportatge que l'acompanya. Se'ns acabaran de materialitzar, si calia, uns personatges de gruix novel·lesc indubtable, i un paisatge que, si hi anem, ens quedarà gravat per sempre a l'ànima amb la seva desolació natural i humana. I els fantasmes de tots els que van fer possible un gran drama rural al llindar del segle XXI.

Primera part del reportatge "Tor, la muntanya maleïda", emés el 20 d'abril del 1997 al programa '30 Minuts' de TV3.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací