Centenari de Jordi Pere Cerdà, una veu del Pirineu

LA RODA DEL TEMPS

per Albert Ibañez Domenec

La roda del temps

Jordi Pere Cerdà i Albert Ibañez Domenc, autor d'aquest article
Jordi Pere Cerdà i Albert Ibañez Domenc, autor d'aquest article | Iolanda Guevara

Antoni Cayrol naixia el 4 de novembre de 1920 a Sallagosa, en una família de ramaders, en una casa sense llibres, en un poblet sense biblioteca pública, ni llibreria. Res no feia pensar que aquell nen seria un escriptor en llengua catalana. El coneixement li arribava per l’observació, les sensacions, les cançons i les explicacions orals de l’entorn familiar; l’escola ensenyava en llengua francesa i el català esdevenia residual i reclòs a l’àmbit de la llar. El Tractat dels Pirineus de 1659 havia migpartit la comarca de la Cerdanya: Sallagosa havia quedat de la banda francesa.

L’any 1918, acabada la Primera Guerra Mundial, el pare havia tornat a casa quatre anys després d’haver marxat al front, amb dos germans morts a les trinxeres. El pare va tornar a aplegar un ramat d’un centenar de caps i el matrimoni va obrir carnisseria. Ja tenien un fill de vuit anys nascut abans de la contesa i el naixement de l’Antoni va ser una revifalla dels retorns de la guerra. Quan a gratapautes començava a voler anar sol pel món, el germà gran no va sobreviure un tifus. La mare va mig perdre el cap i la criança del petit va quedar en mans de l’àvia materna.

El català de l’àvia serà la llengua que florirà quan el jove Antoni Cayrol comenci a escriure sainets el desembre de 1940, per divertir-se amb el jovent de la vila.

El català de l’àvia serà la llengua que florirà quan el jove Antoni Cayrol comenci a escriure sainets el desembre de 1940, per divertir-se amb el jovent de la vila. L’esclat d’una nova guerra havia prohibit els balls i els joves bé s’havien d’ajuntar i compartir il·lusions. En va escriure i dirigir fins a quatre, tots a l’estil dels espectacles de varietats que havien vist a les companyies de teatre ambulant. El francès oficial après a l’escola no li donava la vivor ni la manera de connectar amb els sentiments dels seus veïns i va decidir escriure les peces en català. La cosina Georgette Clerc, que havia estat a Espanya amb les Brigades Internacionals, li havia fet conèixer Lorca i Neruda, li portava llibres de literatura universal i el familiaritzava amb la intel·lectualitat del Partit Comunista Francès.

Després dels sainets i d’un intent de poesia en francès, assumint que la seva llengua de creació havia de ser el català, va publicar els seus primers poemes a la revista Tramontane que Charles Bauby editava a Perpinyà. Havent enviat els poemes de manera anònima, l’editor els va publicar sota el pseudònim de Pere Cerdà. Ell hi afegiria un Jordi, i així, com a Jordi Pere Cerdà, publicaria d’ara endavant tota la seva obra. Perpinyà encara no era seu universitària i els estudis es feien a Montpeller. Allà va publicar Angeleta, la seva segona peça teatral, estrenada per un grup d’universitaris catalans. La poesia i el teatre van marcar els seus inicis.

Sallagosa | Iolanda Guevara

Durant la dècada de 1950 va escriure quatre de les seves cinc peces de teatre. Amb Quatre dones i el sol va arribar possiblement al punt àlgid del seu teatre. La peça és un drama del mateix nivell que els millors d'Àngel Guimerà, amb un coneixement enlluernador de la psicologia femenina. Antoni Cayrol arriba al fons de les ànimes de les quatre protagonistes: la mare, la cunyada, la filla i la jove. Els homes han marxat a la guerra i a pagès les dones continuen sotmeses a unes lleis i uns costums gairebé impossibles de trencar si no és marxant molt lluny. Elles mateixes es fan la vida impossible i es destrossen els somnis. L’espectacle exigeix un gran treball de les actrius que han de trobar en el seu viscut la veritat més fonda de les seves rèpliques. L’Antoni Cayrol sempre explicava que el tracte diari amb les dones que despatxava a la carnisseria familiar li havia donat un gran coneixement del món femení, dels seus desitjos, de la manera de pujar els fills, de tractar les altres persones que compartien el mateix sostre, fos el marit o els sogres. La manera de demanar unes costelles o una cuixa ja denotaven si en aquella família hi havia bona harmonia o no.

El seus primers llibres de poemes porten la marca de la paraula viva de Maragall, i els paisatges i la natura es despleguen autèntics en els versos. La mirada de Jordi Pere Cerdà no és la d’un estiuejant o la d’un poeta de diumenge a la tarda, és una mirada nascuda del treball quotidià de la terra i del seu ofici de carnisser, és plena d’aire, d’aigua, de sol, de sang i dels colors canviants de la llum de cada dia.

Fortament influenciat pel cinema, el febrer de l’any 1956 va passar-lo a París on va intentar guanyar-se la vida com a guionista. Però el mes de març va tornar a Sallagosa per casar-s’hi a l’abril i continuar menant la carnisseria.

Mediterrània, edició de Jordi Julià i Pere Ballart (2016)

El Dietari de l’alba, escrit a partir del naixement dels seus fills, marca un punt culminant del seu fer poètic. L’amor i la vida s’hi expressen en tot el relleu de la seva carnalitat, amb la blavor de la sang i totes les salives i els fluids que ens conformen i empenyen els nostres desigs.

El naixement dels fills va coincidir amb el seu trasllat a Perpinyà, on la seva muller havia aconseguit plaça de mestra. L’atzar va voler que la nova carnisseria de Perpinyà hagués de tancar ben aviat i que a mitjan anys seixanta l’Antoni Cayrol es posés al capdavant de la Llibreria Catalana. Des d’allà participaria activament en la vida cultural i literària del Rosselló. La revista Europe li va encarregar tres números especials dedicats a la literatura catalana els anys 1958, 1967 i 1981. Ell mateix va fer la selecció dels autors i va traduir al francès alguns dels textos escollits.

Va formar part del nucli inicial dels fundadors de la Universitat Catalana d’Estiu i sempre va lluitar pel reconeixement de les llengües regionals de l’Estat Francès.

L’autonomia catalana va afavorir la descoberta de la seva obra més enllà de la Catalunya Nord i durant la dècada de 1980 i 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i dos premis de literatura de la Generalitat de Catalunya.

Amb 'Quatre dones i el sol' va arribar possiblement al punt àlgid del seu teatre. La peça és un drama del mateix nivell que els millors d'Àngel Guimerà, amb un coneixement enlluernador de la psicologia femenina.

Amb els anys havia guanyat el dret a ser reconegut com a escriptor i això el va animar a conrear la narrativa o la novel·la, uns gèneres que li haurien semblat impensables durant la seva joventut, per la manca d’una tradició nord-catalana recent. La seva narrativa ens parla de les persones i dels fets viscuts en el seu entorn més immediat, un món pagès que sortia de les grans guerres del segle XX. En tots els seus contes i narracions hi podem rastrejar fragments del seu viscut: el seu treball a la resistència com a correu i com a passador de persones a banda i banda de la frontera, dels mesos que va exercir com a maire de Sallagosa o del tracte i el repartiment de tasques i responsabilitats que havia de compartir amb la seva muller per arribar a un joc d’equilibris i contrapesos per ajustar la vida d’un carnisser amb la d’una mestra d’escola. El seu català és una llengua de frontera, empeltada de localismes i de paraules i expressions occitanes o franceses.

Cant alt (1988) i Finestrals d’un capvespre (2009) són els dos llibres de memòries on va intentar entendre el seu viscut i el seu paper en el món.

Amb una intel·ligència molt esmolada, tenia curiositat per totes les arts. Durant molts anys aplegava les cançons que havien quedat en la memòria dels grans i feia enquestes als pobles de l’Alta Cerdanya. En la seva narrativa d'aparença rústega hi trobem moments que recorden l'onirisme eròtic del cinema d'Ingmar Bergman o la cruesa del rus Eisenstein. La seva literatura està feta de la sang dels bous i els moltons del seu ofici de carnisser, de la saba de tots els arbres que omplien els ulls del seu paisatge, de l'aigua dels rius i les fonts que donen vida al món, i dels somnis, realitats, mesquineses i quimeres de totes unes persones que havia conegut molt bé. La sensualitat hi és ben present i s’expressa a través del tacte, el gust, l’olor, el color i la pura aparença física de la carn, sense cap ombra de romanticisme.

L’any 1998 va publicar la novel·la Passos estrets per terres altes. Hi explica uns fets que arrenquen l’any 1838 en una Cerdanya oberta al món que anava a aprendre els secrets de la filatura de la seda a Lió, o fins a Terol quan necessitava llana, i que arriben gairebé fins als nostres dies. És una novel·la difícil, amb un desordre aparent, però amb una tercera part, des de la pàgina 181 fins al final, que és un monument de la literatura catalana.

Cent anys després del seu naixement, la seva literatura encara ens commou pel profund coneixement de l’ànima humana que la impregna.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací