The last time I saw València: 'Els habitants del riu' de Joan Garí

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Joan Daniel Bezsonoff-Montalat

Assaig, La llibreria

Joan Garí
Joan Garí | Daniel García-Sala

Tot i que hi he passat estones inoblidables, he de confessar que conec molt poc València. La meua València és sobretot la d’Estellés. Podria tenir pitjor referent.

El darrer llibre de Joan Garí —Els habitants del riu— il·lustrat per les magnífiques fotos de Joan Antoni Vicent, m’ha donat ganes de tornar a València tan bon punt s’hagi acabat la pandèmia. El llibre de Joan Garí, com la resta de la seua obra, és per damunt de tot un himne a la vida, una petita cançó sublim en un món de bojos, una microexperiència de l’Existència, per plagiar el seu estimat Rolland Barthes.

Editorial Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació (2020)

Durant un momentet, les fotografies de Vicent i les frases cristal·lines de Garí donen com una petita eternitat al present fugisser. Pensi en la foto de la pàgina 13 per exemple. Garí evoca l’ombra del riu amb classe. «L’aigua evaporada hi passa com un vell fantasma que es resisteix a desaparèixer completament de l’imaginari ciutadà.» (pàg.15). Albert Camus solia dir «Sujet, verbe, complément. Pour les adjectifs, me consulter.»

Garí domina com ningú l’art tan relliscós de l’adjectivació. «A la seua esquena, la plaça de Bruges, avui massa desapacible, permet acostar-se als palaus gòtics que pasturen, com vells dinosaures endormiscats i massa envellits per tindre cura d’ells mateixos, al carrer dels Eixarchs.» (pàg.58) Sempre m’han fet fàstic el dinosaures que uns científics malalts voldrien ressuscitar. L’autor me’ls fa un xic més simpàtics. Com es podria oblidar la pàgina 42, on formiguegen i puntegen els carrers uns germans humans?

Plaça de la Reina de València, fotografia de Joan Antoni Vicent

En Garí s’estima la vida, fins i tot els ficus pels quals sent tendresa. «Tot convida a l’harmonia i a l’esbarjo, a una evanescent sensació de felicitat urbana.» (pàg. 191) Quina joia! En Garí és gran.

Em permetreu que acabi l’article tal com ha començat, amb una confessió. Un dia tornaré a València. Menjaré una paella amb en Joan Garí i ens emborratxarem vora mar a la salut de totes les dones que hem perdut.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací