'La Via Valenciana', d'Ernest Lluch

LA LLIBRERIA: HISTÒRIA

per Ernest Reig

Assaig, Història, La llibreria

Ernest Lluch
Ernest Lluch

L’any 1976, Ernest Lluch, aleshores jove professor de la Facultat d’Economia de la Universitat de València, publicava un llibre cabdal, dels que desborden els àmbits estrictament acadèmics, i amb un títol força suggeridor: La via valenciana.

Hi ha la voluntat de copsar, amb les eines de la història comparada i de la teorització econòmica, el caràcter peculiar de la industrialització valenciana.

L’obra es una col·lecció d'assaigs. Els primers comencen per explicar perquè el País Valencià va restar al marge de la Primera Revolució Industrial, i donen raó de l’enfonsament d’una manufactura com la sedera que havia semblat promissòria al segle XVIII. Son els temes abordats a “La marginació de la Revolució Industrial i la propietat de la terra” i “Economia i ideologia a la indústria sedera”. A continuació a “L’aristocràcia financera i especulativa i la burgesia valenciana” es documenta la reticent actitud envers la industria per part de les capes socials dominants a València des de la Restauració borbònica fins a la guerra civil, i la seua relació amb els canvis enregistrats per les bases productives de la societat valenciana. Finalment hi ha la voluntat de copsar, amb les eines de la història comparada i de la teorització econòmica, el caràcter peculiar de la industrialització valenciana, els seus orígens i les causes que definitivament acabaren consolidant-la després de 1959, una fita clau perquè representa la sortida de l’autarquia econòmica del primer franquisme. Son els temes de “Models i ideologies d’industrialització”.

Les diferents parts del llibre comparteixen línies comunes de recerca i objectius interpretatius. Es tracta de l’obra d’un economista català que ha volgut inserir-se cordialment dins la societat valenciana, i que gaudeix d’un tarannà intel·lectual obert a noves experiències i lectures. Entre aquestes figuren les d’una ampla varietat de articles d’investigació i monografies, freqüentment locals, d’universitaris valencians del moment, –geògrafs i historiadors principalment, amb alguns joves economistes–, que acompanyen dins l’obra les cites dels grans noms de la història del pensament econòmic, –la disciplina acadèmica de Lluch.

Editorial Afers

Per als que visqueren aquells moments del tardofranquisme i la transició democràtica resultava evident que la voluntat de Lluch no era únicament bastir un treball acadèmic. Polemista nat com era, el seu llibre contradeia una interpretació de les debilitats de la societat valenciana en clau de la pervivència de l’agrarisme –la visió de Joan Fuster–, i també les tesis oficialistes dels que pensaven que la industrialització del País Valencià tenia el punt d’arrencada amb la arribada de la Ford a Almussafes i la projectada IV Planta Siderúrgica integral de Sagunt. A les pàgines de La via valenciana es constatava en canvi la persistència d’una industrialització amb profundes arrels històriques a les terres valencianes que, partint sovint de tradicions artesanals, aprofitava els coneixements i el savoir-faire disponibles a escala local i comarcal per a fabricar béns de consum no massa complexos tecnològicament. Aquesta indústria autòctona acabà quallant als anys cinquanta i sobretot als seixanta i setanta del segle passat.

Aquestes tesis tingueren un ampli ressò. L’ambient intel·lectual a la Facultat d’Economia de València era fortament favorable a la indústria, símbol aleshores de progrés econòmic, millora del nivell de vida i modernitat. No cal dir que el pas del temps ha moderat una mica aquest entusiasme, mostrant que les economies més avançades del món han pogut fer compatible la puixança econòmica amb una tendència a l’augment del pes en l’ocupació de serveis qualificats i intensius en coneixement.

L’ambient intel·lectual a la Facultat d’Economia de València era fortament favorable a la indústria, símbol aleshores de progrés econòmic, millora del nivell de vida i modernitat. 

El llibre era també oportú perquè a l’ambient surava la idea que si els valencians no havíem tingut una burgesia nacional com cal, cosa que hom imaginava que sí havia passat a Catalunya, la raó s’havia de cercar en les estructures econòmiques i socials: ¿potser això demanava una industrialització potent que ens havia mancat als valencians? Sens dubte aquesta forma de plantejar les coses pot semblar ingènua a hores d’ara, o d’un mecanicisme economicista força exagerat. Però la visió de Lluch anava un pas per davant: havia existit una burgesia valenciana, tot i que no respongués a alguns estereotips, i el que calia en aquells moments inaugurals d’un règim democràtic amb perspectives immediates de descentralització política, era bastir un bloc de progrés a partir dels treballadors i les classes mitjanes valencianes. El pes dins la estructura social del País Valencià dels autònoms i petits empresaris ho possibilitava.

Les capes socials dominants, amb personatges tan notoris com el Marqués de Campo de la Restauració del XIX, no havien estat particularment interessades en afavorir el desenvolupament industrial i havien conreat una ideologia agrarista i conservadora, on la cultura autòctona tan sols es feia servir com a element folcloritzant. Als anys setantes del segle XX Lluch pensava que eixes mateixes capes encara intentaven continuar manant, patrocinant grans projectes d’inversió d’origen foraster –una mena de grans pols industrials– que els permeteren assolir legitimitat davant l’opinió pública. El projecte que Lluch tenia en ment com a referència per al País Valencià era ben distint. Es trobava a Itália, però no corresponia a la Llombardia fortament industrialitzada, ni al Mezzogiorno endarrerit. El model era l’Emilia-Romagna, on era conegut que partits progressistes havien aplicat polítiques de desenvolupament i d’innovació tecnològica ben adaptades a les necessitats d’una regió on empreses de dimensió modesta tenien un pes important. Alguns dels plantejaments de La via valenciana no romangueren a les prestatgeries dels bibliòfils i pogueren traslladar-se a la pràctica posteriorment, amb la creació per part de la Generalitat Valenciana dels anys vuitanta d’una important xarxa d’Instituts Tecnològics que encara perviu per atendre les necessitats dels principals sectors industrials valencians.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací