A partir de 1940, les prohibicions vers la llengua i la cultura catalana s’estengueren a tots els àmbits culturals, i la literatura infantil i juvenil entrà en un període de profunda letargia. Quan, vint anys després, s’obrí una possibilitat de redreçament la situació cultural del país era molt diferent. La represa de la literatura infantil i juvenil va ser possible per la tasca de col·lectius conscienciats. La feina de base es va fer a mitjançant l’esplai i l’escoltisme, les revistes com “Cavall Fort” (1961); editorials com Edicions 62 (1962) o La Galera (1963), la institució de premis i els moviments de renovació pedagògica. L’empenta definitiva no serà fins a la implantació de l’ensenyament de la llengua catalana, això farà possible el creixement de l’edició i l’augment d’autors que faran d’infants i joves el seu públic. Actualment, ens trobem en un període de consolidació de la literatura infantil i juvenil en tots els seus àmbits: creació, edició, dinamització, traducció, crítica, públic, biblioteques, recuperació del llegat històric, formació de professionals i presència a les universitats.

1. El realisme

Al llarg de les dècades 1960-1980 el realisme era la tendència dominant. Llibres que novel·laven situacions de caràcter real i en feien un tractament en positiu, l’anomenat “realisme idealitzat”. El protagonista era sovint una colla, formada per personatges modèlics que s’imposaven tasques altruistes resoltes gràcies a la col·laboració i el diàleg; l’agressor era neutralitzat per una via pacífica, defugint la violència. Valoraven, sobretot, la solidaritat, l’amistat i el compromís. El llibre representatiu d’aquest corrent és El zoo d’en Pitus (1966) de Sebastià Sorribas. Aquesta obra s’ha convertit en un clàssic, ha estat llegida per milers de lectors, se n’han fet nombroses edicions, una continuació titulada Festival al barri d’En Pitus (1969) i una versió cinematogràfica. Altres obres en aquesta línia són La colla dels deu (1969) de Joaquim Carbó, De qui és el bosc? (1976) de Mercè Canela i Les ales roges (1987) de Miquel Rayó, entre moltes d’altres.

Aquest realisme amable es veurà esquerdat per la introducció d’un nou corrent que arriba des d’Europa, l’anomenat “realisme crític”, vinculat als moviments alternatius i de protesta que sacsejaren Occident a finals del seixanta i principis del setanta del segle XX. Com deia un eslògan d’aquells anys, volien “llibres nous per a nens amb problemes nous”. Es començaren a publicar narracions de caràcter feminista, antiracista, antimilitarista, anticonsumista, etc. Podem parlar d’una doble línia en aquesta producció, d’una banda el realisme crític de denúncia social, que planteja els conflictes de la societat actual des d’una òptica més genèrica i, de l’altra, el realisme crític amb un caire psicològic, que es centra en els processos interns del personatge. En aquest sentit, podríem destacar títols com Una nova terra (1967) de Francesc Candel sobre l’emigració i el treball, o Ni teu ni meu (1972) sobre la societat de consum, de M. Aurèlia Capmany. Quan els conflictes es centren més en les problemes interns, psicològics, comencen a aparèixer finals oberts, desenllaços provisionals, novel·les que exposen una realitat fragmentada i esquiva. A Fugir (1989) Francesc Sales ens presenta el suïcidi d’una noia, Oriol Vergés amb Mònica la de COU (1987) ens introdueix en la complexitat de la problemàtica adolescent, com també ho fan Mercè Company, La imbècil (1986), i Pasqual Alapont sobre els maltractaments dins la parella a L’infern de Marta (2004). Un enfocament diferent de la duresa de la vida –a través dels ulls d’una dona gran que ha viscut les penúries de la guerra i la postguerra al Pirineu– el dona Maria Barbal amb Pedra de Tartera (1985), obra singular i colpidora. Un autor prolífic és Jordi Sierra i Fabra, les seves novel·les captiven el lector per la força, el llenguatge directe, els temes contemporanis i l’acció. Títols com Camps de maduixes (1997) sobre el consum de drogues entre adolescents o El jove Lennon (1992) han esdevingut veritables best-sellers.

2. L’aventura, la novel·la històrica, la novel·la negra

El gènere d’aventures es reinicià, a partir de les coordenades clàssiques: protagonista jove i inquiet a la recerca d’un objectiu positiu que viu una peripècia de to iniciàtic durant la qual s’haurà d’enfrontar a personatges moguts per interessos foscos. L’estructura és episòdica i el desenllaç resolutiu i tancat. Sobre aquest esquema trobem un gran nombre de variacions en les quals sovintegen les motivacions de caràcter ecologista, altruista o científic.

Josep Vallverdú guanyà del premi Joaquim Ruyra amb una novel·la d’aquestes característiques: Trampa sota les aigües (1965), aquesta és la primera fita d’un escriptor amb una obra extensa i rigorosa. D’entre les moltes novel·les que ha publicat podríem destacar Rovelló (1969), En Mir l’esquirol (1978) i El testament de John Silver (2007). Destacaríem també l’obra de Joaquim Carbó que el 1966 publicà La casa sota la sorra sobre l’explotació a l’Àfrica, relat que tindrà continuació amb El país d’en Fullaraca (1979), Els bruixots de Kibor (1981), La casa sobre el gel (1981) i d’altres novel·les que han fet inoblidable entre els joves lectors el seu personatge Pere Vidal. L’aventura és també l’eix vertebrador de les novel·les de Josep-Francesc Delgado, especialment les que tracten temes vinculats al muntanyisme, com Si puges al Sagarmatha (1988) i les que –en una línia ecologista– ens parlen d’animals en perill com les narracions Ulldevellut (1999, amb Hermínia Mas) i Els llops de la lluna roja (2002). Una obra singular, entre les aventures dels relats protagonitzats per animals, els fabularis medievals i l’èpica de la revolta és Terramolsa (2004) d’Antoni García Llorca.

La necessitat de recobrar la identitat silenciada per la dictadura (...) és un dels motius que explica el conreu de la novel·la històrica, relats que contribueixen a formar la consciència d’identitat i ajuden a crear uns referents històrics compartits.

La necessitat de recobrar la identitat silenciada per la dictadura es fa palesa en les terres de llengua catalana. Aquest és un dels motius que explica el conreu de la novel·la històrica, relats que contribueixen a formar la consciència d’identitat i ajuden a crear uns referents històrics compartits. El denominador comú d’aquestes obres és la defensa de la llibertat dels individus i dels pobles. Per aconseguir-la, els autors posen l'accent en el valor del diàleg, l’entesa i la bona voluntat més que en les armes o la repressió. Són llibres que s'allunyen de la descripció de fets cruents i opten per escenaris de rereguarda que permeten mostrar com sovint són els dèbils els qui han de patir les conseqüències de les actituds violentes dels poderosos. Pel que fa als autors, conformen una nòmina diversa, destacaríem L’ocell de foc (1969) d’Emili Teixidor, una obra de referència per la seva qualitat literària i El guardià de l’anell (1984), un gran èxit de Vicent Pascual.

També la novel·la negra es desenvolupa a partir de finals de la dècada dels setanta. La producció s’inscriu en les coordenades del gènere: intriga, ritme vertiginós, llenguatge col·loquial, ambientació urbana, detectiu antiheroi, mòbils econòmics o polítics, referències cinematogràfiques. Podem considerar com a iniciadores del gènere les novel·les de Manuel de Pedrolo –L’inspector fa tard (1960) i Joc brut (1965) –, però molts d’altres autors han escrit en aquesta línia: Joaquim Carbó, Maria Antònia Oliver, Andreu Martín i Jaume Ribera, etc. i han creat personatges que s’han fet populars com Lònia Guiu, Felip Marlot, Marc Trena o Flanagan.

3. La fantasia

A finals dels anys setanta la fantasia és una tendència en expansió. En les rondalles, llegendes i cançons populars els autors troben un món atractiu, susceptible de ser usat com a material literari i com a baula d’arrelament a una tradició cultural. Són llibres que, a través de la fantasia tracten temes de sempre, com la lluita del bé contra el mal, l’amistat i l’amor, la creixença, la lluita contra l’opressió, la consciencia ecològica i la reivindicació del dret a la fantasia. Entre les obres representatives d’aquest corrent destacaríem Ulls de gat mesquer (1979) de Joan Barceló, la trilogia de Miquel Rayó iniciada amb El raïm del sol i de la lluna (1983), Els set enigmes de l’iris (1984) de Mercè Canela i Les aventures de Potaconill (1983) i Història d’una recepta (1987) de Carles Cano, un autor que juga a capgirar l’herència popular per la via de l’absurd i l’humor.

Són llibres que, a través de la fantasia tracten temes de sempre, com la lluita del bé contra el mal, l’amistat i l’amor, la creixença, la lluita contra l’opressió, la consciencia ecològica i la reivindicació del dret a la fantasia.

Una tercera opció és la del realisme fantàstic. Són obres que sovint duen implícita una gran càrrega de crítica social, però la denúncia s’expressa en una altra dimensió, amb alè poètic o amb humor, i es possibiliten diversos nivells de lectura. Molts d’aquests llibres s’articulen com una gran metàfora i parlen dels problemes més candents de la societat mitjançant la creació d’una nova realitat fantàstica inserida en la quotidiana. Cal destacar l’aportació de Gabriel Janer Manila, autor d’El Palau de Vidre (1989) i Han cremat el mar (1993) i la d’Enric Lluch, amb Pell d’escata (2009) i moltes altres obres. Altres autors que s’agraden de conjugar plantejaments realistes i fantasia en les seves obres són Mercè Canela, Rosa M. Colom, Empar de Lanuza, Josep Gregori, etc.

La literatura juvenil: un ample ventall

En els anys que hem comentat la literatura juvenil en català ha viscut un procés de formació, desenvolupament i assentament. Ha passat del no res a comptar amb un planter d’obres, autors, il·lustradors i editorials i col·leccions de qualitat remarcable. La tasca no ha estat fàcil ni estan tots els objectius assolits. No podem oblidar la feina feta per tal de crear un públic lector, ni l’impuls de les institucions. D’altra banda, la literatura infantil i juvenil ha entrat a les universitats i ha esdevingut objecte d’estudi per als investigadors. Els reptes que ara s’obren són molts: la poca presència d’aquesta literatura als mitjans de comunicació, la descoordinació dels esforços, les propostes del món digital, la globalització dels referents, l’hegemonia de les grans cadenes editorials, etc. En definitiva, la literatura juvenil catalana és el resultat d’un esforç col·lectiu i al llarg d’aquests últims cinquanta anys s’ha treballat per transmetre a les noves generacions el plaer de la lectura i la descoberta del creixement personal que els bons llibres possibiliten.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací