L’àlbum il·lustrat és sens dubte el producte literari a dia d'avui més rendible per a la indústria editorial. Si més no, arreu d’Occident. Quines particularitats, però, presenta aquest gènere destinat en essència a lectors primerencs en relació amb la nostra realitat més propera? Fet i fet, aquest article aborda precisament el fenomen dels àlbums publicats en valencià.

Els entesos coincideixen a definir-lo com una peça literària adreçada a infants prelectors entre els zero i els vuit anys, si bé en menor mesura tal accepció també engloba obres per a un públic destinatari sense límit d’edat. En qualsevol cas, els àlbums són exemplars on la imatge és capaç d’il·lustrar allò que diu el text fins al punt de complementar-lo o inclús de contradir-lo. Perquè ens entenguem: tots els elements que conformen un àlbum il·lustrat hi expliquen la trama. El format, la grandària, el color o la tipografia hi dialoguen plegats, com en una gran orquestra que necessita de tots els músics per a poder tocar una simfonia, en un exercici harmònic de gramàtica visual.

Vivim immersos ―qui sap si no massa vertiginosament― en l’univers de la imatge. Pensem que hi ha fins i tot xarxes socials (Pinterest, Flickr, inclús Instragram) que tenen com a raó de ser la recerca de la bellesa de la imatge i el culte pel grafisme, circumstància sociològica que explica l’èxit irrefutable de l’àlbum aquesta última dècada, un gènere lliure i versàtil bastit per regles molt flexibles i capaç d’aglutinar, en les seues pàgines, petites obres d’art; només cal visionar, com a mostra fefaent, qualsevol creació de Benjamin Lacombe o de Suzy Lee.

L’àlbum il·lustrat apuntala el sector del llibre en valencià, conjuntura extrapolable fil per randa a la indústria editorial de qualsevol altra llengua i cultura occidental.

Però anem al gra. Dades en mà podem ben dir que l’àlbum il·lustrat apuntala ―poca broma― el sector del llibre en valencià, conjuntura extrapolable fil per randa a la indústria editorial de qualsevol altra llengua i cultura occidental; una conclusió constatada en una conversa recent amb dos dels principals agents del ram: Gonçal López-Pampló, director literari d’Edicions Bromera, i Ricard Peris, editor d’Andana. Només a tall de mostra, en Bromera, l’editorial més important del país en volum de vendes, la literatura per a infants i jóvens ha significat aquests darrers dos anys vora el 60% respecte del total d’àrees de negoci, amb un creixement exponencial de la literatura de prelectors i primers lectors dins d’aquest espectre. Això és, fonamentalment, àlbum il·lustrat; un producte que, segons López-Pampló, comporta a l’hora d’ara ―compte amb la dada!― el 30% de vendes en una editorial amb una tradició històrica paradoxalment de base juvenil. No debades, aquestes xifres ja de per si significatives s’incrementen encara més en el cas d’Andana, empresa en què l’àlbum il·lustrat aglutina, d’ençà la seua fundació ara fa onze anys, al voltant del 70% del volum de producció i venda. Aquestes dades no són ni de bon tros excepcionals, si no reflex inequívoc del panorama literari valencià actual. Si fem una ullada ràpida a les col·leccions de la resta d’editorials valencianes amb productes literaris adreçats a infants i jóvens (Bullent, Edicions 96, Lletra impresa, Onada, Tabarca, Sembra Llibres, etc.), hi constatarem de seguida una nodrida presència d’aquest gènere. Una nova realitat, la de l’àlbum, en què el sector valencià no rema contracorrent respecte de les tendències generalitzades a escala global, sinó que més aviat n’està a l’avantguarda.

Ara bé, xifres al marge, què és allò que millor funciona entre els lectors més jóvens del país? Pampló i Peris coincideixen a subratllar el moment ingent de l’àlbum il·lustrat de no-ficció. De fet, en opinió de bona part dels llibreters, editors, bibliotecaris i resta d’agents de l’ecosistema valencià del llibre i la lectura, potser havíem arribat a una saturació de mercat en matèria d’àlbum il·lustrat ficcional, amb productes de qualitat dispar ―sovint dubtosa.

Pretèrita ja l’expectativa bluff del llibre digital, el fet cert és que el llibre infantil en paper renaix de les cendres amb més embranzida que mai i sembla encetar una nova vida en forma de recurs formatiu. Experts en pedagogia alerten que, tot i viure en el món de sobreinformació, tal sobredosi informativa genera, paradoxalment, desinformació. En aquest sentit, els àlbums han vingut a ocupar eixe espai formatiu de coneixement que Internet no omplia. I si bé la faena no era senzilla, la indústria editorial ho ha sabut fer de forma reeixida, mitjançant obres amb valors i missatges en positiu que estan funcionant d’allò més bé, com per exemple Aturem la invasió. No ens deixem dominar pel plàstic, de Raül Hurtado (2019) o Nyam! Sobre allò que mengem, de Diana Oliver (2020).

Tanmateix, com que l’extensió d’aquest article desaconsella parlar d’autories i títols concrets, escau posar en valor si més no aquelles temàtiques que hui són tendència, un grapat de propostes estètiques diversificades que revisen tòpics tipificats i fórmules tradicionals des d’una idiosincràsia cultural valenciana a l’uníson universal i pròpia: l’empoderament de la dona, la revisió de rols i estereotips (noves masculinitats referides al joc i l’oci infantil), les noves realitats socials (formats familiars impensables anys arrere: famílies monoparentals, reconstituïdes, extenses...) o la divulgació científica en matèria de creixement (desenvolupament del cos humà, sexualitat sense tabús, etc.) són ara com ara alguns dels motius temàtics trending topic.

En paral·lel, una altra tendència clarament a l’alça en aquests temps pandèmics ha sigut sens dubte el renovat interés per la microbiologia. Àlbums no-ficcionals sobre virus i bacteris aclaparen aparadors de llibreries i deixen entreveure, alhora, una altra tendència: la del producte literari pensat per ser llegit en companyia d’un adult (familiars, docents, amics), en tant que acompanyadors del procés lector en aquestes primeres inferències envers l’univers literari per part dels més menuts.

Els editors valencians coincideixen a reconéixer que en la resta de productes literaris per a infants i jóvens, l’origen dels autors i il·lustradors no condiciona substancialment els índexs de vendes.

En el cas concret de la literatura infantil i juvenil en valencià, els diferents gèneres adreçats a lectors més avançats (narrativa juvenil, prosa poètica, teatre, etc.) presenten un equilibri ben calibrat entre l’aposta per la producció pròpia i la compra de drets. Un equilibri lloable que s’esvaeix en el cas concret dels àlbums que tenen el valencià com a llengua original. Els editors valencians coincideixen a reconéixer que en la resta de productes literaris per a infants i jóvens, l’origen dels autors i il·lustradors (això és, locals o forans) no condiciona substancialment els índexs de vendes. Ans al contrari: es constata en les diferents col·leccions una presència equilibrada entre autors locals i internacionals. I això genera un efecte d’homologació en relació amb els escriptors nostrats o autòctons respecte dels estrangers, una igualtat de condicions que, en termes generals i absoluts, és certament real.

En canvi, en la parcel·la específica de l’àlbum hi ha encara pendent de resoldre el repte de crear tendència des del localisme i el producte de proximitat; per tal d’equilibrar la balança respecte del major pes actual de les adaptacions d’autors estrangers traduïts, èxits corroborats com ara la temàtica de la por nostrada (l’univers dels espantacriatures valencians, entés com a complement addicional al Halloween ianqui) pot ser un model ben a tenir en consideració.

En síntesi, els àlbums il·lustrats poden ser de ficció i de no-ficció; obres originals, recreacions o adaptacions. Tornem, però, a les temàtiques amb millor rèdit a casa nostra. D’entrada, les emocions, tan a flor de pell ara en temps de pandèmia, resisteixen amb vigoria una ja longeva vigència, amb Rocio Bonilla (àlbums amb la tècnica de l’aquarel·la) o Anna Llenas (collages amb materials reciclats) com a màximes exponents de la catalanofonia. Cada vegada, però, hi guanyen més terreny en aparadors i prestatgeries, com déiem, els àlbums de divulgació científica, espai on autores com ara Mariona Cabassa o Olga de Dios no tenen res a envejar-los a creadors virals com Benji Davies, Ilan Brenman o Oliver Jeffers, igualment traduïts i adequats al nostre idioma.

Malauradament, el panorama actual de l’àlbum en llengua catalana dibuixa un mapa condicionat per la dependència de les traduccions (accentuada, sobretot, en la parcel·la concreta dels clàssics universals adaptats), circumstància que implica, de retruc, una major mancança d’obres publicades en la variant dialectal valenciana en comparació amb altres productes literaris per a xiquets i jóvens; no entrarem, ara i ací, en la importància cabdal ―estratègica, afectiva i psicoevolutiva― que implica poder fer les primeres lectures literàries amb models lingüístics el més propers possibles a la parla dels infants. Val a dir que, en tot cas, s’hi observa, cada volta més, l’ús d’una llengua més neutra o no tant dialectalizada segons la variant de Barcelona.

Aquests darrers anys han funcionat d’allò més bé obres a l’entorn de la revisió d’estereotips, de les noves masculinitats i identitats de gènere o de les noves realitats afectives i sociofamiliars.

Quant als àlbums de ficció, la recuperació aquests darrers anys dels clàssics de mitjan segle passat (amb Neda-que-neda i Frederick de Leo Lionni o L’Elmer de David McKee com a casos més paradigmàtics) conviu amb harmonia amb la presència de temàtiques com per exemple les rondalles capgirades en clau d’humor (Editorial Baula, Vivim del Cuentu), l’escatologisme o l’empoderament de la xiqueta. Com advertíem línies amunt, aquests darrers anys han funcionat d’allò més bé obres a l’entorn de la revisió d’estereotips (Salvatge, d’Emily Hughes, 2015; Jo vaig amb mi, de Raquel Díaz Reguera, 2017), de les noves masculinitats i identitats de gènere (Rínxols d’ós, d’Stéphane Servant, 2014; Sirenes, de Jessica Love, 2018) o de les noves realitats afectives i sociofamiliars. En aquest darrer camp temàtic hi ha un llistat inesgotable d’obres-catàleg: sobre tipus de famílies, sobre l’adopció o sobre famílies reconstruïdes, com Quan marxaran, aquests?, d’Ute Krause (2011).

Els àlbums il·lustrats tampoc no defugen la problemàtica del canvi climàtic, si bé opten per la fórmula de l’al·legat: de la bellesa de la Terra, dels animals o dels paisatges perquè procurem de tenir-ne cura. Oliver Jeffers és en aquest sentit potser el màxim exponent d’uns llibres no tant de denúncia, sinó de vindicació de la natura.

I a mitjan camí també entre la narrativa i la divulgació científica hi han proliferat darrerament, per damunt de cap altra temàtica, els àlbums sobre bacteris, microbis i virus, o els de divulgació del cos humà en clau d’educació sexual, tema vell però sempiternament vigent: Explica-m’ho o La vida amorosa dels animals, de Katharina Von der Garten, hi han esdevingut veritables bestsellers.

Contràriament al propòsit inicial, al remat no hem pogut defugir d’esmentar diversos títols i autories. El llistat d’autors nostrats, però, amb ADN valencià, mereix la pena explorar-lo amb molta més calma. De fet, quan parlem d’àlbum, el binomi necessari autor-il·lustrador fa que sovint el creador prescindisca d’eixa dupla i assumisca alhora tots dos rols. Paula Bonet, Lirios Bou, Paulapé, Miguel Calatayud, Pablo Caracol, Aitana Carrasco, Rosanna Crespo, Dani Cruz, Luis Demano, Cristina Duran, Joanra Estellés, Núria Feijoó, Paco Giménez, Sergi Olcina, Fran Parreño, Anna Seguí, Montse Santamaría, Sebastià Serra, Paco Sordo i molts altres que dissortadament ens hi deixarem no tenen res a envejar a creadors universalment traduïts com són Anuska Allepuz, Rob Biddulph, Benji Davies, Oliver Jeffers, Chris Haughton, Benjamin Lacombe, Khoa Le, Ben Newman, Tom Percival, Britta Teckentrup o Ionit Zilberman. Així que no hi dubteu: obriu el navegador i engegueu-ne el cercador. En aquesta relació de noms trobareu petites joies que de ben segur sobrepassaran qualsevol expectativa. Avant!

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací