Contant i cantant: Almudena Francés i Dani Miquel
En podrien ser uns altres, els noms: d’acord. Però els d’Almudena Francés i Dani Miquel em sembla que resulten perfectament representatius d’un fenomen que —diria— mereix un mínim d’atenció en el context valencià contemporani. És a saber: l’aparició, al costat d’una estimabilíssima literatura infantil i juvenil en suport llibresc, d’una oferta literària de transmissió oral —formulem-ho així— altament suggeridora, adreçada a xiquetes i xiquets d’edat escolar, però amb capacitat de seduir i guanyar igualment un públic familiar, general, transversal, de totes les edats.
La paraula compartida presencialment, de viva veu —la paraula contada o cantada—, guanya adeptes a ulls vista entre el públic infantil. Estructura circuïts, recluta seguidors i consolida mercats com potser mai abans no ho havia aconseguit fer en el context cultural valencià. I aquest èxit feliç de la paraula nua, directa i viva, es produeix, precisament —heus ací l’aparent paradoxa—, en plena revolució digital. Vull dir: en un moment en què les formes de la comunicació humana semblen tendir, en línies generals, cap a la tecnologització, la sofisticació, l’asèpsia, la impersonalitat i el distanciament de les pantalles, les xarxes socials, les videoconferències i les grans plataformes musicals i televisives.
Una mateixa estratègia que segurament ha resultat clau per a l’èxit obtingut en les respectives trajectòries professionals: l’aprofitament, la revivificació i la rendibilització de la pròpia tradició literària, cultural i folklòrica. És a dir, del patrimoni etnopoètic valencià.
És en aquest temps nostre de Prime Video, Spotify i Netflix —en el nostre present d’influencers, youtubers, bloggers, vloggers, instagramers i tota mena de gurus internàutics; ara que disposem d’ofertes, modes, aplicacions i addiccions digitals infinites—, quan està quallant una veritable generació de narradors orals professionals, i també de cantants i grups de música específicament orientats a un públic infantil. Els reeiximents personals d’Almudena Francés i de Dani Miquel —contant, ella; cantant, ell—, s’haurien d’emmarcar potser en aquest fenomen col·lectiu més ampli. Però val a dir que, en un cas com en l’altre, resulta possible identificar un denominador comú, una mateixa estratègia que segurament ha resultat clau per a l’èxit obtingut en les respectives trajectòries professionals: l’aprofitament, la revivificació i la rendibilització de la pròpia tradició literària, cultural i folklòrica. És a dir, del patrimoni etnopoètic valencià. Perquè, si bé es mira, les rondalles de sempre són la matèria primera amb què Almudena Francés confegeix les seues captivadores fantasies verbals: de la mateixa manera que el cançoner popular de tota la vida constitueix el filó abundós que Dani Miquel encerta a explorar i explotar en els seus discos i els seus espectacles.
La bona qüestió és que, en aquest temps nostre caracteritzat pels estímuls llampeguejants i trepidants proveïts des de les pantalles més diverses —del mòbil a la televisió, de la tableta a l’ordinador, de l’iPAD a la consola dels videojocs—, presenciar en directe una sessió d’Almudena Francés encativant criatures amb la senzilla arma d’un pomell d’històries tradicionals ben contades és cosa que ens permet de reconciliar-nos amb l’essència de la comunicació i la condició humana. Els qui han tingut l’oportunitat de veure en acció la genial rondallaire d’Ontinyent poden donar fe que, ultra l’espectacle de les narracions, val la pena d’admirar també l’espectacle paral·lel de les criatures bocabadades, embegudes per les racions de meravella hàbilment subministrades per aquesta alquimista de fascinacions que és Almudena Francés. Jo mateix en puc donar testimoni, que en una mateixa sessió d’Almudena, hi ha hagut personetes feliçment atrapades per la ficció que ara es badaven de riure a cor què vols cor què desitges, i pocs instants després ploraven vivament compungides, deixant anar les llàgrimes galta avall sense contenció. La conclusió d’una tal constatació em sembla clara i evident: i és que l’oferta d’oci infantil que subministren les mil i una maquinetes i aplicacions que hi ha disponibles en el mercat de la tecnologia digital forma part d’una instància diferent, en els universos de la seducció, al de la tendresa, la tebiesa i calidesa —la por i l’emoció, la il·lusió i l’empatia, el patiment i la fantasia— d’un relat explicat de viva veu en el moment just, amb el clima propici, amb els gestos precisos, amb la cadència exacta, amb la companyia adient. Se’n diu vida. I de tant en tant ens recorda que no tots els prodigis de la comunicació es deixen atrapar amb l’artifici dels codis informàtics fets de zeros i uns.
La literatura de transmissió oral per a infants i joves (...) hauria de ser tinguda en consideració, ara més que mai, en qualsevol panoràmica que es vulga fer sobre la literatura infantil i juvenil al País Valencià.
Això mateix podríem dir dels recitals de Dani Miquel, que indefectiblement provoquen una catarsi col·lectiva en xiquetes, xiquets, pares, mares, iaios, iaies i fans incondicionals. «M’encanten els concerts de Dani Miquel, perquè són els únics en què em sé i puc cantar sencera la lletra de totes les cançons», declaren, enriolats, molts dels progenitors que hi acudeixen. I és que, en la majoria dels casos, tenen un dels tres CD de Musiqueries (2009, 2012 i 2015), o el genial De por (2018) —al meu parer, un dels millors discos que mai no s’han produït en la indústria discogràfica valenciana—, reproduint-se una volta i una altra dins l’aparell de música del cotxe, amenitzant els litúrgics trajectes d’anada o tornada al col·legi (per portar o recollir els fills). «Jo només soc un cantacançons amb vocació docent. Això sí: una vocació docent adobada d’alegria», explicava el mateix Dani Miquel, entre rialles —amb la humilitat i la felicitat que el caracteritzen—, davant d’un grup d’estudiants universitaris de la Facultat d’Educació d’Alacant.
Aquest, segurament, és l’ingredient principal en la seua fórmula exitosa. D’acord. Però que ningú no s’equivoque: darrere del fenomen Dani Miquel —ençà i enllà de l’acolorida alegria de les gorres estridents, les ulleres redones i roges, la pereta icònica al mentó, la veu penetrant inconfusible, l’armilla enjogassada i el somriure encomanadís— hi ha anys d’experiència pedagògica i un gran sentit de l’espectacle en relació amb el difícil art de la seducció infantil; hi ha, així mateix, l’aprofitament i la superació d’una tímida però estimable tradició autòctona que beu, per exemple, de les propostes d’Al Tall en el disc Som de la pelitrúmpeli (1980), o de la sèrie Paco Muñoz canta als xiquets (1992, 1992, 1994, 1997 i 2008); hi ha, igualment, l’amerament en les fèrtils fonts del cançoner popular valencià; hi ha, també, l’exquisida i versàtil formació d’un equip de professionals de la música assessorant i realitzant els projectes discogràfics. I, encara m’atreviria a dir més: hi ha, finalment —i sobretot—, un convençut, bellíssim i insubornable enamorament per les paraules; per la llengua, per la comunicació, per la fantasia; per l’espectacle de la música i el llenguatge.
I és una sort: una propina que cal valorar i agrair en la mesura justa. Perquè la literatura de transmissió oral per a infants i joves —la mena de literatura que fenòmens com ara el d’Almudena Francés i Dani Miquel representen— em fa l’efecte que hauria de ser tinguda en consideració, ara més que mai, en qualsevol panoràmica que es vulga fer sobre la literatura infantil i juvenil al País Valencià. No solament perquè de la mà d’aquests protagonistes de la paraula contada i cantada s’han llançat, s’han distribuït i s’han promocionat alguns èxits editorials remarcables (pensem ara en La rabosa malfaenera, d’Almudena Francés; en La Maria no té por, de Francesc Gisbert i Dani Miquel; o, més recentment, el cas de La cabra Serafina, de Blai Senabre: tot això, per descomptat, sense oblidar les referències imprescindibles de veritables clàssics en aquest àmbit com són Llorenç Giménez o Carles Cano), sinó sobretot perquè amb l’ofici de contar i cantar es podria dir que són capaços de vivificar i reinventar una tradició pròpia, autòctona i genuïna, amb un enorme interés formatiu i identitari.
En un context com l’actual, el «bressol» i la «llar» no sempre estan en disposició de proveir els infants de les dosis suficients de fantasia oral i popular.
No fa massa el doctor Dari Escandell, de la Universitat d’Alacant, s’encarregava de constatar i demostrar, en el seu treball Hàbits i tendències de lectura en el sistema educatiu valencià (2015), una cosa que feia temps que intuíem: que les xiquetes i els xiquets que frueixen del benefici d’una infància oportunament ben contada i cantada, solen adquirir amb els anys millors hàbits de lectura i, en conseqüència, un major èxit acadèmic i vital. «Es percep un increment progressiu de l’hàbit lector dels enquestats [...] segons si han gaudit o no d’una infantesa guarnida per contes de bressol i rondalles de la llar», ve a concloure, el professor Escandell, després d’una detallada anàlisi estadística. Però el cas és que, en un context com l’actual, el «bressol» i la «llar» no sempre estan en disposició de proveir els infants de les dosis suficients de fantasia oral i popular. I els professionals de la narració i la cançó infantil poden assumir, així, un paper essencial en la funció determinant de l’art verbal per a la iniciació en el plaer de la lectura i en l’humaníssim joc de la fabulació i la imaginació.
Abans era la trobada al carrer, la tertúlia vespertina, la narració a la vora de la llar; la revetla a la plaça, la serenata dels quintos, els gojos en honor a un sant; el ritual del berenar de Pasqua, la nit de vi i taverna, el càntic eufòric i agermanat; el cant de batre, l’arreplega de l’asguilando, l’ajuntada programada o casual; la reunió a la fresca en cadires de boga, el succeït que semblava cosa de no creure, el conte de mai no acabar. Ara, en canvi, són Almudena Francés i Dani Miquel: totes les Almudenes Francés i tots els Danis Miquels que, d’una manera o una altra, forgen espectacles amb velles i noves formes de la literatura popular.
El senyor Josep Maria Pujol, que en sabia un niu d’aquestes coses, parlava ja en els anys vuitanta del segle passat (en un article sobre «Literatura tradicional i etnopoètica: balanç d’un folklorista», de l’any 1984) de «transcontextualització del folklore verbal» per a referir-se a aquesta necessitat de desplaçament o transplantament que, des de fa dècades, s’està produint en el terreny de la comunicació i la creativitat oral, i que òbviament comporta «modificacions de la literatura tradicional infantil». Tinc per a mi que el savi Pujol no solament l’encertava, amb aquesta noció de transcontextualització, sinó que ens posava sobre la pista d’una dicotomia inevitable davant dels canvis inimaginables que ha comportat la revolució tecnològica i de la informació: «o transcontextualització, o res». Altrament formulat: el País Valencià serà contaticantat —serà d’Almudenes Francés i Danis Miquels— o no serà.
Però sí. Sí que serà. I tant que serà! De fet, ja està sent... A això, si més no, apunta el fet que, contant i cantant, el Caro, el Dimoni Emplomat, la Quarantamaula, el Butoni, l’Home dels Nassos, la Masereta, la Princesa Ratolina, la Xata Merenguera, la Mumerota, la Gallineta Cega, la Fera Ferotge, la Bolangera, el Gegant del Romaní o la Mare dels Peixos es troben, contra tot pronòstic, més vius i vives que mai en l’imaginari popularment compartit per les valencianes i els valencians.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!