Hi ha temes que són consubstancials a la mateixa literatura –i especialment a la poesia, potser el gènere més antic i arrelat al cor dels humans–, això que denominem tòpics i que, per molt que intentem defugir-los, acaben apareixent perquè, en definitiva, són les qüestions que ens acompanyen des de fa milers d’anys: la mort, el desig (o l’amor), el pas del temps. Tot allò que ens defineix com a éssers conscients del nostre pas breu per un univers ple de casualitats, que no causalitats. La identitat amb l’espai que trepitges i en el qual et reconeixes, per a bé i per a mal, també és una constant de la literatura. L’Ítaca d’Homer –o de Cavafis, tant se val– no sols correspon a un temps, el final del nostre periple, que esperem ple d’aventures, és també un espai (potser idealitzat pel record i l’experiència vital), el lloc on ens sentim com a casa.

Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952) parteix de l’espai que l’ha vist nàixer per a crear un món poètic que finalment l’acaba superant, però al qual sempre acaba tornant. És una relació amb un entorn que estima i que pateix amb la mateixa intensitat: Elx en els seus versos acaba sent un element dramàtic, amb unes ressonàncies quasi heroiques. La dedicació a la pàtria fins a les últimes conseqüencies (del jo poètic, però també del jo biogràfic), fins a la desmesura i la insolència (hybris), fa que, com li va passar a Èdip, acabe desterrat i amb els ulls arrancats amb les seues pròpies mans. D’ací, la citació del títol (“l’Elx perdut per sempre, perdut per tots els segles”), que no correspon a un parell de versos triats a l’atzar, sinó a una frase extreta de la introducció a l’obra en quatre volums Guia de l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat d’Elx (1983). Es tracta d’una elegia en prosa que explica la relació amb el seu poble i que perfectament podria explicar tant la seua obra assagística i de recerca com la literària. Potser m’he precipitat a l’hora de parlar d’Èdip i hauria d’haver esmentat millor Cassandra, profetessa condemnada per Apol·lo a no ser creguda en els seus vaticinis, encara que ell, com veurem, es compare amb l’Ovidi desterrat de Roma.

Moltes són les obres de Jaén que tenen com a escenari principal Elx, o que l’evoquen des del record o la mitificació. Això no vol dir que el poeta caiga en el xovinisme: els seus escrits són tot el contrari, no exalcen el poble de manera ingènua, simplement es lamenten, amb més o menys fúria, però semple des del coneixement més profund, de la pèrdua d’un espai que ja mai més tornarà, no sols perquè forma part del passat, sinó perquè Elx s’autodestrueix en una voràgine de desenvolupisme i industrialització atroç que no veu el final des dels anys 60. Bé, açò no és una cosa excepcional en el context valencià, tan donat a despreocupar-se dels béns materials i a fagocitar tot allò que puga tindre un cert alé d’historicitat. És el pa nostre de cada dia de multitud de ciutats de sud a nord del territori, d’ací que el testimoni de Jaén no siga només local, sinó que esdevé la veu d’un poble que es desfà per un progrés malentés, capaç d’anul·lar el que ens fa especials dins d’un món que aposta per l’aculturació i l’oblit.

La memòria –i el seu fruit, el record– és el fonament d’un llenguatge poètic que, amb el pas dels anys, es fa cada vegada més planer i directe. Per a Gaspar Jaén, el temps és una variable que es transforma en constant a les seues mans, amb la qual cosa tota acció s’expressa en verbs de temps passat, o com a molt en un present històric. En el fons, l’única cosa que realment posseïm els humans és el que hem viscut: el present sempre és l’inici del passat recent i el futur és una quimera que desitgem ferventment que es convertisca en passat, perquè és l’única manera que tenim d’atrapar-lo i fer-lo nostre. I d’això és conscient Jaén, que no parla des de la melanconia estèril, sinó que el record simplement és la vida, la seua vida, de ningú més. Una vida que ha tingut un espai privilegiat en el poble que és part de la seua família, que li ha donat alegries, però segurament el que l’ha ferit amb els atacs més punyents.

Tot comença i acaba en un espai ja desaparegut, però sense el qual no es comprén la seua obra, lírica o de recerca: l’hort de Motxo.

Es tracta d’un hort de palmeres, d’una hectàrea més o menys, situat al darrere de l’hospital general d’Elx –el vell– en què hi ha la casa familiar, tota emblanquinada, de planta baixa amb porxada i primer pis amb terrassa. Com en els horts tradicionals, les palmeres formen en filera rectangles buits de terra on antigament es plantaven magraners, almetlers, oliveres, etc. El conjunt es completava amb un magatzem per a les faenes agrícoles i dos jardins: l’antic, esponerós i selvàtic, i el nou, ple de rosers portats d’arreu del món. Aquest antic jardí d’Ítaca, com el denomina en un dels seus poemaris, fou expropiat per l’Ajuntament d’Elx i ja no queda res que recorde l’antiga propietat de la família. En la cambra de la primera planta (aquella cambra de mapes que dona nom a un altre recull de poemes), Gaspar Jaén escrigué bona part de la seua obra de manera meticulosa. Com a bon arquitecte, cada vers està dissenyat i construït minuciosament i, d’aquesta manera, el lirisme queda supeditat a una tècnica depurada i revisada contínuament: cada hemistiqui, cada pausa, cada vers (amb predilecció pels alexandrins) i cada poema han de ser un dibuix perfecte de línia clara i definida.

Des d’aquest hort i des d’aquesta cambra, el poeta es movia mitjançant els seus versos per un univers que tenia en les palmeres i en la Festa dos referents ineludibles. El Misteri d’Elx –per a molts encara la Festa– és una representació de finals del segle XV que explica la mort acompanyada dels apòstols, l’assumpció al cel i la coronació de la Mare de Déu i que cada agost reviu com una fita cultural valenciana del sud. Jaén li dedica dues obres, possiblement les de major fortuna al seu poble: La Festa i Llibre de la Festa d’Elx. La primera és un poemari, principalment de sonets, que en desgrana l’argument amb una gran riquesa d’imatges i amb una força emocional plena de vitalitat i lirisme; la segona és un recull de proses poètiques que mostren la celebració com el símbol històric i tradicional d’un poble: d’una banda, el que l’ha creada i transmesa; i, d’una altra, els dels parlants que comparteixen una cultura i una llengua simbolitzades en els cants antics de maries, àngels, apòstols i jueus. La memòria esdevé el motor de l’escriptura, com acostuma l’autor, i els records es mouen per espais d’un Elx que ja no existeix, que s’escola com l’arena entre les mans quan intentem visualitzar-lo des del present.

I aquest espai, de carrers antics on encara els cotxes no tenien cap protagonisme i els veïns feien roglets per a explicar-se la vida, sempre amb la llengua del poble, acaba sent un protagonista més en el poemari de poemaris Testament. La infantesa, la joventut i la primera maduresa evoquen una geografia urbana on encara el desenvolupisme, el quitrà i el formigó no s’han fet els amos absoluts. Per als lectors d’Elx, més enllà de la nostàlgia que poden provocar les imatges poètiques, i que es poden compartir amb molts altres pobles, Gaspar Jaén rescata una arquitectura i un urbanisme i, a diferència de les fotos antigues que es comparteixen sovint per les xarxes socials, els dona vida. Ja em disculpareu la disgressió: llegir-lo és retrobar-me amb el poble de ma mare, que nasqué el mateix any que el poeta i que ja no està amb nosaltres.

Realment –i tornant al fil– Jaén fa en la poesia el mateix que farà en la seua recerca o, fins i tot, en la seu projecció pública (no debades, molts anys abans de ser professor d’universitat, fou arquitecte i assessor municipal): salvar una ciutat que, lamentablement, ja estava perduda. Aquest esforç titànic per fer comprendre la importància com a poble de mantindre la identitat espacial, i el fracàs que comportà, feu que Jaén acabara refugiat en un exili interior. En el poemari Pòntiques es compara amb el poeta Ovidi, expulsat de Roma per les intrigues polítiques i condemnat a viure lluny del que més ha estimat i que ara li dona l’esquena. Elx-Roma ja no és l’espai plàcid de la joventut, és cruel i desagraït.

El poeta s’acomiada d’Elx, expulsat del seu jardí i de la seua urbs, ja no serà mai més el secretari que estenga acta ni el profeta que vaticine la destrucció, tampoc dedicarà mai més mirades plenes d’estima i dolçor a uns carrers que per sempre formaran part del seu imaginari poètic. A partir d’ara la vida serà discreta i allunyada d'aquells espais vitals que un dia foren objecte dels seus versos, es refugiarà en la literatura i l’estudi, i els viatges faran que l’exili interior cada vegada es parega més a un exili oficial. I pensarà, potser, que el seu temps ja ha passat i que ha acabat sent part del record evanescent que emana de la seua obra. Segurament, té raó. Però la vida no és el que viurem: és un poc el que vivim i molt el que hem viscut, i aquesta és la seua aportació, al meu parer. L’Elx perdut per sempre, perdut per tots els segles, de què es lamentava –i que hem fet servir com a títol– no desapareixerà ni s’oblidarà mentre les paraules de Gaspar Jaén continuen vives en la nostra boca.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací