La memòria de l'aigua: 'Incerta història de la veritat' de Xuan Bello
LA LLIBRERIA: NARRATIVA
El llibre de l’escriptor asturià Xuan Bello que tinc a les meues mans, es diu Incerta història de la veritat, tot i que el seu traductor al català, Jordi Llavina, a la presentació que hi fa –i que titula Bello tremola davant aquests misteris, apropiant-se dels versos de Vinyoli–, l’anomena Breu història de la veritat. Aquesta senzilla discrepància, m’ha fet pensar en la feina dels traductors –que, segons Bello, són, juntament amb els bombers de disciplines diverses, la gent més necessària per a la humanitat. Afortunadament, la traducció va sent reconeguda com a complement de l’autoria, figurant els noms dels intèrprets –els qui ens acosten a l’obra– junt als dels autors. I, de vegades, com confessa Llavina, entre autor i traductor naix una relació que va més enllà d’allò purament professional, com és el cas. No de bades els dos són poetes, i estimen i saben molt de literatura. Potser aquesta complicitat explicaria el subtil canvi de nom que fa Llavina? Però..., Breu o Incerta? I és que la veritat és una paraula massa gran per adjectivar-la així, llevat que es tinga una pretensió irònicament exagerada...
Sempre des d’una visió cosmopolita que només és possible, n’estic convençuda, quan s’accepta la pròpia realitat particular: l’estima del teu lloc, de la teua llengua, de la teua gent.
Com també era desmesuradament irònic el títol d’un llibre anterior de Bello, Història Universal de Paniceiros, editat en 2002. Aquell llibre –traduït al català per Jordi Raventós, i publicat per Adesiara en 2008–, va gaudir d’un reconeixement important i va projectar Bello, el poeta, a un major reconeixement fora de les fronteres asturianes per haver escrit en prosa una obra original, sentida, massa ben escrita i inclassificable, on es barregen històries locals –Paniceiros és el seu poble natal– amb d’altres relats més universals, pensaments i records, o reflexions sobre el sentit de la vida amb el rerefons omnipresent de la brava i exuberant naturalesa asturiana, i tot des d’una mirada poètica insubornable. Ara, aquesta Incerta història de la veritat mostra de nou l’univers de Bello, al meu parer renovat –per la vida, el temps viscut... –, però bastit sobre les mateixes estimades arrels.
El llibre, editat amb elegància per Rata, s’acompanya d’uns igualment elegants dibuixos esquemàtics de Miguel Galano, i es divideix en tres parts: “La silueta de l’ànima” (la més extensa), “El laberint del temps” i “La construcció de la ruïna”. Al llarg de seixanta-dos breus capítols assistim a brillants exposicions que –des d’una maduresa consolidada– ens fa Xuan Bello, sense defugir ni els grans ni els petits assumptes de la vida. Sempre des d’una visió cosmopolita que només és possible, n’estic convençuda, quan s’accepta la pròpia realitat particular: l’estima del teu lloc, de la teua llengua, de la teua gent.
Una realitat que per a Bello passa pel verd, per la pluja, la força de la naturalesa que s’empeny a sobreviure, i per l’amor: “en l’amor del món, en l’amor pels meus, hi ha aquest afany de perseverança en allò que muta. L’eternitat només existeix en allò fugaç”.
L’element essencial del llibre és el pas del temps, la paradoxa de la perdurabilitat i la mutabilitat a què estem sotmesos, ja que “el present és restar al mig de la terra sol, fugaç, mortal; però terra al capdavall”, on “la poesia és l’únic espai de la realitat” en “un món sense límits que tocava a la fi”. No és Bello l’únic autor, ni l’únic poeta, preocupat per la petjada que ens deixa a les persones i a les societats el pas del temps. Potser hi ha llibres, com aquest, que s’han de llegir a determinada edat, quan s’ha cultivat la capacitat de relativitzar la història personal i l’altra, la que s’escriu amb majúscules, perquè, com diu l’autor, “la gent subratlla allò que ja té a l’ànima”. En una entrevista a Josep Piera, a propòsit de la publicació del seu llibre de memòries Els fantàstics setanta (1969-1974) editat enguany per la institució Alfons el Magnànim, Piera cita a Juan Gil-Albert, qui diu parlar “desde la altura clarividente de mis años”, i com ell, Piera madur, espera fer-ho. I és cert, la maduresa permet una visió molt més ampla i profunda de la realitat. I una millor constatació de la bellesa. Una realitat que per a Bello passa pel verd, per la pluja, la força de la naturalesa que s’empeny a sobreviure, i per l’amor: “en l’amor del món, en l’amor pels meus, hi ha aquest afany de perseverança en allò que muta. L’eternitat només existeix en allò fugaç”.
Tot plegat: versos propis o d’altres, històries de gent senzilla o no tant, lectures, records d’instants, observacions, adients cites literàries –desenes d’autores i autors són inserits en la narració per Bello, especialment poetes, dotant-la d’un major realç– conviuen en un text exquisit i difícil de classificar, on la literatura és la imatge de la vida, i la naturalesa és la vida, fonent-se ambdues per donar llum a un univers propi des d’Astúries. Un univers on “atrevir-se a ser, atrevir-se a ser el que ets amb totes les conseqüències, representa sens dubte l’acte més valent que podem fer”, malgrat que “tot conspira perquè visquem la nostra vida a mitges” i “la intensitat es dilueix en justes dosis d’insatisfacció”. Frases que podríem signar també nosaltres des del País Valencià.
Un univers –que podríem compartir– no exempt de misteris i secrets, on tot és símbol i al·legoria, on la bellesa pot morir en qualsevol moment i on es ressalta la memòria de l’aigua que té colors que se senten; on els gats, per exemple, no renuncien a ser qui són; i alguns pobles, com ara Colunga, tenen exactament la dimensió d’una ànima humana. Un univers en què s’intenta bastir, damunt fonaments sòlids, la Ciutat Justa. No ens en sortim –acaba dient Xuan Bello–, però una vegada i una altra ho tornem a intentar. Una vegada i una altra...
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!