'Zoòtrop' de Lluís Gea Martínez

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Joan-Lluís Moreno Congost

Narrativa, La llibreria

Lluís Gea Martínez guardonat als Premis Literaris Ciutat de Badalona 2019
Lluís Gea Martínez guardonat als Premis Literaris Ciutat de Badalona 2019

Entenem per literatura l’art de la paraula. Independentment del material que fan servir cadascuna de les arts, totes tenen en comú la recerca de l’essència de la condició humana. La literatura, mitjançant les paraules, ens situa davant un espill on veiem reflectides misèries, quimeres, anhels o frustracions, pròpies o alienes: allò que conforma, ompli i mou les nostres vides polièdriques. Comptat i debatut, la vida mateixa, la vida en moviment.

El zoòtrop és una joguina òptica consistent en un tambor o cilindre de metall o de cartó amb diverses ranures verticals distribuïdes homogèniament en la part superior, i una tira d’imatges, en la part inferior, que representen les diferents fases d’un moviment cíclic. En fer girar l’aparell, si mirem a través d’una de les ranures, obtenim la il·lusió del moviment. Comptat i debatut, la vida que gira, la roda de la vida. Mera il·lusió, però.

L’autor ens permet mirar, a través d’una ranura, la vida en moviment dels diferents personatges que conformen aquest recull de relats.

Zoòtrop (Premi Ciutat de Badalona de Narrativa 2019), de Lluís Gea Martínez (Barcelona, 1977), és una joguina literària en la qual l’autor ens situa davant la roda que gira, i ens permet mirar, a través d’una ranura, la vida en moviment dels diferents personatges que conformen aquest recull de relats. I, de pas, com acostuma a dir l’estimat Joan Borja, ens regala unes quantes vides de propina que, a més a més, ens ajuden a enriquir la nostra.

A Zoòtrop l’autor ens porta a un delitós viatge que s’estén des de la Polinèsia fins a Tòquio, des d’un poblet de la Costa Brava o de l’interior fins a la Louisiana esclavista, des de l’estrella HR753 fins a l’Ikea de Badalona, o des del sofà de casa fins a la Pennsilvània amish, alhora que ens convida a fer un recorregut reflexiu per diferents etapes de l’existència —ai, el maleït pas del temps, inspirador de tantes històries!

És en aquest recorregut per l’espai i pel temps que anem trobant narracions de temes ben diversos. Algunes, amerades de subtilesa i emoció; altres, ben a prop de l’absurd, el surrealisme o el realisme màgic. Unes, sorprenents; unes altres, previsibles. Algunes, tendres i belles; altres, colpidores, punyents. Julio Cortázar va escriure que “un contista és un home que, de sobte, rodejat per la immensa algaravia del món, compromés en major o en menor grau amb la realitat històrica que el conté, tria un determinat tema i fa amb ell un conte.” Lluís Gea Martínez, enmig de l’algaravia que ens envolta, tria temes i escriu contes sobre temes universals com ara l’amor, el pas del temps, la malaltia, la violència, el sexe o la llibertat.

Edicions Viena (2019)

De la mà de l’autor viatgem en el temps per, des de la talaia d’un colomer, submergir-nos en el petit i complex món interior de la ment d’un infant, tan intens i profund com la resta de mons per on transitem al llarg de la vida. O ens permetem, per un instant, la fantasia inabastable d’un boca a boca, més lúbric que salvador, amb, posem per cas, una d’aquelles vigilants de la platja voluptuoses que encenien passions entre els adolescents —i entre els no adolescents. O volem en un tancar i obrir d’ulls fins a una illa idíl·lica per constatar que els paradisos terrenals sovint són ficticis però mai són eterns; que de vegades poden esdevenir inferns fins al punt de fer-nos desitjar que la justícia natural —la divina, la deixe per als creients— castigue sense pietat els infames que gosen ferir de mort la innocència.

Un delitós viatge que s’estén des de la Polinèsia fins a Tòquio, des d’un poblet de la Costa Brava o de l’interior fins a la Louisiana esclavista, des de l’estrella HR753 fins a l’Ikea de Badalona.

Històries per viatjar també a l’ocàs de la vida i ficar-nos dins la pell d’un vell llop de mar, irat i esquerp a còpia d’absències, solitud i memòria; un vell desencisat que podria servir d’imatge als Txarango quan canten «he vist la mort vetllar al meu llit i sé que serà bonic deixar aquest cos a terra», encara que siga un terra de fusta al vaivé de les onades. O ficar-nos dins la pell d’una anciana en el seu paradís/infern particular a còpia d’oblits. Dura realitat, la de la pèrdua dels records, quan la vida s’obstina a fer malbé el disc dur de la memòria.

Gira el zoòtrop fins que perdem de vista la torre Eiffel i la trobem qui sap on. Gira que gira per mostrar-nos els immensos camps de cotó de Louisiana, on la dolça Daisy suporta estoicament la feixuga càrrega de ser dona, negra i esclava; per sorprendre’ns amb viatges intergalàctics singulars —«Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Naus d’atac en flames més enllà d’Orió...», llegim als llavis d’un capità insospitat que ens recorda que la línia que separa la ciència-ficció de la realitat és ben fina—; per donar la raó a aquell que va dir que tots tenim una vida privada i una de secreta; per fer l’amor a la sueca o per desfer-lo a la japonesa.

Diu Cortázar: «El bon contista és un boxejador astut, i molts dels seus colps inicials poden semblar poc eficaços quan, en realitat, estan minant ja les resistències més sòlides de l’adversari.» Situem-nos, doncs, davant el zoòtrop i mirem passar la vida a través d’una ranura. Hi veurem la vida que canvia i ens canvia. Hi veurem reflectida l’ànima. Deu ser que algú ens està minant ja les resistències més sòlides.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací