Una cascada bàquica entre la vida i la mort: 'Quartetes', d'Omar Khayyam

LA LLIBRERIA: POESIA

per Joan Belló Crespo

Poesia

Omar Khayyam
Omar Khayyam

Resulta curiós que els musulmans –de les regions mauritanes, síries o perses– han batejat amb més d’una setantena d’expressions aquella beguda tan vilipendiada per ascetes o xeics inflexibles. Fins i tot l’Alcorà és taxatiu amb la seua prohibició. Almenys sobre el paper. Parle, no cal dir-ho, de l’alcohol, del vi. ¿I, realment, hi hagut poetes més destres que els àrabs en el tractament de la poesia bàquica? Els goliards –aquells clergues i estudiants desinhibits, aquells trotatavernes que buidaven els cellers de mitja Europa mentre realitzaven un periple universitari desbocat– si s’acosten a un Abú Nuwàs, per citar un il·lustre musulmà de la poesia bàquica, potser és pel fet que integraren a les seues composicions les tradicions de la literatura aràbiga. Al capdavall, en aquells anys de l’estiu medieval (segles XI, XII o XIII), per dir-ho d’alguna manera, el món literari i cultural esdevé un mestissatge de motius grecs, llatins, bizantins, cristians, beduïns, amazics, perses…
 

Adesiara (2010)

D’aquest còctel de miratges se n’aprofità Omar Khayyam (1048-1131) per a escriure les Quartetes (Adesiara, 2016. Traducció d’Àlex Queraltó). Els perses d'avui en dia, els iranians, es burlen dels europeus per l’obsessió que tenim amb Omar Khayyam quan, per a ells, poetes com ara Hafiz o Sa’adi estan al davant en l’art de compondre versos. Esmente aquests dos perquè, a diferència de Khayyam, estaven imbuïts de sufisme, un corrent místic on el vi esdevenia un mitjancer en els contactes amb el totpoderós, a la manera d’un sant Joan de la Creu. Khayyam, no obstant, canta el vi pel vi. Tant els seus èxtasis com les seues virtuts i la seua frescor, que ajuden a passar l’estona. De les ressaques o dels fetges eminents, però, a penes en fa recompte. És igual. El cas és que ens trobem davant d’un personatge pròxim a la velledat que, en un món tenallat pels dogmes de les religions, enllaça una sèrie de versos vacil·lants on s’enfronta sol contra els misteris que ens rodegen. Allà s’encara escèptic, pessimista, o irònic –sempre amb un got de vi­ a la mà–, a l’arribada de la mort.

En cert aspecte, els versos venen a subratllar la futilesa de les accions humanes, la inutilitat de cercar raons o d’adolorir-nos per totes aquelles coses que no podem controlar:
 

Hi havia una gota d’aigua que es va unir a la mar,
una partícula de pols es fongué en el camí.
La teva vinguda al món, digues, ¿què ha estat?
Va aparèixer una mosca, i tot seguit s’esvaí”.

 

Nihil novum sub sole. Hi ha quartetes que són com l’Eclesiastés, amargues i nihilistes, però sempre clares, senzilles, serenes:
 

Ai! Quan ja no hi serem, el món seguirà existint,
i no quedarà de nosaltres ni el nom ni el rastre.
Abans, quan no hi érem, no hi havia cap desordre;
després, quan no hi serem, tot continuarà igual.
 


Ara bé, si el lament desesperançat de l’Eclesiastés ve seguit per l’esclat passional del Càntic dels Càntics, les primeres quartetes de Khayyam, aspres, donen pas a uns versos que, tot i no ser optimistes, conviden si més  no al gaudi present, per on ronda el vi sense parar.

No se’ns ha concedit “la prudència com a mèrit”, així doncs el poeta de barba blanca no deixa de cantar –entre recances i sornegueries– la necessitat d’entomar, en la brevíssima joventut, els plaers segons com arriben:
 

Alguns diuen que el paradís, amb les hurís, és agradable,
però jo dic que el suc de la vinya encara ho és més.
Pren el que pots abastar, oblida’t del que et prometen,
que el so del timbal només és agradable de lluny.

 

Quartetes com la que acabe de citar, simpàticament antirreligiosa, no li les perdonaren els seus contemporanis, però tampoc són del gust dels aiatol·làs de l’actual República Islàmica de l’Iran.

Una altra presència ineludible i totalitzadora del poemari és la de la mort, malgrat que en Khayyam tot sembla viu. Els cossos dels morts, transformats en arena, s’espargeixen pels senders o configuren l’argila de les copes on els efebs i les joves aboquen el vi:
 

Aquesta copa que fa servir el treballador
és els ulls d’un rei, és d’un poderós el cor.
Cada copa que pren el bevedor amb les mans  
és el rostre d’un borratxo, els llavis d’una dona púdica.

 

Aquest és un dels aspectes que, personalment, em criden l’atenció del poemari; és a dir, la presència feble i desvalguda dels morts entre la terra que trepitgem, aquella terra on ells també es van ajeure, allà on també van estimar. El poeta del Khorasan realitza múltiples variants per parlar d’aquestes aparicions ja extintes, ja finades.

A Omar Khayyam el continuen llegint els happy few iranians, que a l’antiga Pèrsia en són molts, perquè com em referia un amic que visità Xiraz –el refugi dels poetes– allà la gent es reuneix als jardins, quan cau la nit, per llegir poesia. I, com segons tinc entés, nosaltres encara no gaudim de cap traducció dels allà alabats Firdawsi o Jalal ad-Din, no ens en queda altra que trescar al voltant d’aquesta obsessió i dèria mítica en què hem convertit al poeta Omar Khayyam.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací