Cristina Àlvarez Roig és arquitecta i treballa al seu despatx de Mollet del Vallès. Actualment, és una de les veus poètiques emergents en la literatura catalana. A Cerimònia del te (Bromera), Premi de Poesia Ciutat d’Elx, fa un esforç d’introspecció per mullar en el sentiment, en el record i en la profunditat del pensament, el pinzell amb què ens dibuixa el mapa dels seus interessos. I ho fa mantenint un equilibri entre l’emoció i la contenció marcada per una formalitat exquisida.

La temàtica és diversa amb multiplicitat de perspectives. Hi és present, com a eix d’unió, la delicadesa de la cerimònia del te, el curós procés de creació per abastar la bellesa i assolir la culminació dels sentits. En el cas de la cerimònia oriental, un acte que arriba al cim amb la satisfacció de la ingesta de la beguda. En el cas dels poemes, tenim la satisfacció íntima i el regust intens i perdurable que ens provoca la lectura de cadascuna de les peces que configuren aquest cerimònia literària.

'Cerimònia del te' és un llibre extens, però està format per distints apartats en el poemari que configuren espais també diferenciats.

La poetessa observa el món i l’estructura en línies versals. No és tan sols un procés que serveix per explicar i explicar-se l’entorn, va molt més enllà. És la voluntat de construir un espai on aquest univers siga justificable, on tot puga prendre sentit. Potser perquè l’autora és arquitecta i necessita estructures sòlides per conformar la construcció. També, per aquest mateix motiu, hi trobem formalment moltes estrofes clàssiques i tipografies decasil·làbiques o alexandrines, els pilars clàssics que sempre són fiables, les bases perfectes i acadèmiques del món poètic.

Tanmateix, hi ha una variació de temàtica i de formes. Cerimònia del te és un llibre extens, però està format per distints apartats en el poemari que configuren espais també diferenciats i això permet canviar el focus d’interès en cada secció. La formulació canvia en cada segment i el conjunt s’enriqueix d’aquesta diversitat. No obstant això, aquest gust per la forma no significa que hi haja artificiositat en el poemari. Trobem els extractes dels poemes trets de l’experiència. Són versos que de vegades fan camí travessant les estepes del dolor o els viaranys ocults de l’amor. I, en aquest sentit, destaca la subtilitat en el tractament dels grans temes poètics.

No hi ha un abrandament passional que desfaça el lector i que pretenga servir d’exemple idealitzat o tal vegada adolescent. Hi apareix la moderació nascuda de la reflexió i l’experiència, l’equilibri de qui ha viscut i sap entendre els vaivens a què ens condemna la vida. Hi ha un gust pel record, per la introspecció, pel valor del temps, i cada vers desgrana el camí per convidar a l’emoció, cada imatge busca el lector i no el decep. La poètica de Cerimònia del te, genera preguntes i ens deixa a nosaltres el plaer de les respostes, una solució que ens ve donada per les experiències compartides o intuïdes del lector amb l’autora.

Un arquitecte és capaç de construir amb diversitat de materials, però si a més els elements són ric i preciosos, el resultat és una obra completa i complexa, i en els poemes de Cristina Álvarez hi ha la voluntat de l’art total, perquè totes les peces de la construcció poemàtica (paraules, estructures, imatges, recursos) encaixen i són tractades com a peces d’orfebreria.

La poètica de Cerimònia del te, genera preguntes i ens deixa a nosaltres el plaer de les respostes.

Hi ha per  una banda la reflexió sobre els universals, focalitzats des del seu punt de vista més personal, però també hi ha sovint una implicació personal més intensa, com per exemple en els poemes elegíacs, o on es tracta la mort com ara a «Invisible» o «Volves», on l’experiència personal és el punt de partida del poema.

Fins i tot la reflexió sobre la situació política és present al poemari. Així trobem referència a Guillem Agulló en el poemari «Silenci», o la reivindicació dels presos polítics en el poema «Uns homes bons».

Els recursos configuren imatges precises que s’encadenen en els poemes:  «Fa olor d’hores glaçades», o  «T’abraces a la música, a les hores, / que delimiten els confins del somni», o «la mirada solar encenent l’alba», o «Del plor de les roses emergeix/ una música amb tacte de migdia».

El pas del temps és la columna vertebral a l’entorn de la qual s’estructura el poemari.

El pas del temps és la columna vertebral a l’entorn de la qual s’estructura el poemari. Només cal llegit el títol dels poemes per veure que el temps és l’arrel de l’obra: «La casa dels segles», «Jardí del temps», «Un instant», «Aquelles hores», «Mar de temps». La gravitació del temps a l’entorn de la vida i les diferents perspectives que hi ofereix podria considerar-se la tesi última del poemari, com a mínim, el punt on es referma tota l’obra.

En definitiva, ens trobem al davant d’un poemari sòlid, potent, treballat fins al mínim detall, generós en formes i temàtica, delicat com una obra d’orfebreria en què, com en la Cerimònia del te, es gaudeix tant del procés cerimonial com del regust intens que queda quan el procés de lectura ha acabat. Sens dubte, un poemari destacable, mereixedor i abanderat del premi que representa.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací