Esperanza sempre havia somiat amb una casa pròpia, una casa gran per als seus germans, els seus pares i ella. Una casa bonica. Una casa envoltada d’un jardí, en un carrer bonic i ample, amb voreres grans on poder passejar. Una casa amb garatge i amb molts banys. Una casa amb una escala de debò... la casa de Mango Street no seria aquella casa somiada.

La casa de Mango Street és tot un clàssic als EUA, lectura obligatòria en molts centres educatius, narra des de la realitat tragicòmica i ens fa somriure, riure i alhora ens trau alguna que altra llàgrima.

La casa de Mango Street de l’autora nord-americana d’origen mexicà, Sandra Cisneros, és una novel·la tendra que ens porta a un barri dels afores de Chicago on viu l’Esperanza, una noia que s’acabava d’instal·lar al barri amb la seua família i que ens explica amb senzillesa com és viure als suburbis de la ciutat. Un barri habitat per descendents de migrants amb cases sense patis bonics, sense finestres que hi tanquen bé. Un barri on trobem gent que no pot pagar el lloguer, que sobreviu com pot, que va arribar als EUA creient en el somni americà i que fa de minyona de totes les famílies del voltant seu, un barri amb xiquets compartint bicicletes que miren el cel per veure si els núvols són diferents.

Esperanza es mou com un peix entre l’aigua amb els seus veïns i veïnes i amb la seua germana menuda viu entre l’esperança d’una vida millor i la vida que sap que té al davant. La història de l’Esperanza se’ns va mostrant a través d’anècdotes, a través d’experiències com ara el primer dia que veu plorar el seu pare, per la mort a Mèxic del seu avi, o el dia que la seua mare li fa una nota perquè puga dinar al menjador de l’escola i no haver de caminar fins a casa al migdia.

La casa de Mango Street és tot un clàssic als EUA, lectura obligatòria en molts centres educatius, narra des de la realitat tragicòmica i ens fa somriure, riure i alhora ens trau alguna que altra llàgrima. L’Alta Tribu l’edita amb una traducció impecable de Míriam Cano i l’acompanya amb il·lustracions en blanc i negre de Núria Solsona, unes il·lustracions que ens mostren, sobretot, espais i on la figura de l’Esperanza, la protagonista i narradora, s’intueix més que res. En definitiva, és també el que aconsegueix l’autora, Sandra Cisneros, amb la construcció dels relats, traslladar-nos a espais, espais habitats per l’Esperanza i els seus germans, pels seus pares, pels seus veïns i veïnes... espais que entenem que ha habitat en algun moment la mateixa escriptora.

Sandra Cisneros escriu els capítols de la novel·la com si foren relats independents, però sempre amb la veu de l’Esperanza, qui ens va contant les històries que va vivint en aquell carrer. Amb l’Esperanza empatitzem de seguida, no tant amb algunes de les seues amigues, i és que l’Esperanza encara que faça coses pròpies d’una adolescent, com ara mentir alguna vegada o riure’s d’algun adult, és una adolescent que veu el món que l’envolta amb una tendresa i amb una màgia de les quals no podem escapar fàcilment.

Sandra Cisneros escriu els capítols de la novel·la com si foren relats independents però sempre amb la veu de l’Esperanza, qui ens va contant les històries que va vivint en aquell carrer.

Però si hi ha una joia dins d’aquest llibre és, sense dubte la introducció: “Una casa pròpia”. La introducció és el relat de la vida de Sandra Cisneros, el somni de la seua casa pròpia, aquella casa que havia de tenir jardí i voreres amples, la casa que haguera volgut per a la seua infantesa i per als seus pares, per a la seua mare... és la construcció de l’espai on poder ser escriptora, on poder narrar la seua vida en la casa de Mango Street i de tots els que van habitar aquell barri. Una introducció on Sandra Cisneros fa un homenatge a les seues arrels i a la seua mare, si és que no és la mateixa cosa.

La casa de Mango Street i les vides que l’habiten ens acompanyen una vegada tancat el llibre, per això mateix és una d’aquelles lectures que cal recomanar, que cal llegir a poc a poc, capítol a capítol, assaborint les històries, plorant, rient, vivint amb els protagonistes de cada anècdota. Una novel·la que no per tendra i amb humor ens ha de semblar frívola, perquè no ho és. No ho és perquè ens posa al davant la vida de molts i moltes migrants o descendents de la migració que busquen entre els carrers una vida millor, perquè ens parla de valentia i d’empoderament, de no trobar un lloc on ser feliços, però ser-ho entre bicis i xancles mentrestant, una obra que ens despulla de privilegis i ens fa preguntar-nos com són (i on) les nostres cases pròpies.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací