'L’assaig valencià, del tango al berenar de Pasqua'

ENTRE VEUS

per Víctor Labrado

Entre-veus

Obra de l'Equip Realitat
Obra de l'Equip Realitat

L’altre dia, es va publicar a La Vanguardia un escrit sobre l’assaig valencià. Era un escrit optimista, de to alegre, i ha fet una mica de rebombori; coses que, ben mirat, sempre són d’agrair. És un article que –com ho diria?– ens l’hauríem de mirar atentament.

L’autor ja ens avisa des del titular: en l’assaig valencià A DIFERENCIA DE LOS AÑOS SESENTA Y SETENTA YA NO SE ABORDA PRIORITARIAMENTE LA TEMÁTICA VALENCIANA. Intrigats, per aquesta pèrdua, encetem la lectura. Al cap de poques línies, veiem que l’autor afina: “...en aquellas décadas el ensayismo giró principalment en torno a la denominada ‘cuestión nacional valenciana’...” I tot seguit entropessem amb un destacat:

LA DENOMINADA “CUESTIÓN NACIONAL” YA NO ES LA PRIORIDAD, LA MIRADA ES AMPLIA

I és ara quan hem arribat al cap del carrer: la mirada, els anys 60 i 70 era estreta. Veges. No com ara, i és per això que l’article és optimista:

El escenario ahora es bien diferente, como señalan todos los autores y editores consultados para este reportaje. El ensayo valenciano ya no fija su mirada solo en hablar de lo que son los valencianos, de lo que hemos sido y de lo que queremos ser; ahora la mirada es más amplia, diversa, rica, equiparable a las mejores corrientes ensayística de otras geografías.

I no cal continuar. La idea, que va redolant i repetint-se de cap a cap de l’article, és aquesta: ara els tenim bons perquè han superat Fuster –l’home de mirada estreta?– i els seus sequaços: Ninyoles? Marqués? Iborra? Cucó? Si, una mica escèptics, ens ve al cap de dir: home, també va escriure Fuster allò de Diccionari per a ociosos, o El descrèdit de la realitat, i Consells, proverbis i insolències, o Babels i babilònies... Però es veu que no compta. Algú que en sap prou ha decidit que això no era la PRIORIDAD els anys 60 i 70. S’ho menjava tot el tango: “de lo que hemos sido y de lo que queremos ser.”

I un dels especialistes consultats pel periodista que més ho sap i millor ho diu, fa: “El ensayo valenciano ha dejado de mirarse el ombligo y se ha abierto al mundo con una mirada valenciana; ese ha sido el gran cambio de los últimos años.” Jo que em pensava, pobre ignorant, que l’assaig, per allò de la “literatura del jo”, consistia poc o molt a mirar-se el melic; però no: els assagistes valencians ja no se’l miren ni quan van a classe de ioga. Per això són tan bons. S’aprenen coses, llegint La Vanguardia.

Però com de bons són?, podríem preguntar-nos, i ací tenim l’altra gran característica dels assagistes valencians: Es veu que n’hi ha per a donar i vendre, i per a salar, i són tots igual de bons. El periodista diu que són “multitud de autores” i “muchas editoriales”. I ací és on comencem a patir, que tindre’n tants i tan bons també dóna maldecaps. Ja ens ho adverteix ell: “Abordar este reportaje –diu– no ha sido fàcil”. I per què? Diu que per la por “de no citar a todos los autores valencianos y editoriales valencianas” que es dediquen a la cosa aquesta de l’assaig “en valenciano”. I això també està bé, no com en temps de Fuster, que era un envejós i volia per a ell tot el mèrit i la glòria de l’assaig valencià, i els crítics eren uns malfaeners, que amb Fuster en tenien prou. Ara tenim un criteri més democràtic.

L’home vol fer-ho bé: el periodista vol parlar de “todos”. No vol deixar-se a ningú fora. I els comprimeix en una llista, com qui vol fer una foto de grup, com un dia de Pasqua. I tenia raó de tindre por: tants en són, i tantes les editorials que s’hi dediquen –“la lista es inmensa”, diu– que l’editorial Afers no eixia en la foto. Una editorial com és Afers, amb col·leccions com ara «Recerca i pensament», d’assaig històric, o «Els llibres del contemporani» amb gairebé dos-cents títols, pot –en una primera versió de l’article, després esmenada– passar inadvertida, com si fóra una pura anècdota accessòria i prescindible. Voleu un indici o prova millor, d’aquest present estel·lar de l’assaig en valencià? Unes col·leccions dedicades a l’assaig i la monografia amb 200 títols es poden passar per alt!

A La Veu dels Llibres n’havíem ressenyat alguns, pocs, perquè no donem coll a tots, almenys no a tots alhora: Estudis d’art, de Martí Domínguez (22 agost 2020), La virilitat d’Espanya a l’Àfrica, de Gemma Torres (11 jul), Biografies parcials, de Xavier Serra (27 juny), Els murs fràgils dels calls, de Ferran Garcia-Oliver (25 d’abril), La vida dels llibres, de Gustau Múñoz (15 feb). Per a nosaltres, ja es veu, Afers era una editorial difícil d’obviar, si calia parlar poc o molt de l’assaig valencià. Perquè l’"assaig valencià” es veu que tot el món sap què és, però nosaltres no ho tenim tan clar.

Com ara, La via valenciana, editat en Afers, d’Ernest Lluch (12 des 2020), nascut a Girona, és assaig valencià? Fronts oberts, editat a la Ela geminada, i Els arbres de Berkeley, de les PUV (5 set 2020), d’Antoni Defez, nascut a València però resident a Girona, tot al revés que el senyor Lluch, ho comptarem com a assaig valencià? Seria més una qüestió de partida de naixement o més de certificat de residència?

I de L’home impacient (4 jul 2020), de Martí Monterde, publicat a El Bullent, què farem? I de Mosaic. Màximes i pensaments (21 març 2020), d’Antoni Seva, publicat a les PUV? Tots dos autors són valencians de naixement, però han viscut a Catalunya, escriuen amb un valencià de coloració oriental.

I dient això, no fem cap invitació a practicar cap forma de bizantinisme. No parlem de quatre autors menors, i tots aquests casos dubtosos salten als ulls només repassant el curt arxiu de la Veu dels Llibres. Qui hi sap donar una resposta? Esperem instruccions.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací