'Digues que m’estimes encara que sigui mentida', de Montserrat Roig, Mestressa de les paraules

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Laura Ramos Cartanyà

Assaig, La llibreria

Montserrat Roig
Montserrat Roig | Pilar Aymerich

Amb tan sols les primeres planes de l’última obra de Montserrat Roig vaig poder extreure’n –amb més o menys precisió– una imatge pròpia de l’escriptora que al llarg de la lectura vaig anar matisant. La primera impressió, acadèmica i limitada, la que s’entreveu en les primeres paraules llegides, fou la presència vigorosa d’algú que ja fa temps que ha perdut el temor a escriure. Un ésser d’erudició desbordant i d’una saviesa que es podria referenciar a pràcticament qualsevol línia de Digues que m’estimes encara que sigui mentida.

No es tracta de memòria històrica únicament, es tracta també d’evocació d’una Barcelona reviscuda. Roig gosa, irreverent, mesclar les veus de carrer, les dels senyorets, les dames, les fulanes, les criades i els proletaris

Roig nasqué l’any 1946 a Barcelona, en plena postguerra i, com ens recorda al llarg de l’obra prèviament esmentada, visqué la seva infantesa a la casa de la família de l’Eixample. Amb la limitada visió exterior que li aportava el cel obert del pati interior, feu les seves primeres passes literàries. Potser per a destacar una mica en l’entorn d’una família amb sis germans més. Primer, foren els contes que compartia amb el pare, gènere que conrearia anys endavant a la facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona i amb el qual el 1971, concretament amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, guanyà el premi Víctor Català.

Malgrat fer de l’escriptura la seva professió i vocació a partir d’aleshores, ella mai abandonaria la fantasia de l’adolescència, la d’esdevenir actriu. El 1961 entrà a l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual i allà conegué figures com Maria Aurèlia Capmany i Salvador Espriu. En una ocasió confessaria per televisió a través de l’ull de la càmera que encara esperava el dia que algun director la descobrís. És curiós el que diu a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, finalitzat el 1990: «Tots dos sabíem que els actors i els escriptors tenim una cosa en comú: sempre intentem escapar-nos de nosaltres mateixos.» No ho sé pas. La part de ressentiment hi és, es necessita un motor profund, un impuls, però en l’última obra no escapa pas d’ella mateixa, ans al contrari. Hi retorna, s’hi aboca de ple.

Edicions 62 (2017)

Era una dona inquieta. Escriptora a temps completíssim. A més d’assagista, novel·lista, contista i redactora de la Gran Enciclopèdia fou també periodista televisiva i de premsa escrita. Doctorada, becada, professora d’universitat en ocasions. I, per si fos poc, militant d’esquerres per la llengua, el feminisme i la República. Escrigué fins al mateix dia de la seva mort, el dia 10 de novembre de 1991. L’endemà El Punt Avui publicaria el seu últim article, “Un múscul traïdor”. Moriria de càncer de mama, li diagnosticarien un any abans. Tot just al tornar a Barcelona de la seva estada a Tempe, Arizona, on escriuria un dels capítols finals de la seva última i gran obra. Després d’anys de redacció, d’apunts personals, d’idees que recorrien tota una vida de literatura, de cosmopolitisme, d’art, de contradiccions i monòlegs per a una mateixa, agrupà tots els seus escrits en un llibre que posaria punt i final a la seva obra literària. Estigué en viatge incessant i ella potser sí que esdevingué una heroïna; com els grecs que tant li agradava esmentar, ella retornà no a la dona, no a Penèlope, sinó a la ciutat, i (si no és agosarat) a ella mateixa. No es tracta de memòria històrica únicament, es tracta també d’evocació d’una Barcelona reviscuda. Roig gosa, irreverent, mesclar les veus de carrer, les dels senyorets, les dames, les fulanes, les criades i els proletaris. No li fa pas angúnia mesclar el col·loquial, tothom sap que la llengua és seva i en fa ús com li mana la gana. L’autora ens retrata una ciutat de retalls, de pedaços, una ciutat trencada, una ciutat perduda invocada a través del seu record i de la fabulació del record.

Que miri endins de l’ésser amb un ull i prengui distància amb l’altre per a apreciar l’exterior, les seves formes i colors, aquella consciència esdevindrà, com ho feu Montserrat Roig, mestressa de les paraules

És cert, l’escriptor hi troba plaer en la mentida; i en general quan enganyem ens sentim orgullosos creadors del món diminut i versemblant que hem creat amb espontaneïtat i que ha estat empassat per crèduls lectors o oients. La labor de l’escriptor és crear quelcom que aparenti ser cert a partir de quelcom cert, sempre amb distància i evitant l’objectivitat. Ara ja no modelem els homes i les dones amb el fang com feien els déus, ara esculpim les nostres mentides amb la càpsula que retorna de la màtria, la llengua pronunciada en boca de la infantesa. Les paraules, les prohibides i les que senties remugar a la cuina o les que et feien buscar al diccionari i copiar tres vegades en un quadern. Les paraules són essències, però de cada una n’emana quelcom diferent per a cada consciència. A mesura que he avançat per les pàgines i m’he trobat al final de l’obra, amb un silenci d’uns instants ho he vist clar, l’última impressió: aquella consciència que les recerqui fins a fer-se-les seves, fins a crear el seu univers de suggestió, aquella que miri endins de l’ésser amb un ull i prengui distància amb l’altre per a apreciar l’exterior, les seves formes i colors, aquella consciència esdevindrà, com ho feu Montserrat Roig, mestressa de les paraules.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací