'Pell de pruna', de Joan Olivares

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per P. Cano Server

Narrativa, La llibreria

Joan Olivares
Joan Olivares

Arribar a un institut nou pot significar tota una aventura per al professorat. Ara bé, el que ningú s’espera és que qui et rep i s’encarrega del personal docent del centre, la persona que té el càrrec de cap d’estudis t’oferisca el seu cos de manera suggeridora el primer dia. Aquesta és la situació amb què es troba Silveri, el protagonista de Pell de pruna, novel·la de Joan Olivares guanyadora del Premi Vall d’Albaida 2007.

No és, però, la primera incursió de l’autor en el gènere eròtic, el 1997 ja va obtenir el guardó amb Dies de verema. Si el primer títol es desenvolupava dins d’un ambient rural més costumista, en aquest cas el protagonista viurà les seues experiències al voltant d’un centre de secundària i les relacions que s’hi estableixen. Buscades o trobades, el ben cert és que les vivències de la vida professional de Silveri afectaran la seua vida privada pel que fa a la part més íntima, com és la sexual.

Les aventures, i desventures, del protagonista de Pell de pruna provoquen també el riure en bona part de les situacions que se li presenten, destarifades si pensem en l’àmbit d’una trobada sexual

Tot i que el text es defineix com a novel·la eròtica, en algunes situacions, la línia que separa l’erotisme de la pornografia és molt fina. Segons el DIEC, l’erotisme és «la tendència, tot allò que suscita l’impuls sexual»; mentre que la pornografia consisteix en «l’ús i descripció de termes i de situacions majoritàriament considerats com a obscens perquè ultrapassen els límits de les convencions morals compartides». Dues definicions que podem trobar més diferenciades al format audiovisual, però que no es reflecteixen amb la mateixa separació a la literatura. Perquè, mentre que a la imatge, tot està “dat i beneït” i el sexe explícit no deixa massa espai a la imaginació, el cas escrit (per evident i detallada que siga la descripció) sempre requereix la imaginació del lector, que arrodoneix les escenes depenent del seu bagatge i gust.

No és cap novetat que s’escriguen textos amb aquest tema com a principal o com a constant al llarg de la narració. Més aviat, diríem que ve de ben antic, si més no al món oriental. El més conegut tractat sobre sexualitat ‒sovint més citat que llegit‒, és mil·lenari, tot i que a Occident durant segles va estar rebutjat o prohibit. I, «agranant cap a casa» i més proper en el temps, seria d’obligada referència el nostre poeta per excel·lència, Estellés. De la mateixa manera que enviava «a mamar, tots els versos», emprava el verb per evocar plaents records: «Me la mamaves fins el cep…:»

Bromera (2008)

Així mateix, independentment de la matèria, els versos mantenen un valor estètic indiscutible. Tampoc la novel·la es limita a ser un mer exercici per a despertar-li al lector un dels més bàsics instints. Les aventures, i desventures, del protagonista de Pell de pruna provoquen també el riure en bona part de les situacions que se li presenten, destarifades si pensem en l’àmbit d’una trobada sexual. Perquè sembla que Silveri mai busca totes aquestes peripècies que li passen, les atrau inevitablement.

Si algú poguera sospitar que ni tan sols una d’aquelles experiències poden donar-se en un institut, més d’un i més de dos s’afanyarien en la preparació d’unes oposicions a secundària. Però, ja se sap també, qui juga amb foc, tard o d’hora es crema

Hi ha qui busca i no troba i hi ha qui sembla que li cauen del cel, com diríem?, allò que consideraríem benediccions però que provoquen finalment que en el pecat s’hi porte la penitència. Les escenes que se li presenten al personatge podrien formar part d’aquell llegendari urbà sexual que produeix més sorna o, senzillament, del tabú. Tòpics tan típics com un viatge a Cuba, la visita a l’hospital per alguna pràctica descontrolada ‒o el mal ús d’alguna joguina‒, tampoc no falten a la narració. No debades, si algú poguera sospitar que ni tan sols una d’aquelles experiències poden donar-se en un institut, més d’un i més de dos s’afanyarien en la preparació d’unes oposicions a secundària. Però, ja se sap també, qui juga amb foc, tard o d’hora es crema.

D’obligada menció són les il·lustracions del llibre, obra de Jordi Albinyana i mereixedores d’una exposició pròpia. Les il·lustracions originals, de gran format, van ser realitzades emprant com a materials el carbó i el café, amb un procés de creació que paga la pena de veure tant com el resultat final. Un d’aquests quadres, el de la portada, llueix en una de les parets de Ca les senyoretes, l’hotel rural propietat de l’escriptor a Otos.

Al capdavall, el que trobem és que la literatura és aquest art que té la capacitat de fer-nos sentir qualsevol sensació, d’evocar-nos records amagats o reviure experiències que fins i tot no ens han passat. I, igualment, la prova que la imaginació és l’arma més poderosa per transportar-nos a qualsevol terreny, no debades el nostre òrgan més erogen és el cervell. Perquè, ai!, quina serà aquella cosa que no ens permet la literatura?

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací