Supernoves: La València homoeròtica en la 'Crònica o dietari del capellà d’Alfons el Magnànim'

ENTRE-VEUS

per Ferran Garcia-Oliver

Entre-veus

Plànol de València de Mancelli (1608)
Plànol de València de Mancelli (1608)

El 20 de febrer de 1437, cap al migdia d’un dimarts fred però de llum rutilant sota un sol que senyorejava el cel, «cremaren un juriste, per nom misser Colldejou, lo qual cremaren per sodomita, per ço com s’era jagut ab un fadrí. E feu-lo cremar don Joan, rei de Navarra e visrei d’Aragó, e fon cremat en la rambla», el llit del riu de la ciutat. Qui escriu la nota és Melcior Miralles, mestre en arts i teologia.

L’obra en qüestió té un doble atractiu historiogràfic i literari. I, per si no n’hi ha prou, inaugura a casa nostra un gènere amb molt de recorregut per endavant. Més aviat hi ha una barreja de crònica i dietari, és a dir, la història del món i el panegíric del Magnànim per un costat –que cal atribuir, sembla, a una altra mà–, i per un altre, apunts sobre fets i esdeveniments que, al seu parer, convenia dur al paper per a una futura memòria local. Miralles s’entreté en notícies que generalment per a nosaltres tenen un caràcter morbós, en una relació de successos macabres, esgarrifosos i extraordinaris. Per les pàgines del dietari concorren morts, ajusticiaments, violència a dojo, l’oratge inclement, els misteris astronòmics, el pols quotidià d’una ciutat bigarrada, sorollosa, excitable i excitada. València era com un eixam d’abelles.

Miralles s’entreté en notícies que generalment per a nosaltres tenen un caràcter morbós, en una relació de successos macabres, esgarrifosos i extraordinaris. Per les pàgines del dietari concorren morts, ajusticiaments, violència a dojo, l’oratge inclement, els misteris astronòmics

Miralles potser no estigué al lloc dels fets, però les notícies penetraven a la catedral amb la mateixa facilitat que penetraven a qualsevol casa, convent o palau de la ciutat. Llavors, allò que el colpeix ho registra, en una mena de work in progress que a poc a poc va agafant gruix entre 1436 i 1478. Mateu Rodrigo, el 2011, en va fer una pulcra i modèlica edició.

La València del Quatrecents es veu que anava plena de sodomites. El terme és insultant, sens dubte, en remetre a aquelles gents de Sodoma i Gomorra lliurades a una pecadora disbauxa carnal i, per això mateix, fulminades per un Déu bíblic fastiguejat i ressentit. Però és així com els contemporanis designaven els homosexuals, just per remarcar la depravació d’una conducta reprovable sense cap ni un eximent. I la veritat és que uns segles abans l’homosexualitat, tot i ser mal vista per l’Església, era un pecat menor. Mereixia més pena el lladre que el sodomita.

Publicacions Universitat de València (2011)

Els homes atrets per homes —de les dones no en sabem res— havien de resoldre-ho en la més absoluta intimitat. Els hi anava la pell. Però als segles de la tardor medieval la intimitat sovint era pura ficció. Hi havia criats i criades, amb ganes de fer una mala passada als amos; hi havia venjances formalitzades en denúncies escruixidores; hi havia finestres obertes com hi havia parets que oïen; hi havia sospites i rumors, i de vegades una excessiva confiança que abocava en temeritats pagades a un preu terrible. ¿Com si no arriben les denúncies a la justícia i el capellà Melcior Miralles no tarda a consignar-les? Sols reporta òbviament les que s’esbomben per la ciutat, previ a l’espectacle macabre de la foguera, que té per funció atemorir, corregir i advertir que l’ull de Déu i l’ull de la justícia ho vigilen tot. Hi cauen persones de tota condició: juristes, com en Colldejou, rellotgers, escuradors de pous, religiosos i, no cal dir, cavallers. Ausias Marc coneixia ben bé el medi nobiliari en què es movia, entre Gandia i València, i massa que sabia com anaven els afers de la carn. No pot sofrir les relacions homoeròtiques dels de la seua casta i, enfurismat, diu:

¿què farà aquell cavaller sodomita
havent pres grau d’excel·lent viril home
i aquell jaqueix, volent costum de fembra? [i el deixa, volent costum de dona]
D’alguns sabem aquest pecat horrible:
no veig senyal que honor los sia tolta. [...senyal que els retiren l’honor]
...
Jo guarde lo cel e no veig venir flames [Jo mire el cel...]
per acabar la sodomita secta.

Els sodomites, cavallers o no, «jaquien», deixaven de ser homes com cal i, per sumar més mal al mal, provocaven la ira de Déu en forma de pestes, fams, caresties i guerres. En desviar la sexualitat de la reproducció al plaer i fornicar contra les lleis de la natura, no sols atemptaven contra ells mateixos sinó també contra la comunitat sencera. El 29 d’abril de 1452, «cremaren V hòmens per sodomites, ço és, Daniel lo vanover, dos ermitans, un espaser e un veler». El món avançava cap a la catàstrofe: fins i tot ermitans, sense descartar que el vanover Daniel, pel nom i la professió, fos un jueu convers. I, Miralles, afegeix: «E d’aquell viatge fugiren molta gent de València per sodomites». N’hi hagué desbandada general.

Una altra entrada del dietari indica que la «sodomita secta» s’escampava arreu del país. València devia ser el centre d’una tela d’aranya homoeròtica, més o menys soterrada. Cap a la capital convergien múltiples afers en un trànsit diari multitudinari. A frec de les transaccions mercantils i bancàries prosperaven les transaccions de la carn. El 15 de setembre de 1466, dilluns, «cremaren a mossèn Bernat del Bosch, cavaller de Sant Diago, e dos italians, per sodomites; e en la dita setmana ne cremaren en Gandia dos hòmens per lo dit cas de sodomites».

Amb tot, a diferencia de Marc, Miralles mai no adoba la notícia amb un escoli irònic o recriminatori dels ajusticiats, cosa que sí que fa en altres delictes sexuals o barbaritats perpetrades pels valencians. Es limita a un succint atestat dels fets. Miralles s’apiada dels dissortats, ¿Però, què passaria pel cap d’un capellà davant joves i vells, que tal vegada coneixia, cremant i xisclant dins les flames?

València devia ser el centre d’una tela d’aranya homoeròtica, més o menys soterrada. Cap a la capital convergien múltiples afers en un trànsit diari multitudinari. A frec de les transaccions mercantils i bancàries prosperaven les transaccions de la carn

Miquel Borràs, a més de sodomita, anava vestit com una dona. I és que devia sentir-se com una dona, es feia dir Margalida i entrava i eixia de les cases en hàbits femenins. Un dia la sort se li va tòrcer, l’agafaren i la turmentaren. Molts més hi estaven implicats, però només Margalida fou conduïda al cadafal. No la cremaren, però. La penjaren el dilluns 28 de juliol de 1460 a la plaça del Mercat, el rovell d’ou de València, amb el que s’havia de veure a l’aire perquè tothom prengués esment de quina era la seua real condició:

«en lo Mercat de València, penjaren a Margalida, la qual era home, e dien-li Miquel Borràs, fill de un notari de Mallorca, lo qual anava vestit com a dona, e estagué en moltes cases en València en hàbit e vestidures de dona. La qual cosa fonc sabuda, e fonc presa e turmentada, e per causa de la dita Margalida o Miquel foren presos alguns e turmentats; emperò, la dita Margarida fonc penjada, e vestiren-li camisa de home, e ben curta, e sens panyos, en manera que amostrava bé totes ses vergonyes».

Detall de la plaça del Mercat de València amb la forca al centre, del plànol de Mancelli (1608), el més antic que es coneix

Margalida, si bé es mira, va ser el boc expiatori d’una València concupiscent. Els escàndols s’havien fet massa notoris. Menestrals i mercaders, llauradors i cavallers, frares i monges, forasters i passavolants, moros, cristians i jueus, tothom fornicava contra natura o contra els manaments de la santa Església i la moral cívica. Ja es planyia sant Vicent: «Ja hui no s’hi té llei. Tot ho volen tastar: hoc, mores e juïes, bèsties, hòmens ab hòmens, no hi ha terme!».

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací