'Hotel Fontana', de Pau Alabajos

LA LLIBRERIA: TEATRE

per Jordi Querol

Teatre

Pau Alabajos
Pau Alabajos

Els darrers anys, més d'un i més de dos dels nostres cantants se n'ha "passat" al món literari, com una mena de "segona vocació". Pensem en casos com el de Lluís Llach –des de Memòria d'uns ulls pintats a la seua darrera novel·la, Escac al destí–, o el de Xavi Sarrià –Totes les cançons parlen de tu, Històries del paradís...– Doncs bé, ara se'ls incorpora el cantautor torrentí Pau Alabajos, en aquest cas amb una obra de teatre, Hotel Fontana.

Aquesta obra se situa en el context de la guerra de Bòsnia, "la penúltima vergonya d'Europa"

Aquesta obra se situa en el context de la guerra de Bòsnia, "la penúltima vergonya d'Europa" –la darrera, per ara, seria la crisi dels refugiats– i, més concretament, en un dels moments més indignants, a causa de la passivitat còmplice de les forces internacionals, com va ser la matança de Srebrenica.

«No existien alternatives. Podies ser un soldat o un traïdor», declara Dragan Obrenovic davant del Tribunal Penal Internacional. L'autor et situa davant l'argumentació que et vol obligar a acceptar aquest plantejament, tot i que tu interiorment saps que en el fons és falsa. I, a partir d'aquesta "inevitable dicotomia", tant ell com un altre soldat serbobosnià es declaren "culpables" dels delictes de què els acusa el Tribunal Penal Internacional, tot i que al lector li queda sempre la sospita que no deixa de ser una forma de "traspassar la culpa" i aconseguir així la benignitat dels jutges a l'hora de sentenciar-los.

Bromera (2020)

Però el que t'impressiona de veritat en l'obra d'Alabajos és la conversa inicial entre el general serbobosnià Ratko Mladic i el coronel holandès Thom Karremans, cap de les forces d'interposició que, en teoria, havien de garantir la seguretat de les persones suposadament emparades per aquestes forces a Srebrenica. Des del primer moment t'adones de com l'holandès, en comptes de mostrar el poder que el sustenta per part de la comunitat internacional, es troba plenament a la defensiva, enfront d'un general serbi que imposa el poder i l'arrogància del conquistador.

Al lector/espectador li queda clar qui mana i qui es desentén d'un problema, la supervivència de milers d'éssers humans, que en el fons no semblen interessar especialment a aquest coronel. I és que cada fragment de conversa constitueix una retirada de l'holandès que, des del primer moment, ens ha evidenciat que l'únic que vol és tornar-se'n "a casa", i que no sembla doncs massa capficat per la bona o mala ventura d'aquells milers de persones que, sobre el paper, té sota la seua responsabilitat.

L'obra "demana" d'alguna manera la representació, i de fet l'autor ho ha preparat tot, amb indicacions musicals i escenogràfiques, per tal que aquesta escenificació siga possible

La veu de les dones musulmanes és la de les protagonistes de la tragèdia, juntament amb els seus marits, pares, germans i fills, assassinats per una absurda neteja ètnica. Quan pregunten a una d'elles: «Tenia vosté veïns serbis?», respon que sí, que «érem amics, de fet. Nosaltres anàvem a prendre café a sa casa i ells venien a la nostra». Cal dir que fins i tot les tres comunitats parlaven la mateixa llengua, el serbocroat, unificat des del segle XIX, justament a partir del parlar de la Herzegovina. I doncs, què va passar, qui hi va haver al darrere d'aquell odi que es va obrir pas d'una manera tan abjecta entre els que se suposava que eren persones "modernes" d'uns pobles civilitzats i europeus?

Pau Alabajos s'enfronta al repte de respondre's aquesta i unes altres preguntes semblants. I ho fa escorcollant tota mena de documentació, des de periodistes que van seguir la situació sobre el terreny, a les declaracions i informes reunits pel Tribunal Penal. Però no creguem que troba una resposta, una resposta clara i precisa, com no la sabem trobar nosaltres com a lectors/espectadors. Sabem de la barbàrie, però se'ns escapen les raons últimes d'aquesta tal barbàrie.

Hotel Fontana té, a més, una altra característica que l'individualitza d'altres aproximacions literàries a aquest genocidi, i és el seu format teatral. L'obra "demana" d'alguna manera la representació, i de fet l'autor ho ha preparat tot, amb indicacions musicals i escenogràfiques, per tal que aquesta escenificació siga possible, tot i que, en llegir-la, intuïm les dificultats que podrà suposar posada en escena. Però, per més que "llegir teatre" puga ser una activitat gratificant, els lectors tenim molt clar que una obra teatral s'ha d'escenificar, que tots nosaltres hi volem passar de lectors a espectadors. Per això cal desitjar que Hotel Fontana trobe ben aviat les persones que s'animen a afrontar-ne el muntatge, perquè som plenament conscients que no serà el mateix llegir «el meu altre fill estava amb mi i no deixava de cridar... Em va agafar pels cabells, m'estava estirant del monyo. Cridava i cridava "mamà, se l'han emportat. S'han emportat el meu germà"», que escoltar la veu, que imaginem esgarrada, de la testimoni protegida D D, una bòsnia musulmana que ha perdut el marit i el fill major en l'atrocitat que els cascos blaus holandesos van tolerar, mentre miraven cap a una altra banda.

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací