'El Desert dels Tàrtars', de Dino Buzzati

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Jordi Albis

Narrativa

Dino Buzzati
Dino Buzzati

En el panorama de la narrativa actual, l’obsessió per captar el lector des del minut zero i tallar-li la respiració està generant un allau de novel·les frenètiques. Una dèria tan compulsiva obliga a activar tots els artificis, trucs i ginys a l'abast. L’explosió inicial ha de ser de tal magnitud que, per força, després la cosa només pot fer baixada. Les expectatives creades són d’impossible compliment. La trama, a mesura que avança, perd pistonada, el lector primer es desinflama i, després, desapareix: abandona.

El desert dels Tàrtars no és una novel·la frenètica. El desert dels Tàrtars és una novel·la discreta, elegantment discreta, i tediosa, meravellosament tediosa. No crea la més mínima expectativa. No passa res. Res més que la vida. Giovanni Drogo, el militar protagonista del llibre, es passa la vida tot esperant que l’enemic ataqui i li arribi el moment de glòria que el faci brillar.

El temps passa i l’enemic no ataca. El tinent Drogo esdevé capità, però no gràcies a l’èpica, sinó a la inevitable conseqüència del temps que passa: de la mateixa manera que s’acumulen sexennis funcionàriament

La novel·la comença amb la lenta ascensió del jove tinent Drogo cap a la seva primera destinació: la Fortalesa Bastiani. No sap on és, ni quant de camí li cal fer per arribar-hi, fins que, de sobte, la construcció militar se li apareix i “Giovanni sentí que el cor li bategava perquè aquella devia ser la Fortalesa, però tot, des de les muralles fins al paisatge, respirava un aire inhospitalari i sinistre”. La Fortalesa Bastiani és l’altra gran protagonista de la novel·la, un d’aquells móns desconeguts i absorbents “sense cap resplendor que no fos la de les seves lleis geomètriques”. Un espai que el lector, guiat per la precisió descriptiva i la solidesa narrativa de Buzzati, acabarà per interioritzar. I darrere la Fortalesa, què hi ha a l’altra banda de la Fortalesa? A l’altra banda, hi ha el pedregós desert per on no havia passat mai ningú: el desert dels Tàrtars per on hauria d’atacar l’enemic.

El protagonista és un militar i l’acció, o la inacció, se situa en una fortalesa militar, cosa que convida a fer-ne una lectura en clau bèl·lica (o antibèl·lica, tot depèn dels partits presos).

Empúries (2009)

A la contraportada de l’edició en català d’El desert dels Tàrtars, s’hi pot llegir: “Publicada durant l'eufòria bel·licista de la Itàlia de Mussolini, aquesta faula antimilitarista…” . Pere Calders diu que és “un al·legat perdurable contra uns pressupostos de defensa que, amb l’excusa d’uns ideals elevadíssims, fan trontollar tots els països”.

No hi ha reservada cap traca final per deixar el lector bocabadat. Si el lector ha estat fidel, de la mateixa manera que ha acompanyat el tinent Giovanni Drogo a la lenta ascensió inicial, també acompanyarà, en el seu descens, el capità Drogo. I és que només en el camí de la mort tots esdevenim herois

El desert dels Tàrtars, una faula antimilitarista? Segurament, però llegir aquesta majúscula novel·la en clau només antimilitarista seria desaprofitar-la.

El tinent Drogo arriba a la Fortalesa Bastiani amb l’esperança de trobar-hi la glòria militar que doni sentit a la seva biografia. El temps passa i l’enemic no ataca. El tinent Drogo esdevé capità, però no gràcies a l’èpica, sinó a la inevitable conseqüència del temps que passa: de la mateixa manera que s’acumulen sexennis funcionàriament.

La vida de Drogo s’escola esperant un atac que no arriba mai: mai no li passa res. Aquesta espera podria fer-nos pensar en la “vocació absurda” de què parla Calders en clau militar, però què és la vida, sinó una vocació absurda i frustrada? La vida ens estimula a continuar a través de la reproducció d’expectatives amb l’esperança que tard o d’hora arribarà el nostre merescudíssim moment de glòria i ens passarà alguna cosa que justificarà la nostra existència i satisfarà els nostres afanys. Però passen els anys, els anhels perden intensitat i els desitjos, temperatura. Mentre esperem, la vida passa. El temps, l’inexorable pas del temps, o l’espera (que no és més que una forma de temps) és el gran tema de la novel·la de Buzzati.

Si la novel·la no començava frenèticament, tampoc no hi acabarà: no hi ha reservada cap traca final per deixar el lector bocabadat. Si el lector ha estat fidel, de la mateixa manera que ha acompanyat el tinent Giovanni Drogo a la lenta ascensió inicial, també acompanyarà, en el seu descens, el capità Drogo. I és que només en el camí de la mort tots esdevenim herois.

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací