'Crònica parcial (1971-1987)', d'Enric Banyuls

LA LLIBRERIA: MEMÒRIES

per Francesc Vera

Memòries

Enric Banyuls
Enric Banyuls | CCMA

«He estat sempre un privilegiat ‘sense ofici ni benefici’. No sóc ni he estat mai un ciutadà exemplar ni pretenc reivindicar tal consideració». Amb aquestes paraules, en l’epíleg del llibre, es defineix a sí mateix Enric Banyuls. Tanmateix, però, com assenyala Víctor Labrado al pròleg, Banyuls fou sobretot un ciutadà compromès, «més aviat un militant que un polític, i molt més que un agitador (…) un manifasser, però no un qualsevol manifasser, sinó un de la classe més excel·lent i beneficiosa de manifassers que circula pel país».

Una lúcida crònica que, des d’una perspectiva relativament local, recull, amb el mateix rigor i sinceritat que l’autor posava en les seues produccions plàstiques, el que fou l’evolució d’aquells anys intensos i trepidants del tardofranquisme i la transició a molts dels nostres pobles

Crònica parcial, no és, obviament, un dietari; no és tampoc, però, un simple recull de record personals, sinó una lúcida crònica que, des d’una perspectiva relativament local, recull, amb el mateix rigor i sinceritat que l’autor posava en les seues produccions plàstiques, el que fou l’evolució d’aquells anys intensos i trepidants del tardofranquisme i la transició a molts dels nostres pobles.

Un grup de joves de Corbera, a la Ribera Baixa, esdevé el fil conductor d’un relat on esdeveniments, activisme cívic, propostes culturals i compromisos polítics se’ns fan presents. Era, aquella, una colla relativament heterogènia d’estudiants i treballadors del camp que no passaven dels divuit anys, un grup on «al costat d’alguns components d’arrel clarament esquerrana i obrerista, s’hi afegia un cristianisme crític i, també, un component valencianista de caràcter merament cultural. (…) Un còctel que lluny d’explotar, no tardà en donar fruits». En Crònica parcial trobarem que «allò que havia començat com una pluja fina, duia camí de convertir-se en riuada», ja que aquella colla, «la colla de sempre no paràvem de donar pel sac».

Institució Alfons El Magnànim (2018)

Amb un estil àgil, pulcre, i amb una veu ben personal, Banyuls va descabdellant, amb alguna ziga-zaga diacrònica, fets i anècdotes impagables, com ara els estira i arronsa d’aquells joves amb les darreres autoritats franquistes pel ressò de les seues agosarades activitats, o les peripècies del grup de teatre independent que havien creat i que arribà a transcendir l’àmbit purament local. També hi trobareu la militància política clandestina de l’autor i la creació d’un aparell de propaganda a un pis tronat del barri del Carme de València amb una multicopista decomissada… Potser fins i tot us reconegueu, si teniu una certa edat, en molts d’aquells passatges.

Què hauria fet jo si les meues filles m’hagueren eixit d’extrema dreta. (…) La pregunta no és innocent, ni és una simple elucubració intel·lectual o abstracta ni ganes de perdre el temps. La pregunta està formulada en relació directa amb l’actitud que tingué el meu pare en la llarga etapa de la meua joventut

Enric Banyuls ha estat, sobretot, un artista. Un artista plàstic, les propostes estètiques del qual són d’una excel·lència notable, un pintor que durant 20 anys formà part també del grup Al Tall. I un activista, entusiasta com pocs en la defensa i recuperació del patrimoni històric i mediambiental, de la lluita pels drets socials, per les millores del seu municipi, i no sols mentre fou regidor de l’Ajuntament, sinó en cada un dels dies que va viure, perquè en ell «havia subsistit de manera inalterable una idea bàsica: la construcció del País Valencià, la creació d’una societat justa, culta i conscient de la seua identitat nacional». Hi ha res més a demanar a un «privilegiat sense ofici ni benefici» que no aspira a ser un ciutadà exemplar?

Crònica parcial acaba amb una reflexió a manera d’epíleg, una reflexió que parteix d’una pregunta que em toca el tendre i no em puc estar de reproduir perquè és una pregunta que confronta el sentiment d’humanitat i la ideologia: «Moltes voltes em pregunte què hauria fet jo si les meues filles m’hagueren eixit d’extrema dreta. (…) La pregunta no és innocent, ni és una simple elucubració intel·lectual o abstracta ni ganes de perdre el temps. La pregunta està formulada en relació directa amb l’actitud que tingué el meu pare en la llarga etapa de la meua joventut. Des dels dèsset anys, en què em vaig involucrar cada dia més amb l’antifranquisme i amb posicions d’una esquerra «extrema», fins als vint-i-nou en què em vaig casar, els meus pares —conservadors, de dretes— em tingueren vivint, menjant i dormint a casa seua sense demanar-me res a canvi».

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací