Benvinguda la prosa, ara que parlem de versos! 'Sempre és tard', de Maria Josep Escrivà

LA LLIBRERIA: POESIA

per Lourdes Toledo

Poesia

Maria Josep Escrivà
Maria Josep Escrivà

Fa unes setmanes en una entrevista al poeta Marc Granell li vaig preguntar per l’obra i la veu poètica de Maria Josep Escrivà. “És un dels millors exponents que tenim –comentava–. Escriu una poesia amb una gran qualitat formal i amb una cura d’ofici enorme. Arriba als lectors, comunica, expressa, emociona.” Uns dies després Gustau Muñoz dedicava a la poeta un article elogi a cor obert que molts i moltes ja voldrien alguna vegada en la vida per a ells. Amb aquests rerefons, doncs, em vaig encarar a la lectura de Sempre és tard, el darrer poemari de Maria Josep Escrivà.

Potser el sector del llibre estiga en crisi, però en tot cas, els qui no estan en crisi darrerament són els escriptors valencians, el quals semblen viure en un moment creatiu com mai. Alguna cosa bona i esperançadora havia de passar en aquest panorama social i vital tan desolador!

El llibre m’havia arribat a casa gràcies a un missatger (és un dels escassos avantatges que preserva aquest ofici de risc anomenat crítica literària). Com que a mi el poemari em va mig caure del cel, no podia esbrinar que a les llibreries hi havia llista d’espera per fer-se’n amb un exemplar. Tanmateix, no sabria ben bé dir si el fet que un llibre de poesia s’exhaurisca en pocs dies i per tant, coste tant de trobar, és senyal que el llibre és molt bo, que els editors han filat massa prim –els tiratges són cada dia més modestos i realistes i la distribució podria millorar– o, simplement, una prova més de la fidelitat del gremi, car els i les poetes són un públic fidel, molt fidel, capaços de llegir quasi tot allò que escriuen els seus i les seues congèneres, bé siga per admirar-los o per a esmolar el dard que, tard o d’hora, podrien llançar. En tot cas, enhorabona per aquest succès d’estime, tant a l’autora, com als editors. Potser el sector del llibre estiga en crisi, però en tot cas, els qui no estan en crisi darrerament són els escriptors valencians, el quals semblen viure en un moment creatiu com mai. Alguna cosa bona i esperançadora havia de passar en aquest panorama social i vital tan desolador!

I sí, en aquest desert d’alegries que vam encetar la darrera primavera, Maria Josep Escrivà acaba de publicar Sempre és tard, un llibre guardonat amb el Premi Miquel de Palol 2020. Si el premi ajudarà el llibre o no, ja ho veurem. En tot cas, només el temps posa cada vers al seu lloc, només el temps et lleva i et dona allò que és teu, i com ja saben, ars longa, vita brevis.

Proa (2020)

Deia Marc Granell en la conversa esmentada adés que “al capdavall, d’un poeta se’n salven set, vuit o deu poemes, els quals queden en la memòria”. Sovint amb un poemari ocorre semblantment. I potser és només una percepció meua, però trobe que, paradoxalment, són les proses poètiques que alberga Sempre és tard allò que salvaria aquest llibre. Entre elles: “Senglar”, “La vella acàcia”, “L’univers com un pou sense parets”, “L’última paraula”, “El cant de les merles”, “Cuc”, i sobretot “Sacher”. Totes elles proses fetes poesia que m’han commogut. M’han convidat a la reflexió filosòfica, al goig poètic, a la música de les paraules, al ritme intern d’una veu polida, esmolada. Benvinguda siga la prosa ara que parlem de versos! Curiosa ironia.

“Hom comença a morir quan creu que haver estimat ha estat una exhibició de ridícula candidesa” diu la poeta en “Sacher”, i en llegir-ho sent que el llibre està ja mig salvat. Però és clar que n’hi ha més, i cada lector i lectora hi trobarà els seus versos, el seu poema, la seua prosa, perquè el llibre fluctua entre els grans temes: les ganes i el desig de viure, l’amor i també la consciència del dolor. “L’amor no redimeix de la ferida / L’amor és la ferida”. L’amor, un tema incombustible, indestructible i destructor, tan cobejat i indomable com l’equilibri que tan fàcilment perdem: “L’abans, l’abisme. Tot / i res en equilibri. La nàusea i la pau”, en un dels poemes breus, contundent i més bonics, “En equilibri”.

Confessaré que m’he aproximat a la poesia de Maria Josep Escrivà a través del seu darrer llibre. Fa un temps vaig llegir alguns poemes de Tots els noms de la pena, però no conec Flors a casa (2007), ni Serena barca (2016), per citar alguns dels llibres que la poeta ha escrit sense presses, deixant que entre els poemaris transcorregueren anys.

El ben cert és que aquest llibre té un ritme i una intenció poètica gran que ens embolcalla per instants. D’altres moments, però, els versos es tornen més ardus i rígids, com llunyans i costosos de penetrar. Una mena de roca d’arestes esmolades i perilloses que no ens convida a posar-hi el peu

Confessaré també que m’ha sorprés llegir que aquests poemes, com els de Hans Magnus Enzensberger “arriben als que no lligen (regularment) poesia”. I em sorprén, en part, perquè la mateixa autora matisava fa poc: “vull que la meua poesia arribe a un lector exigent perquè no ens podem equivocar, la poesia és un llenguatge elaborat i complex”. Quina és la vertadera intenció de l’autora?

Tot i que darrerament llig poesia amb comptagotes, n’he llegida i n’he escoltada molta, amb deler i fruïció, però també amb ensopiment, amb frustració, i fins i tot amb enuig. I ho dic així, amb contundència, perquè quan els versos se’m tornen hermètics, críptics i no hi trobe ànima ni llum, la poesia esdevé un patiment, i de patiments, ja en tenim prou a la vida! Deia Marc Granell que de vegades ni el mateix poeta sap què vol dir en el poema. I jo no puc estar de demanar-me: i si hom no sap què vol dir quan escriu, com és possible transmetre cap missatge? Per a mi és tot un misteri.

El ben cert és que aquest llibre té un ritme i una intenció poètica gran que ens embolcalla per instants. D’altres moments, però, els versos es tornen més ardus i rígids, com llunyans i costosos de penetrar. Una mena de roca d’arestes esmolades i perilloses que no ens convida a posar-hi el peu, sinó que ens avisa d’un camí difícil i arriscat. I mentrestant, el goig sensorial, l’admiració i l’agraïment davant de la bellesa que regala la natura sempre present, per bé que, com diuen aquests versos: “molt sovint la bellesa se’m fa íntimament insuportable”.

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací