'Llengua, terra, pàtria i nació. L’evolució de la consciència lingüística i etnocultural entre els cristians a l’illa de Mallorca', d’Antoni Mas i Forners

per Tomàs Vibot

Assaig

Antoni Mas i Forners
Antoni Mas i Forners

Una de les novetats més remarcables dins l’assagística mallorquina del 2020 ha estat aquest llibre del doctor i professor d’història medieval de la UIB Antoni Mas Forners (Santa Margalida, Mallorca, 1968). Un treball extraordinàriament documentat on predomina la reflexió ponderada i el llenguatge planer, dirigit a tothom que vulgui conèixer la concepció i la percepció històrica d’una sèrie de conceptes i sentiments --ben debatuts encara avui dia-- tals com pàtria, nació, llengua o poble. Un volum que se centra en la identitat i en la concepció etnocultural dels illencs durant el vast període que va del 1300 al 1700 i que aconsegueix aportar força llum a un territori summament llenegadís i difícil d’abordar. Com a recompensa a aquest gran afany, l’original va ser mereixedor del Premi Mallorca d’Assaig 2019. El treball, a més d’un copiós apèndix documental està prologat pel filòleg valencià Antoni Ferrando i Francés.

Un treball extraordinàriament documentat dirigit a tothom que vulgui conèixer la concepció i la percepció històrica d’una sèrie de conceptes i sentiments tals com pàtria, nació, llengua o poble.

Abans, però, de fer-ne quatre mots cal introduir que l’obra d’Antoni Mas és tan sòlida com extensa. Una part dels esforços els ha orientat a la història i cultura de la seva vila (la mateixa que la del financer Joan March Ordinas i la de l’orientalista Joan Mascaró i Fornés). Valguin com a referents La societat i la política vistes pels glosadors de Santa Margalida (darreries del segle XIX-1945) (1993), Mapa de la vila de Santa Margalida en el segle XVII (1997), La guerra civil a Santa Margalida (2003), etc.

Per altra banda, paga la pena esmentar els esforços que ha dedicat, en col·laboració amb estudiosos valencians, a investigar les relacions històriques entre Mallorca i les terres de Tàrbena i Xaló. Com a conseqüència d’això, publicà, juntament amb Joan Lluís Monjo i Mascaró, el revelador estudi Per poblar lo Regne de Valèntia. L’emigració mallorquina al País Valencià al segle XVII (2002).

Edicions Documenta Balear (2020)

Entre els títols de caire més generalista resulta summament interessant l’obra Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV (2005), treball que aconsguí el Premi Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear.

Llengua, terra, pàtria i nació és el resultat de molts anys de recerca dins arxius històrics i també d’anàlisi i assumpció d’un cabal bibliogràfic abundós i dispers, fruit del qual ha confegit un assaig de gairebé quatre-centres planes carregades de reflexions, hipòtesis i conclusions que ben segur seran la base d’altres treballs futurs. És una obra que, sens dubte, ha nada per a esdevenir un clàssic dins l’assagística illenca.

El llenguatge que feren servir les institucions, governants i escriptors mallorquins de l’edat mitjana i moderna, i la ideologia que en traspua, pot semblar sorprenentment consemblant al del nacionalisme actual.

Antoni Mas demostra que aquests conceptes han anat mutant al llarg del període estudiat, però el llenguatge que feren servir “les institucions, governants i escriptors mallorquins de l’edat mitjana i moderna, i la ideologia que en traspua, pot semblar sorprenentment consemblant al del nacionalisme actual, tant pels termes i context amb què els autors es refereixen a la seva llengua com per aquells en què ho fan a la seva nació o a la seva pàtria”. Evidentment, aquell sentiment de pertinença no era idèntic al nacionalisme contemporani, però, així i tot, hi ha espais d’encontre que al llarg d’aquestes planes es desvetllen.

A l’edat mitjana la documentació deixa clar que cap nadiu de les illes Balears no tenia dubtes respecte de ser de “nació catalana” al temps que els membres de les altes institucions del Regne es consideraven ells mateixos com de “tota la pàtria de Mallorques”. Això és, convivien perfectament sabent-se d’un regne mallorquí i d’una nació catalana.

L’autor, així mateix, demostra que en determinats àmbits col·loquials els cristians mallorquins s’autodenominaven catalans, tot per distingir-se d’altres grups socials, com ara jueus i esclaus. Però amb l’arribada de l’edat moderna, sobretot ja al segle XVII, la conjuntura mudà cap a la regionalització onomàstica de manera que llengua, nació i pàtria passaren a ser adjectivades com a mallorquines. Així, els naturals del Regne (un cop anorreades les minories ètniques i religioses) ja només s’anomenaran mallorquins. “Però aqueix no era l’únic sentiment de pertinença: a darreries del segle XVI, quan la gran majoria de la població era monolingüe catalana, i la llengua habitual, a part del llatí, de la pràctica totalitat de l’administració era el català, les institucions i els cronistes del Regne començaren a imaginar-se, i a considerar-se, com a espanyols”. És clar: era l’efecte de la nova situació sociopolítica que es vivia a tota l’antiga Corona d’Aragó.

Curiosament, però, serà en aquesta època quan es produirà una veritable eclosió del patriotisme mallorquí, bàsicament per un sentiment d’autodefensa, de supervivència al cap i a la fi. Tal com afirma l’autor serà “per por d’acabar essent només un regne invisible i prescindible, situat a la perifèria dels regnes perifèrics”.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací