'La ment captiva', de Czesław Miłosz, o com les gastava l’estalinisme

per Ferran Alapont

Assaig

Czesław Miłosz
Czesław Miłosz

Miłosz fou guardonat amb el Nobel de literatura l’any 1980 i era, eminentment, un poeta. Amb La ment captiva va fer, tanmateix, un assaig, un autèntic tour de force de comprensió i denúncia, no privat de sensibilitat poètica. Va tenir gran difusió –prologat per Karl Jaspers en l’edició alemanya– i una recepció plena d’interpretacions confrontades. Miłosz hi realitza una reflexió crítica sobre el domini ideològic que va exercir l’estalinisme a Polònia i els pobles bàltics. Se centra en els fenòmens i avatars històrics que el procés de dominació mental va tenir sobre els intel·lectuals i els escriptors. Tampoc oblida el comú de la gent: camperols, obrers, l’antiga “intel·liguèntsia”. Així, desgrana els patiments als quals van haver de fer front i la situació precària davant d’una teoria com la del materialisme dialèctic aplicat per l’estalinisme (el Mètode, l’entramat del qual bastia una Nova Fe), que controlava de manera fèrria tant la vida interior com l’exterior.

Miłosz va treballar uns anys com a agregat cultural del govern de Varsòvia als Estats Units fins al seu exili a París l’any 1951, quan definitivament trencà amb el règim amb el qual no havia tingut una amistat sincera

Miłosz es basa en la seua pròpia vivència. La seua biografia el porta des de l’època en què Vílnius pertanyia als polonesos, ciutat on primerament va estudiar, passant per la segona guerra Mundial, quan va residir alternativament a Varsòvia i Cracòvia i fou testimoni de l’horror nazi, fins a veure l’arribada de l’exèrcit Roig i la instauració del control polític per part del Centre (Partit comunista a Moscou). S’havia mogut entre l’ambient intel·lectual i coneixia de prop diversos escriptors. També coneixia les peculiaritats dels moviments clandestins, la mentalitat dels reaccionaris i dels nacionalistes polonesos, el difícil encaix que la imposició del nou règim comunista, que tanmateix era capaç de reactivar el país, tenia en el subconscient dels ciutadans, atesa la crua realitat. Hi segueix l’ambient opressiu, les estratègies polítiques i de propaganda que emprava el Centre per a consolidar l’adhesió a la doctrina. Al remat, Miłosz va treballar uns anys com a agregat cultural del govern de Varsòvia als Estats Units fins al seu exili a París l’any 1951, quan definitivament trencà amb el règim amb el qual no havia tingut una amistat sincera, com es fa palés en el relat que ens fa de les cartes fal·laces que s’enviava amb Gamma.

Publicacions Universitat de València (2005)

Gamma és un dels quatre retrats d’escriptors que conformen la part central del llibre: “Alfa, o el moralista”, “Beta, o l’amant dissortat”, “Gamma, o l’esclau de la història i Delta, o el trobador”. Són, en aquest ordre: Jerzy Andrzejewski, Tadeusz Borowski, Jerzy Putrament i Konstanty Ildefons Gałczyński. En tots ells evoca les raons i circumstàncies de la seua “conversió”. Els efectes de la por, el caràcter, les ambivalències, la doble lleialtat, en definitiva, les resistències psicològiques i els motius complexos pels quals aquestes es trencaven o mutaven: supèrbia, ànsies de poder, necessitat de lectors... No només havien de manifestar públicament estar d’acord amb la Nova Fe, sinó que a més havien de crear sota l’estricte model del realisme socialista. Beta, per exemple, va deixar de banda la viva poesia on parlava d’Auschwitz per a passar a redactar simples articles periodístics inflats de dialèctica, amb el seu talent esclafat per la màquinaria del Mètode. Gamma, al seu torn, se’ns presenta com un calculador i oportunista que va adoptar sense embuts el paper de director de consciències dintre del nou clima repressiu.

Una meditació sobre la llibertat i sobre l’insondable “material humà”, que posa l’atenció en la importància del poder simbòlic i dels significats per a produir ments captives

A la primera part, Miłosz utilitza com a analogia amb la Nova Fe les píndoles Murti-Bing (extretes de la novel·la, Insaciabilitat, de Witkiewicz), segons les quals s’aconseguia que les persones guanyaren en serenitat i oblidaren embulls metafísics. El buit, l’absurd, la necessitat, l’èxit; tot allò venia a reconfigurar-ho, com si es tractés d’una píndola, la dialèctica del Mètode, que seduïa amb el seu Home nou i amb la creença segura en un devenir de la Història que havia de concloure en la desaparició de la malaltia burgesa. Amb tot, la violència era una constant massa aclaparadora, no provisional. La planificació curosa, gradual, per etapes, del domini mental a través de l’educació, la literatura, l’art, i el cine, demostren que la paraula era vital per a instaurar la Nova Fe, que justificava amb raonaments dialèctics la mateixa persecució política. La delació confrontava amb l’ideal fraternal, enmig d’una gran tensió propagandística. Les valoracions d’un bloc respecte de l’altre tenien un cert biaix: els ciutadans de l’Est apreciaven un Occident “podrit”, i els comunistes occidentals parlaven de “llegendàries illes de la felicitat”.

Més endavant ens parla del ketman, la postura que hom pot adoptar fingint que combrega amb la doctrina, però vanagloriant-se interiorment de no sotmetre’s a ella. És l’alternativa (o més aviat camí tortuós de subtilitats psicològiques) que li queda a l’intel·lectual quan la llibertat desapareix. Miłosz denuncia la capacitat del Mètode per a reformular-se i adaptar-se a noves situacions, mantenint sempre el monopoli de la “democràcia” i el “progrés” al servei de la victòria soviètica, on la llibertat només podia consistir a comprendre una tal “necessitat”. La profunditat de la seua anàlisi permet reconèixer d’una manera clarivident les imbricacions entre els fenòmens sociològics, antropològics i comunicatius. No només assistim a un relat històric d’aquella tragèdia humana, sinó a una meditació sobre la llibertat i sobre l’insondable “material humà”, que posa l’atenció en la importància del poder simbòlic i dels significats per a produir ments captives.

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací