Maria Antònia Salvà, 'Entre floricultores'

per Rosa Roig Celda

Poesia

Imatge del cartell de l'Any Salvà. BIBLIOTECA LLUÍ­S ALEMANY, PALMA
Imatge del cartell de l'Any Salvà. BIBLIOTECA LLUÍ­S ALEMANY, PALMA

Entre floricultores és el títol d’un dels poemes de l’antologia de Maria Antònia Salvà, a cura de Lluïsa Julià, publicada per Vincle Editorial. Un recull de cinquanta poemes extrets de les obres Espigues en Flor (1926), El retorn ( 1934), Cel d’horabaixa (1947) i Lluneta de Pagés (1952), que conformen un recorregut per l’obra de la poeta, tan important com Emily Dickinson, que començà escrivint en secret –«amb gran secret i sols per contentar-me a mi mateixa»–, i ha esdevingut una autora «clàssica [...] matriarca de les lletres reconeguda per la crítica –de Carles Riba a Josep Maria Llompart–» com assegura Julià en el pròleg.

hereua de la tradició popular, sap captar la bellesa en un vers i domina la riquesa de la llengua. Una autora, segons Julià, que té capacitat «de dir i suggerir» i de «posar-nos en contacte amb el ritme de la natura»

Les antologies, eixe objecte tan necessari i segons Joan Fuster «un punt de referència excel·lent». Sobretot quan l’obra antologada s’ha perdut entre els clevills del pas del temps, que té per costum –mal costum– amagar/menystenir la producció artística de les dones. En el cas d’esta antologia especialment excel·lent perquè el llibre l’ha publicat una editorial valenciana, ha estat prologat per una reconeguda crítica catalana, i la protagonista és una autora mallorquina. Cosa que ens permetrà un cert trànsit literari per fronteres interiors. I aportarà una ferramenta útil per a que la poesia de Salvà torne a les aules, on entrà el 1918 per a ensenyar llengua.

Maria Antònia Salvà, hereua de la tradició popular, sap captar la bellesa en un vers i domina la riquesa de la llengua. Una autora, segons Julià, que té capacitat «de dir i suggerir» i de «posar-nos en contacte amb el ritme de la natura». La poeta que mamà poesia de la dida Flauta, que escoltà cançons i ritmes populars en la finca familiar de Sa Llepassa i els integra en la seua veu. Una veu poètica que començà lligada a l’Escola Mallorquina, però la trascendí, superant el model. Una poeta que «no ha deixat mai d’estar vigent, perquè és paisatge, és llengua i és identitat». Com explicà Bel Granya, comissària de l’Any Salvà, en la presentació a València de l’antologia.

Vincle (2020)

Mestra de Palmira Jaquetti i Rosa Leveroni, reconeguda per Maria Mercè Marçal i Marta Pessarrodona. La primera dona poeta important de la història de la poesia catalana en paraules de Maria Mercè Marçal. Però no l’única. Una més en una llarga genealogia. Sense oblidar els precedents, però reconeixent el salt qualitatiu que representa.

una invitació a viure poèticament entre floricultores, amigues que conreen la flor i la cultura, tal com mossén Alcover descriu etimològicament el terme, una ocupació que exigeix dedicació i estudi

Fa temps Carme Riera ens avisava de l’existència de «floricultores» mallorquines que “resten a les tenebres, tenebres exteriors per la seva condició d’illenques, on esperen l’estudiosa de torn o l’editor arriscat que les vulgui treure de lloc tan fosc” i se’n dolia del tracte que rebien per part de la crítica pel fet, afegit, de ser dones. Anotem també per a les valencianes la denúncia de Riera: Tecla de Borja, Magdalena Garcia Bravo, Manuela Agut Rausell, Anna Rebeca Mezquita, Matilde Llòria, Sofia Salvador i les més conegudes però no per això millor divulgades Carmelina Sànchez Cutillas o Maria Beneyto. Autores valencianes entre tenebres, esperant antologies.

El 2010 Isabel Peñarrubia i Magdalena Alomar vindicaren les poetes mallorquines i resseguiren la genealogia de Salvà: des de les glosadores populars a la reina de Mallorques, trobadora; des de les anònimes transmisores de cançons populars a les monges lul·listes que comentaven el Llibre d’amic e amat, les poetes romàntiques, renaixentistes, Victòria Penya, Manuela de los Herreros, Maria Ignàsia Cortés, Marcel·lina Moragues –que coneixia santa Teresa de Jesús i sor Juana Inés de la Cruz– fins a Emília Sureda, amiga de Salvà, i Maria Mayol o Cèlia Viñas.

Flor de calàpat –horror i feresa!–
diu que l’amiga per l’hort li donà
i el present ella li regracià
amb una ploma de Santa Teresa.

El poema i l’antologia de Maria Antònia Salvà conformen una invitació a viure poèticament entre floricultores, amigues que conreen la flor i la cultura, tal com mossén Alcover descriu etimològicament el terme, una ocupació que exigeix dedicació i estudi. I entre floricultores, que juguen amb les paraules per suggerir, crear bellesa i respondre a la necessitat d’explicar-se elles i el món, estem. La poeta ressegueix l’arrel de les paraules –Marçal, diu–, del detall extreu l’emoció –Julià, diu– i amb les paraules s’arbora –Salvà, diu–. I mentre s’encén en flama, nosaltres la llegim.

El títol de l’antologia és suggerent i encertat perquè ens aproxima sintèticament a la poesia de Maria Antònia Salvà. Quatre versos, decasíl·labs, rima consonant, combinació de versos femenins i masculins, vint-i-set paraules senzilles, fàcils, d’ús corrent. I dos sintagmes nominals –una construcció tan bàsica!– obrint i tancant el poema. I el joc del vers que confon i ens confon entre obsequis i amistat: de la Flor de calàpat –Stapelia variegata– cridanera, bonica de mirar però d’olor repugnant, la fina ironia, a la ploma de santa Teresa –Epiphyllum oxypetalum–, el cactus orquídea –més joc– de fruit roig i flor perfumada d’una sola nit. Regal entre floricultores. Paraula de poeta.

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací