La vuitena part d'un iceberg: 'No és el que sembla', de Josep Igual Febrer

per Gràcia Jiménez

Narrativa

Josep Igual Febrer
Josep Igual Febrer

Em dispose a redactar algunes línies sobre el llibre de relats curts No és el que sembla, de Josep Igual Febrer (Cossetània Edicions, 2010), i m’adone, una vegada més, de la importància i alhora de la minsa reflexió que fem ací, al País Valencià, sobre aquest gènere, el relat curt. Un gènere que va guanyant terreny cada dia entre els lectors. No debades potentíssimes literatures, com ara la nord-americana, la mare del conte contemporani per a molts, n’exporta sense parar, introdueix gustos i modes, cosa a tindre sempre en compte, atés el seu potent influx cultural.

Descripcions molt acurades, les implicacions de les quals mai no queden del tot clares. En bastants relats d’aquest tipus, el narrador evita aclarir res, i els lectors acabem amb una mena de pressentiment que ens deixa, només en forma d’intuïció, una possible revelació

Potser el relat, el conte, s’obri camí en el camp de la narrativa, com ho fa també l’autoficció, a causa dels temps apressats que vivim –i no ho dic només pel desconcert pandèmic, que fa faena de corcó sobre la nostra perseverança. Uns temps on tot sembla relatiu o provisional, on disposem de les mateixes hores de sempre, però on la nostra capacitat de concentració com de constància sembla fugir de nosaltres, igual com la paciència que tant ens costa de cultivar enmig de tants estímuls per omplir el temps d’oci. El gènere del conte s’adequa com un guant perfecte a aquests temps, al segon decenni del segle XXI.

El relat també es presenta, davant els escriptors novells, com una mena de primer estadi o assignatura que cal superar per obtindre la graduació de lletraferit. Entreu a la xarxa i comproveu com abunden escoles d’escriptura creativa –una altra moda importada dels Estats Units–, que mantenen el nervi de l’alumnat a base de receptar i demanar-li relats curts. És, no cal dir-ho, un començament; i està bé. Però pot fer-nos caure en la idea, falsa, que escriure un relat és relativament senzill, com una mena d’art menor dins la narrativa, potser reservat a principiants. I, com tots podem intuir, això és del tot erroni. Només cal revisar l’obra d’autors i autores de contes que ens han deixat pàgines magistrals, canòniques i antològiques, com són Poe, Chejov, Larra, Flaubert, Joyce, Hemingway, Lispector, Berlín, Calders, Borges o Cortázar... per citar-ne alguns dels més llegits.

El títol triat per Igual, No és el que sembla, ens remet al conte epifànic –com Dublinesos, de Joyce– on hi ha descripcions molt acurades, les implicacions de les quals mai no queden del tot clares. En bastants relats d’aquest tipus, el narrador evita aclarir res, i els lectors acabem amb una mena de pressentiment que ens deixa, només en forma d’intuïció, una possible revelació. I, com és freqüent al conte modern, es juga a discreció amb elements fantàstics, romàntics, efectes únics, colors locals, humor, intriga, erotisme... i les possibles combinacions.

Cossetània Edicions (2010)

Alguns dels relats d’Igual podrien ser considerats minimalistes, per la seua brevetat. Tanmateix la sintaxi es presta a jugar amb el lector, quan llegim frases com ara “l’home del petit barret fatigat” i no acabem de saber si l’home està fatigat o el barret, petit, és desgastat... El poeta, el músic, fa de narrador i, en ocasions, agafa volada lírica: “pel vidre de la finestra llogada es pinta un albaneix rosadenc i lilós que trenca un plafó de núvols dèbils”. El lèxic, particular i juganer de vegades, també és una bona troballa: ratinyol per ratolí, xavalla per xavos... En la major part d’ocasions ens situem davant una realitat molt propera, que beu de les pròpies experiències, experiències on l’autor troba bona cosa d’inspiració per mostrar-nos situacions o personatges reals que passen amb naturalitat a ser literaris. S’economitzen recursos i s’eviten descripcions innecessàries, cosa molt d’agrair. Algunes situacions són impossibles, però conviuen amb desimboltura amb d’altres d’una quotidianitat ben recognoscible. I ho fan com en aquell iceberg que, segons deia Hemingway, deixa amagades set vuitenes parts de la seua massa sota l’aigua: això és el conte.

Josep Igual té una llarga trajectòria en la literatura, com a poeta, novel·lista i assagista, que va començar amb la publicació d’El cor cansat, l’any 1997 i tanca, de moment, amb L’eternitat enamorada, Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig en 2019

La ironia també és ben present en bona part dels trenta-set relats que conformen el volum. Amb un regust àcid que ens remet al realisme brut, no exempt d’un humor grisós, els protagonistes no acaben de satisfer els seus desitjos, o ho fan parcialment. I s’adapten o es conformen –no tots, o no sempre, clar és–, amb les seues cartes de joc, fent allò que poden. Com en la vida, no? Plena com està d’impostores i d’impostors, o de gent que, senzillament, simula per sobreviure, com pregona la vella cançó The Great Prettender, dels Platters, que, sense voler, m’ha vingut al cap i, de segur, Josep Igual coneix.

Josep Igual té una llarga trajectòria en la literatura, com a poeta, novel·lista i assagista, que va començar amb la publicació d’El cor cansat, l’any 1997 i tanca, de moment, amb L’eternitat enamorada, Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig en 2019, editada en 2020. Ha rebut molts guardons en qualsevol modalitat en què ha publicat, però potser és més reconegut per la poesia i els dietaris, un altre gènere poc llegit que, al meu parer, segurament anirà creixent en adeptes.

Tal volta la tria per la meua banda de No és el que sembla, ha estat marcada per l’interès que sempre m’ha despertat la narrativa curta. Tal volta Josep Igual m’hagués suggerit un altre títol seu, més redó, ja que crec que en aquest no tots els relats estan a la mateixa alçada. El conjunt, però, és digníssim i ens deixa amb moltes ganes de seguir llegint obres de Josep Igual. I també crec que l’autor subscriuria les paraules, una mica carregades, del crític i editor Richard Ford: “La majoria dels contes s’escriuen sota aqueixa relació confusa que el narrador creu tindre amb l’espai i la imaginació: d’ací l’específica sublimitat del conte, un problema irresolt de la ubiqüitat que mai troba el phatos vagarós del poema ni l’espessor cronològica el cor de les capes temporals de la novel·la”, ja que, tota mancança que s’hi vulga trobar en relació a la novel·la, “es supèrflua en comparança amb l’absolutesa metafísica d’un bon conte”.

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací