Narrativament parlant, tot va començar el 1974 amb El bou de foc i el 1975 amb Els cucs de seda. De fet, aquest enfilall de contes que tenien certa retirança amb els Drames rurals de Víctor Català però situats a l’Horta Sud, va ser escrit abans que la novel·la. Va ser als entorns del raval de la Torre, aleshores una estesa d’alqueries i un seguit de cases a peu de la carretera de Madrid, on Mira trobà els espais i les figures reals que li permeteren la ficció de les històries:

“L’adreça era Camí Reial de Madrid, núm. 421 (abans 311, després 455, després no ho sé: els nombres també són funcions de la història), i el casalot ocupava el centre d’una filera curta de cinc cases, totes amb pati o corral, excepte la nostra, que a més d’un pati tancat en tenia un d’obert, i a més a més una granja i un hort.”

Va ser batejat al centre de València: “L’església de Sant Joan, que oficialment és dels Sants Joans, és on em van batejar a mi. Per tant, no m’importa, ans al contrari, que haguera estat primitivament mesquita, després ermita extramurs, i després temple gòtic intramurs, amb un òcul enorme conegut com «la O de Sant Joan», on també hi ha colònia de coloms residents.”

Quan tingué l’edat, amb el tramvia, cada dia anava i venia als Escolapis, travessant el barri de Velluters per anar a escola: “Aquell col·legi nostre amb el claustre sever no era, i no és, un col·legi qualsevol, era un edifici compacte d’aire perfectament conventual, regular i simètric tal com correspon a la segona meitat del segle XVIII quan va ser construït per dedicar-lo, segons que ens explicaven els bons pares escolapis, a l’educació dels fills dels botiguers, fusters i teixidors de la seda d'aquell barri de Velluters, història que ens presentaven com a punt d’orgull i amb l’honor hipotètic de ser un col·legi popular, tan diferent dels nostres quasi-veïns jesuïtes, que (amb una hostilitat que no gosaria dir-ne «de classe») consideràvem col·legi de rics.”

I allò que el fascinava més, recordat des d’una perspectiva adulta, era l’església, potser com una premonició del Mira romà: “La nostra església era –és– un espai circular, amb una cúpula que sabíem que és de les més grans d’Europa, de la bellesa i dimensions de la qual (les recorde: vint-i-cinc metres de base i més de quaranta d’alçària) estàvem justament orgullosos. Però és sobretot una església italiana i encara barroca, amb marbres reals o fingits de color de carn tendra i de rosa, amb un altar que, quan s’il·lumina, té reflexos de glòria i de llum celestial: com les que a Roma, anys després i en tot temps, no m’he cansat mai de visitar.”

No tornarà a publicar contes fins al 1998 amb Quatre qüestions d’amor. Tenien també una base real, sempre amb documentació abundant. Mira hi intercalà fragments d’aquests documents a conveniència de les narracions elaborades amb mestria lingüística i imaginativa. Les seves geografies eren a València (en les dues primeres), Ciutat de Palma i Barcelona-Lisboa, en les altres dues.

La novel·la El bou de foc és datada a Castelló de la Plana el 1973, serà aquesta ciutat però sobretot la geografia del Maestrat la que hi senyorejà. La trama pren com a marc la vall de Rieres, nom simbòlic que es refereix a les terres i viles de l’entorn de Sant Mateu i Catí. La novel·la té un punt àlgid quan el protagonista Daniel contempla del balcó de la pensió estant la feresa indòmita del bou de foc. En la gradació que ens du a aquest punt, hi ha molt de la vocació d’antropòleg de Mira. Eren els anys en què col·laborava al Laboratoire d’Anthropologie Sociale de la Sorbona:

“...i haurà de tornar a la plaça i enfilar un altre carrer, i un altre, i tornar un altre cop a la plaça, envestir, atacar, fugir i buscar, fins que les boles s’hauran apagat i hauran passat més de dues hores d’esforç i d’esgotament inútil abans de la seva mort.”

També de tots aquests factors és deutora la trama de Viatge al final de fred, que narra les peripècies d’un viatge en plena postguerra per les muntanyes de la Tinença de Benifassà, darrer reducte dels maquis valencians.

A finals dels cinquanta, després de passar pel noviciat de Iecla i el juniorat d’Iratxe, per fer-se escolapi, aterrà a la Universitat Gregoriana de Roma. Hi descobrí, a banda d’aspectes vitals, una geografia que, juntament amb les investigacions sobre els Borja a l’arxiu vaticà, li fornirien els punts de referència bàsics per escriure Borja papa (1996), per a molts lectors i crítics encara avui la seva gran novel·la.

Roma també serà el marc en què arranca la trama d’El desig dels dies, que, amb el retorn del narrador protagonista a València, desemboca en una mena d’itinerari joycià en què també es palesa l’empremta de textos bíblics i de les idees de Joan Lluís Vives. De fet, El desig dels dies podria formar part de la tetralogia sobre la València dels setanta fins als primers anys del segle XXI que Mira ha completat amb Els treballs perduts, Purgatori i El professor d’història.

La primera està inspirada en els dotze treballs d’Hèrcules i és una comèdia amb referències a la cultura clàssica amb un humor barroc i grotesc, a voltes irònic i mordaç. En canvi, Purgatori, un drama, és deutora de la Divina Comèdia, que ell traduirà brillantment, i està arrenglerada en la tradició cultural cristiana. I, finalment, la tragèdia esclata en la trama d’El professor d’història, que té com a mirall el Faust de Goethe.

Els treballs s’emmarquen en un dies de 1984 en què el protagonista, Jesús Oli­ver, un bibliotecari de qua­ranta anys que un bon dia, assabentat de la mort del seu avi, decideix abandonar casa, feina i muller per anar a viure al vell casalot familiar a la plaça del Correu Vell, en el cor del barri de Cavallers de Valèn­cia. La intenció de Jesús és molt clara: retirar-se del món i bastir enmig d’aquelles venerables parets una gran biblioteca de cent quaranta-quatre mil volums que aplegarà totes les branques del coneixement humà. Per aconseguir descobertes bibliogràfiques es dedica a fer passejades per les dotze parròquies fundacionals de la ciutat (una a cada capítol). Entre elles la de Sant Nicolau, situada a tocar de la plaça:

“El sol, hem de suposar, ja es devia poder veure tot sencer damunt la mar des de la platja de la Malva-rosa, quan a la plaça del Correu Vell Jesús començava a pujar l’escala de la torre...”.

La parentela vol tancar-lo per boig i lliurar l’edifi­ci a les mans dels especuladors immobiliaris. Una pugna, al capdavall, entre l’esperit i la matèria molt característica del conjunt de l’obra miraniana. Amb gran habilitat d’estil combina en cada capítol un treball d’Hèrcules, per exemple en el cinquè, els ocells de l’Estimfal són expulsats pel déu perquè eren monstres en forma d’ocell que atacaven els homes. Jesús rememora una cacera d’ànecs de la seva infantesa amb el seu avi a l’Albufera i assisteix a una sessió plenà­ria de l’Ajuntament i la descripció de tota l’escena en el saló de plens remet constantment a la imatge d’un llac en el qual els regidors s’ex­pressen sorollosament com si fossin ànecs.

A Purgatori, Salvador Donat, un metge rural que, com a tal, visita regularment una comunitat de cartoixans i també una de monges, rep l’avís que el seu germà s’està morint i decideix acompanyar-lo en els últims dies, setmanes o mesos que li quedin de vida. Per això, baixa a la ciutat de València, a cavall d’una anacrònica Harley Davidson, la seva ciutat de xiquet. De fet, una moto, la Harley, que amb un paper prou emblemàtic, apareix en les tres novel·les. És un record d’infantesa, de quan quedà admirat de la moto amb sidecar que tenia un veí seu, un tal senyor Puertes:

“fer amb les galtes inflades un soroll poderós i profund, brrrum bum bum , brrrumm bum bum, aquella remor peculiar i solemne que fa només el motor d’una Harley i que quan l’escolte sempre em remou entre el pit i l’estómac imatges i sensacions molt antigues...”.

En el seu recorregut narratiu ens trobem, doncs, que el protagonista Salvador Donat, que baixa del cel (l’hem conegut a la cartoixa), inicia un viatge fins a la ciutat. Llavors travessa un antepurgatori (l’hospital on ingressen el germà per operar-lo) i, un cop a casa, comença la lenta espera de la mort amb exemplificacions dels set pecats capitals, com a la Comèdia, sense la purificació dels quals és impossible arribar al paradís terrenal que hi ha al capdamunt de la muntanya del purgatori de Dant.

El professor d’història s’estructura en dos nivells, un d’intern (narratiu) i un altre d’extern (al·legòric). En el primer, molt lineal, s’hi descriu el procés de canvi de Manuel Salom, el protagonista (l’absurd accident que precipita la decisió, la rebel·lió d’un prejubilat, la venda i canvi de pis, amb ressons del que l’autor habità al carrer Pelayo després del retorn de Roma, etc.) amb una sintaxi molt subordinada, aclaparadora i habitual del seu estil que tracta un devessall de reflexions nascudes de la curiositat o del cansament respecte del món. En el segon nivell, el lector s’hi troba la València actual simbolitzada en la Ciutat de les Arts i les Ciències. De fet, li posa el nom de la no ciutat, en la línia, del que Marc Augé defineix com el no-lloc. La parella protagonista: Irene, la professora de clàssiques, prostrada en una cadira de rodes, esclerotitzada com els mateixos coneixements que serva; i el seu marit, el professor Salom, que fuig de la identitat pròpia per convertir-se en algú totalment diferent, molt més proper a la insubstancialitat del moment actual. Salom passa de ser un home reflexiu a convertir-se en un ésser passiu, contemplatiu.

Falcant tota la seva obra, narrativa, assaig... hi ha de moment dos volums de memòries: El tramvia groc, un bell esclat de vivències valencianes i Tots els camins, les experiències romanes i els anys posteriors que el marcaren com a persona i intel·lectual, amb un deix sempre curialesc, que el duen a precisar que se sent, alhora, un home valencià i romà.

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací