Ara que farà 40 anys: ‘Matar Joan Fuster’, de Francesc Bayarri

per Tomàs Llopis

La roda del temps

Ara que farà 40 anys: ‘Matar Joan Fuster’, de Francesc Bayarri
Ara que farà 40 anys: ‘Matar Joan Fuster’, de Francesc Bayarri

Imaginen vostès una democràcia, una democràcia en el sentit més estricte de la paraula, sense adjectius; en aquestes coses els adjectius són com la llima escorreguda damunt el peix, que només serveix per a matar-li la pudor. No. Imaginen una democràcia en què el seu intel·lectual contemporani i més influent és víctima una nit al seu domicili d’un atemptat amb dues bombes esclatades en un interval suficient perquè el destinatari tinga temps d’eixir al carrer a veure què ha passat i que el segon artefacte, més potent que el primer, pete just en aquell moment amb conseqüències que podrien haver estat mortals no només per a ell, sinó també per a tots els testimonis que s’haguessen aplegat al lloc, atrets per la deflagració. I una volta imaginada l’escena, juguen vostès a saber com hauria procedit el jutge designat per a dirigir la investigació del cas; i imaginen què hauria fet la policia encarregada pel mateix jutge per a esbrinar la identitat dels culpables. I segurament deuen concloure vostès que, en una democràcia, els culpables haurien estat perseguits i finalment, tard o d’hora, haurien estat detinguts i posats a disposició de la justícia. Hi ha poques excepcions a la regla, però n’hi ha, de casos sense resoldre. No hi ha règim polític, ni jurídic, perfecte.

De tot això i de més coses parla el molt ben documentat llibre de Francesc Bayarri Matar Joan Fuster (i altres històries) —Editorial Companyia Austrohongaresa de Vapors, SL.

Ara posen vostès l’adjectiu que vulguen a la democràcia. Si els va bé “plena”, per exemple, continuem. De segur que vostès ja saben que l’intel·lectual de què parlava més amunt és Joan Fuster, víctima la nit de l’11 de setembre de 1981, en companyia de Jaume Pérez Montaner i de Vicent Salvador, que l’havien visitat, d’un atemptat com el descrit. El segon que patia l’assagista. De tot això i de més coses parla el molt ben documentat llibre de Francesc Bayarri Matar Joan Fuster (i altres històries) —Editorial Companyia Austrohongaresa de Vapors, SL.

Efectivament, en una democràcia plena, “abans de remetre les diligències al jutjat de Sueca —cite Bayarri—, els policies adopten una decisió peculiar: demanen als funcionaris del seu arxiu central que indaguen els antecedents de les persones que han prestat declaració. És a dir que s’investiguen les víctimes del delicte.” I després de la inspecció ocular dels danys, els antecedents de les víctimes i les declaracions dels testimonis, el jutge incoa expedient per aquella “pirotècnia” —són paraules de Fuster— com a delicte de danys, no com un acte terrorista ni com un assassinat en grau de frustració. I un dia abans que la causa complisca el primer mes de vida, el jutge arxiva les diligències. Cas tancat.

Austrohongaresa (2016)

Farien bé vostès, però, de passar, de l’estupor provocat pel relat del paràgraf anterior, a la lectura completa del llibre i molt especialment, però no és aquest l’únic argument, al capítol “Matar Joan Fuster”, que dóna títol al llibre. Bayarri hi demostra que és un periodista d’aquells que la societat valenciana necessita, d’aquells que indaguen fins al fons del cas i, amb una prosa sòbria i eficaç, repassa els fils de tota la història de l’atemptat i fins i tot arriba a un informe policial, inèdit i desconegut fins al moment de la publicació del llibre, que contradiu la qualificació del jutge i no forma part de la documentació de la causa, sinó que, inexplicablement, “...no es remet al jutjat de Sueca—i sols té com a destinataris la Comissaria General d’Informació de Madrid i la Brigada Regional d’Informació de Barcelona.” Però ja poden passar coses com aquestes en una democràcia plena.

el jutge incoa expedient per aquella “pirotècnia” —són paraules de Fuster— com a delicte de danys, no com un acte terrorista ni com un assassinat en grau de frustració. I un dia abans que la causa complisca el primer mes de vida, el jutge arxiva les diligències

També passa en aquesta mena de democràcies que cada vegada hi haja menys tendència a revisar la història recent sense mistificacions ni partits presos que edulcoren la celebrada plenitud democràtica. Certament Fuster va patir dos atemptats en vida i una profanació de la tomba el dia 13 de setembre de 1997, és a dir cinc anys i pocs mesos després de la seua mort. Però tot això s’emmarca en el context de la mort del dictador, del creixement de les reivindicacions nacionals valencianes i catalanes totes, de la inestabilitat dels governs d’Adolfo Suárez i de Calvo Sotelo, sense oblidar el tristíssim i ben acomodat paper del PSOE —LOAPA inclosa, i els GAL també—, i en la conformació d’una Espanya de les autonomies que només satisfeia el nacionalisme espanyol mentre frustrava tots els altres nacionalismes de l’Estat. L’ocasió, doncs, no és desaprofitada per Bayarri per a repassar detalladament tots els esdeveniments de la malanomenada Batalla de València, on només uns tenien armes i les van fer servir per a fer callar violentament els nacionalistes hereus de Joan Fuster en els termes i amb les conseqüències que tothom sap. Les activitats de Terra Lliure, el GRAPO, l’entrada a l’OTAN, els assassinats de Guillem Agulló i de Miquel Grau, el paquet bomba al professor Sanchis Guarner, les maniobres d’Emilio Attard i de Manuel Broseta, els incendis i metrallaments a la llibreria Tres i Quatre i altres agressions a llibreries… L’enumeració podria fer-se llarga i per això cal llegir sencer el treball de Bayarri, que té el mèrit del compendi, de posar juntes totes les coses que van determinar el nostre present.

Per als qui, per edat, vam viure aquells fets i tendim a la fragmentació del record quan no a l’oblit més simple, o per a les generacions més joves que poden veure com a normal allò que és el producte d’un programa perversament orquestrat que es va servir del terrorisme i d’armes de procedència poc confessable, aquest llibre resulta imprescindible i convida a la revisió de la història oficial.

Fuster examina els estralls d’una de les dues bombes que van esclatar a sa casa l’11 de setembre de 1981.

“Terrorisme entre nosaltres”, el capítol que encapçala el llibre, per exemple, repassa les causes i les derivacions d’un atemptat, ocorregut el 18 de maig de 1990 al carrer Colom 58 de València, just enfront d’uns grans magatzems, amb un paquet bomba que en esclatar va fer eixir la víctima per la finestra i la va fer caure damunt la marquesina de l’edifici. La investigació periodística, paral·lela només fins a un cert punt amb la policial, havia de revelar més tard relacions directes de l’assassinat amb el colp d’estat del 23-F i més vinculacions del tot inesperades amb altres fets delictius molt comentats a l’època. Una vegada més, la “democràcia plena” no va arribar al fons de la qüestió. I si vostès llegeixen els altres capítols del llibre, com ara els referits als croats refugiats al País Valencià sota la protecció del règim de Franco i de la democràcia que ens regeix, podran fer-se càrrec de sobre quines brases o quines cendres viu el nostre país.

Bayarri hi demostra que és un periodista d’aquells que la societat valenciana necessita, d’aquells que indaguen fins al fons del cas i, amb una prosa sòbria i eficaç, repassa els fils de tota la història de l’atemptat

Però la història té colps amagats. “Blasco Ibáñez, a l’esquerra” és un article que situa l’autor de La barraca en els seu context històric, convuls i difícil —sembla que no n’hi ha, de moments històrics fàcils—, on la crítica mordaç als poders fàctics i sobretot a l’església i als seus representants era castigada sota unes lleis indubtablement tan tolerants com les que han servit darrerament per a castigar artistes i cantants. Hi havia detencions i empresonaments, és clar, però tot siga dit, tenim la impressió que la democràcia plena no ens ha fet avançar gaire en aquest punt. Hi ha també, en aquests llibre de Bayarri, capítols per a l’esperança, però el nostre propòsit inicial era servir-nos d’aquesta obra, una volta ben llegida, apassionadament i tot, per a reflexionar sobre algunes coses que ens passen, o ens han passat, i sempre tenint ben present que és més veritat del que sembla aquell aforisme grec que diu que “Joan Fuster és la mesura de totes les coses” o, si més no, que Joan Fuster és al centre de moltíssimes coses.

Matar Joan Fuster! És difícil matar-lo. Ni les bombes ni la mort mateixa han pogut aconseguir-ho, tal com ho demostra Francesc Bayarri amb un brevíssim repàs a la bibliografia posterior o al voltant de la del mestre. L’obra de Fuster, la seua posteritat de paper, i de retruc el personatge que se n’ha fet, ha estat i és incòmode per a massa gent, fins i tot per a qui s’ha negat a llegir-lo, o a llegir-lo prou bé, i diria que fins i tot per a molts que sí que l’han llegit i han gosat superar-lo. Discutir.lo. Tant de bo, en vida seua, que hagués estat així; és un vici que hauria entrat en els pressupostos del mateix Fuster. Superar-lo només és faena per a titans.

I voldria acabar precisament fent referència a una famosa entrada del Diccionari per a ociosos, “Llibertat”, en què, com vostès recorden, el savi de Sueca comença reconeixent que si a força de costum podem no sentir la música de les esferes, o si els veïns del “famós accident geològic del Niàgara” viuen indiferents a aquell soroll eixordador, també ens “habituem” exactament igual a la llibertat o a la falta de llibertat. I acaba dient: “Convé que, de tant en tant, algun Pitàgores ens recordi que les «esferes» tenen la seva «música»; convé que algú s’acosti als nadius del Niàgara i els digui —per si ho dubten— que les seves cascades fan un soroll atabalador. En unes altres paraules: convé que, davant els nostres propis «costums» —davant les nostres pròpies «habituacions», espontànies o forçades—, ens advertim nosaltres mateixos que no són sinó «costums», «hàbits». Només així escaparem a la suggestió adormidora que n’emana. Hem de tenir sempre present que existeix la «possibilitat» contrària: la llibertat, quan no la tenim; la falta de llibertat, quan som lliures. La idea d’aquesta «possibilitat» ens servirà per a apreciar els límits exactes de la nostra salut «auditiva».

I d’aquesta capacitat “auditiva” parla el llibre de Bayarri, però també de la vida i miracles de Joan Fuster, dels serbis i dels croats, de Blasco Ibáñez, del Borrianenc que va alliberar París, del cas de la guerra a Almàssera, dels seus protagonistes i de les giragonses de les ideologies. Només perquè no ens “acostumem” a viure sobre el fang pastós i insegur de la por o amb la por mateixa ficada al cos, de la mà de l’amnèsia edulcoradora, paga la pena de llegir Matar Joan Fuster (i altres històries).

 

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací