Manuel de Pedrolo –a qui precisament va dedicada aquesta novel·la– havia afirmat en alguna ocasió que “les regles literàries eren fetes precisament per trencar-les”. Aquestes paraules són ben aplicables a Tuli Márquez (Barcelona, 1962) llicenciat en periodisme, excel·lent coneixedor del món musical i televisiu, que d’entrada decideix transgredir el gènere i escriure una novel·la negra sense morts. I ho fa amb una arrencada ben efectista i cinematogràfica, ja que en Marc G, un periodista –dels que abunden pel món– rep una pallissa descomunal a casa seva per tres paios amb passamuntanyes que li trinxen bona part dels ossos a cops de martell. A partir d’aquí les preguntes que ens fem els lectors són: qui hi ha darrera de tot això? Quin és el motiu? Per què li ha tocat el rebre?

tot un retrat crític sobre la corrupció del nostre món, concretament del periodisme, però també de la violació de l’ésser humà per part de cadascun dels nivells d’interrelació social i de les seves institucions

Mentre passen els dies i els mesos a l’hospital amb anestèsies, intervencions i rehabilitacions, el protagonista mira de sortir-se’n i esbrinar el perquè de tot plegat. Mentrestant coneixerem estrambòtics i sospitosos personatges –polítics fastigosos, periodistes tramposos, representants culturals i candidats corruptes a alcaldies– i també una veu telefònica filtrada i manipulada que ens fa pensar qui ha volgut fer-li mal. Aquesta trama s’alterna amb una mena de monòleg narratiu interior combinat amb salts temporals que ens permeten conèixer la vida del protagonista, amb un pare pelacanyes i exalcohòlic que es va suïcidar quan ell era ben jovenet, una mare absent i fugissera, un germà homosexual i manipulador i d’altres ànimes desconegudes com són un perfumista, un director i un vell professor.

Així doncs, l’escriptor ens ofereix tot un retrat crític sobre la corrupció del nostre món, concretament del periodisme, però també de la violació de l’ésser humà per part de cadascun dels nivells d’interrelació social i de les seves institucions. Es tracta doncs de denunciar un món podrit –allò que diria en tantes ocasions Raymond Chandler–, el de la informació i el poder, perquè com afirma un dels personatges “vivim el temps que vivim, tenim els mitjans que tenim, que són de qui són”. I l’escriptor ho fa amb un discurs desencantat i escèptic que l’entronca amb autors com ara Ferran Torrent, Manuel Vázquez Montalbán o el nord-americà Horace McCoy, amb qui el protagonista manté molts paral·lelismes, o amb el Mike Dolan d’Els sudaris no tenen butxaques. Personatges que es troben sols davant del món i contra el món, on els graus de corrupció, les jerarquies econòmiques i els tripijocs són a l’ordre del dia: lluites polítiques, diner negre, interessos creuats, tràfic d’influències, hipocresia, corrupció, mentides i falsedats.

un discurs desencantat i escèptic que l’entronca amb autors com ara Ferran Torrent, Manuel Vázquez Montalbán o el nord-americà Horace McCoy

Una novel·la amb referències metaliteràries ja siguin frases bonhomioses de Robert Louis Stevenson o reflexions periodístiques d’Honoré de Balzac, i molts homenatges cinematogràfics amb al·lusions a Sergio Leone, Milos Forman, Quentin Tarantino, Don Chaffey, Brian de Palma, que de ben segur formen part de l’univers educacional i sentimental de l’escriptor. Per últim, no volem –ni podem– passar per alt l’estil narratiu, ras i curt, directe i contundent, que recorda els pulps nord-americans de John Carroll Daily o Dashiell Hammett, o l’escriptura telegràfica de James Ellroy.

Una novel·la negra que fuig de les convencions i dels estereotips (com n’és de necessari als temps que corren), i que demostra –un cop més– com els límits del gènere són del tot estèrils i que efectivament, por haver-hi també, novel·les negres sense morts.

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací