Entre la súcube i la creu: ‘La morta enamorada’, de Théophile Gautier

per Tomàs Vibot

Narrativa

Entre la súcube i la creu: ‘La morta enamorada’, de Théophile Gautier
Entre la súcube i la creu: ‘La morta enamorada’, de Théophile Gautier

Era l’any 1836 quan Théophile Gautier (Tarbes 1811-Neuilly sur Seine, 1872) publicà a la revista Chronique de Paris La morta enamorada, un text que en pocs jorns esdevingué un veritable fenomen social i que a dia d’avui és considerat un dels grans clàssics del gènere del vampirisme. Gairebé dos segles més tard, l’editorial mallorquina Quid pro Quo n’acaba d’editar una bellíssima versió en català, traduïda del francès per Marta Marfany Simó, amb fotografies d’Aina Perelló.

Un dia el sol·liciten per oficiar un misteriós funeral, que finalment serà el d’aquesta dona. Pensant que era morta, la besa i ella reviu. A partir d’ençà, cada nit Clarimonde se l’emporta a Venècia en qualitat d’amant

La morta enamorada és un text encabit en l’estil gòtic francès, gènere molt minoritari en aquell país però amb destacats autors que en algun moment el varen tastar, com ara Victor Hugo, Balzac o Maupassant. En aquesta obra es palesen dos dels grans motius presents en bona part de l’obra de l’escriptor: la mort i la voluptuositat. Aquests, per altra banda, es convertiran en els grans eixos de la novel·la vampírica que, gràcies a Gautier –juntament amb altres autors–, faran que esdevinguin factors recurrents en el gènere.

L’argument és força senzill: Romuald, un capellà vell, conta a un altre un episodi de la seva joventut. El dia de ser ordenat queda hipnotitzat per una bella dama –Clarimonde– que acudeix a l’església: “Mentre la mirava notava com s’anaven obrint dins meu portes fins llavors tancades, espiells tapats que ara s’esbatanaven en tots els sentits i deixaven entreveure perspectives desconegudes”. Un dia el sol·liciten per oficiar un misteriós funeral, que finalment serà el d’aquesta dona. Pensant que era morta, la besa i ella reviu. A partir d’ençà, cada nit Clarimonde se l’emporta a Venècia en qualitat d’amant. Però al matí següent Romuald es desperta sempre a la parròquia: no sap si el que ha viscut és somni o realitat. L’abat Sérapion li confirma que ella és una vampira i que usa la seva sang per a mantenir-se viva. Malgrat això, Romuald continua obsedit per Clarimonde. L’abat esquitxa el cadàver de la dama amb aigua beneïda i el cos desapareix. Clarimonde, molt ofesa per la traïció del seu estimat, l’abandona per sempre més.

Quid Pro Quo (2020)

La novel·la, com es veu, es mou dins una dualitat més que esquizofrènica, però no moral, sinó purament estètica. Quina escenari és pitjor: que Clarimonde sigui real o simplement un somni? (“De seguida em vaig adormir profundament. I el somni va continuar. Les cortines es van apartar i vaig veure Clarimonde”). O bé què és millor: la carnalitat que experimenta amb ella o l’espiritualitat del sacerdoci? (“De dia jo era un sacerdot del Senyor, cast, concentrat en la pregària i en les coses santes; de nit, tan bon punt tancava els ulls, em convertia en un jove cavaller, expert en dones, en gossos i en cavalls, que jugava a daus, bevia i blasfemava”).

És una novel·la d’una força singular, d’un poder de seducció absolutament primari que, tot i la brevetat, fa que la lectura porti el lector a una mena de viatge bromós i hipnotitzant

El pobre capellà fa tornar a la vida aquella dona a través del contacte labial, amb un bes que el portarà a viure (o morir) empresonat. Erotisme i mort, eros i tànatos emmarcats en uns escenaris vaporosos, gairebé narcotitzants. Aquests passatges eròtics barregen de manera magistral el preciosisme i la voluptuositat: “L’estimava amb bogeria. Clarimonde podia despertar la sacietat i estabilitzar la inconstància. Tenir-la a ella era tenir vint amants, era tenir totes les dones, perquè era variable, canviant i sempre diferent, un autèntic camaleó!”.

Si per un caire Romuald és un titella, per l’altre l’abat Sérapion representa l’autoritat de la moral més marmòria (un precursor del mític Abraham van Helsing?), que intenta tothora no sols advertir Romuald (“Diuen que era una vampira, un xucla-sang femella, però jo crec que era Belzabú en persona”), sinó que el porta a descobrir l’evidència de la mort de l’amant, és a dir, a despertar per morir en la realitat. Però, Gauthier, lluny de voler crear un relat amb els papers definits, mostra altres formes del mal, en aquest cas dins el mateix abat: “El zel de Sérapion tenia un punt violent i salvatge que feia que s’assemblés més a un dimoni que no pas a un apòstol o un àngel”. Tant era així, que Romuald el descriurà com a “bestial i sacríleg”, una mena d’inquisidor arrossegat pel fanatisme.

A La morta enamorada el Bé, tan poc seductor com fred, venç un temptador i poderós Mal. O realment és a l’inrevés? Heus aquí la dimensió de la tragèdia. I quina millor manera d’escenificar aquest drama vital que amb el final de la novel·la: Clarimonde llença el pitjor auguri possible: “M’enyoraràs”. I Romuald confessa: “Ai”, quanta raó que tenia!”

És una novel·la d’una força singular, d’un poder de seducció absolutament primari que, tot i la brevetat, fa que la lectura porti el lector a una mena de viatge bromós i hipnotitzant. Gauthier ens dirigeix cap a l’etern retorn de les contrarietats essencials que es plantegen sobre tota la humanitat a partir de la peripècia sexo-onírica de Romuald. I com a prova de tot això, basta que simplement escoltem aquella veu que a voltes ens murmura des de dins, veu que sempre hem lluitat per sepultar sota la llosa fúnebre de la moral.

 

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací