Les Germanies en l’espill literari

per Pau Viciano

La roda del temps

Pacificació de les Germanies Valencianes. Pintura del segle XIX de Marcelino Unceta
Pacificació de les Germanies Valencianes. Pintura del segle XIX de Marcelino Unceta

La commemoració del 500 aniversari de les Germanies ha passat pràcticament desapercebuda al País Valencià, com si fes una mica de nosa. I es tracta d’un fet que ja des de la Renaixença s’havia vist com un moment cabdal per a la història valenciana, una revolta reivindicable com a precedent de les aspiracions democràtiques contemporànies. Fins i tot els prohoms burgesos de la Renaixença donaren el nom de les Germanies a un dels grans eixos urbanístics de València. El consens sobre el significat liberal o clarament progressista de la revolta estava generalitzat. Per als demòcrates i republicans, per al moviment obrer i per al valencianisme, cadascú posant l’èmfasi en un aspecte de la revolta, les Germanies eren un esdeveniment tràgic però gloriós. No debades, des del valencianisme d’avantguerra, es rescatà el nom de la revolta per designar un petit partit, Nova Germania, el primer que va unir el marxisme a la reivindicació nacional. A les acaballes del franquisme, l’esquerra alternativa no dubtava a recuperar aquest nom, amb les formacions Nova Germania, Germania Socialista i Jove Germania. Encara als anys vuitanta, es fundava el sindicat universitari Bloc d’Estudiants Agermanats. Però les coses van canviar al llarg dels anys noranta.

El coneixement més matisat de la història –amb els seus inevitables clarobscurs— i les revisions dels “grans relats”, amb la desconstrucció dels mites històrics tradicionals, van erosionar el pedestal dels antics “herois del poble”. Els agermanats lluitaven contra els senyors feudals, però perseguien els homosexuals (sodomites) i els musulmans (moros), doblement discriminats com a pagesos i minoria ètnica. És a dir que, vistos des d’avui, serien homòfobs i islamòfobs. Probablement d’ací ve la incomoditat progressista per commemorar una revolta plena de contradiccions. Deixant a banda, la discussió sobre el possible anacronisme d’aquestes imputacions, la literatura que es va inspirar en aquest fet històric, sense entrar ara en la seua qualitat artística, havia de reflectir les visions que cada època se’n va fer. La literatura, i especialment un teatre destinat a un públic ampli, servia per a fer la història per altres mitjans. En realitat, els autors de novel·les i drames inspirats en les Germanies es movien sobretot per la voluntat de difondre les seues idees, atribuint-les ingènuament als personatges del segle XVI, quan no es tractava d’un acte de propaganda plenament conscient.

els autors de novel·les i drames inspirats en les Germanies es movien sobretot per la voluntat de difondre les seues idees, atribuint-les ingènuament als personatges del segle XVI,

No deixa de ser sorprenent que la primera obra literària, teatral, sobre les Germanies fos creació d’un autor andalús establert a Madrid, vinculat al cercle romàntic de Larra i Espronceda. Antonio García Gutiérrez, també llibretista de sarsuela, estrenava en 1840 El Encubierto de Valencia, centrat en el misteriós personatge que, en els moments agònics de la Germania, es faria passar per un net de Ferran el Catòlic capaç d’enardir el poble amb discursos mil·lenaristes. Anys després, en 1865, encara tornaria a insistir en el tema amb un drama titulat Juan Lorenzo, on plantejava la dicotomia entre el dirigent idealista i moderat que havia estat Joan Llorenç, per contraposició al revolucionari radical i ambiciós representat per Guillem Sorolla. No és difícil veure en el rerefons d’aquesta obra la inquietud que els vells liberals progressistes experimentaven en ser desbordats pel republicanisme federal i, fins i tot, per l'incipient moviment obrer. En qualsevol cas, l’evocació literària de les Germanies s’inscrivia en la “invenció” liberal de la nació espanyola, on tenien cabuda des de la reina Urraca de Castella fins als almogàvers i els agermanats, tots protagonistes de diversos drames de García Gutiérrez.

La primera Renaixença, tant a Catalunya com al País Valencià, mancada en aquest aspecte de referents històrics propis, no veia en les Germanies més que una prolongació provincial de la revolta comunera de Castella. Va ser Vicent Boix, cronista i escriptor liberal, qui en la seua Historia de la ciudad y reyno de València (1845-1847) va donar valor propi a la revolta agermanada. L’episodi s’inseria així en una lluita secular del poble valencià per la llibertat social i política representada pels furs de València. Però la divulgació d’aquestes idees històriques es buscava a través de la literatura. Una dècada després Boix publicava El Encubierto de Valencia (1852-1859), una novel·la que li permetia desplegar tots els recursos del fulletó, el model de literatura llegida més popular de l’època. Diem “llegida”, perquè el teatre era una via de major penetració social. Sobre les Germanies, com va assenyalar Josep Lluís Sirera, ja s’havia escrit en 1842 la peça dramàtica de José Luis Quesada Valencia en el siglo XVI o nobles y plebeyos i a l’any següent s’estrenà, d'autor desconegut, El Encubierto de Valencia, que acabava amb una exaltació dels furs valencians. Aquest personatge esdevenia així el més literari de les Germanies, protagonista d’altres drames històrics en vers com ara El Encubierto (1876) d’Antoní Chocomeli i Fueros y Germanías o el Encubierto de Valencia, estrenat en 1877 per un autor de teatre popular com va ser Francesc Palanca i Roca. L’Encobert, en aquesta darrera obra, era un heroi popular, però no tant de les llibertats valencianes com d’un progressisme universalista, el del republicanisme del seu autor.

En una perspectiva antifeixista, els cavallers feudals s’identificaven amb els senyorets de la dreta, les jerarquies religioses del segle XVI amb l’Església de la “croada” anticomunista

Fins ací, tota aquesta literatura s’havia escrit en castellà. No va ser fins que el tema va ser reprès pel sector popular de la Renaixença, els “poetes d’espardenya”, que aparegueren les primeres obres literàries en català. I no sols en la llengua del país, sinó amb una orientació clarament valencianista. Va ser Constantí Llombart, l’escriptor més destacat del corrent progressista qui, en 1882, va estrenar el drama Lo darrer agermanat. A diferència dels anteriors autors, que s’havien centrat sobretot en l’Encobert, Llombart desplaçava l’atenció cap a Vicent Peris, el dirigent militar de l’ala més radical. I ho fa representant la seua mort heroica, però en una perspectiva patriòtica i anticastellana. Un sacrifici projectat cap al futur, quan l’autor posava en boca de Vicent Peris les següents paraules: “Nostra sang la llavor siga fecunda,/que en altre temps son fruit done a la pàtria.” El final de les Germanies seria també el tema d’una breu narració, de les poques en català, de qui aleshores era un deixeble de Llombart: el jove Vicent Blasco Ibáñez. L’any 1883 va escriure un conte, Lo darrer esforç, que tot i centrar-se en la figura de l’Encobert, no insistia en els aspectes misteriosos i fulletonescos del seu origen, sinó en el seu tràgic intent per salvar la revolta agermanada, “màrtir de la llibertat en defensa dels furs i les franquícies populars”.

En plena Guerra Civil, amb València convertida en capital accidental de la República, les Germanies inspirarien obres de combat com la peça teatral La estrella de Valencia o El triunfo de las Germanías (1937), obra d’autors tan destacats del republicanisme espanyol com van ser Manuel Altoaguirre i José Bergamín. Seguint les línies de la historiografia liberal, l’obra situava les Germanies com un eco de la revolta comunera de Castella, esforçant-se per remarcar els paral·lelismes entre aquells moviments del segle XVI i el present de la Guerra Civil, tot insistint en la solidaritat dels pobles d’Espanya. En una perspectiva antifeixista, els cavallers feudals s’identificaven amb els senyorets de la dreta, les jerarquies religioses del segle XVI amb l’Església de la “croada” anticomunistai els vassalls musulmans de la noblesa amb les tropes marroquines de Franco. La postguerra, en canvi, no degué ser un moment massa propici per a evocacions d’una revolta popular. No va ser fins 1953 que un antic valencianista d’esquerra més o menys penedit com ara Antoni Igual i Úbeda publicà, en castellà, la novel·la Juan Lorenzo, on les Germanies tornaven a encarnar-se en un dels dirigents moderats. Els seus sectors radicals, vistos com a revolucionaris, en canvi, serien reivindicats pel nou valencianisme dels anys setanta, el catalanisme d’inspiració fusteriana, que tornava a unir la reivindicació nacional i social. De 1978 és la sèrie de gravats de Manuel Boix Deu imatges de les germanies. En el terreny literari, el monumental Mural del País Valencià de Vicent Andrés Estellés, publicat pòstumament però escrit a les darreries dels anys setanta, cantava la figura del dirigent popular Vicent Peris, “el capità del poble”. En 1981 es publicava l’obra teatral de Manuel Molins Quatre històries d’amor per a la reina Germana, situada en la frívola cort renaixentista de Germana de Foix, la virreina que dugué a terme la sagnant repressió dels agermanats. Però no hi ha dubte que l’obra literària cabdal sobre aquells fets va ser –i continua sent— la novel·la Crim de Germania (1980) de Josep Lozano.

en donar veu a les víctimes dels agermanats —homosexuals i musulmans— feia més complexa i realista l’evocació històrica.

No seria exagerat dir que Crim de Germania marca un abans i un després de la novel·la històrica al País Valencià i en el conjunt de la literatura catalana. En l’aspecte literari, la proposta era innovadora, almenys en el terreny de la narrativa històrica: una trama polifònica, a través de la visió dels personatges més diversos, i amb la inclusió de materials com ara cartes, processos judicials, sermons i fins i tot uns informes de la Inquisició que prenen la forma de les fitxes de la policia franquista. Però més enllà dels encerts literaris, l’obra reflectia les concepcions d’una historiografia renovada: els protagonistes de la història ja no eren només els grans personatges, sinó que s’incorporen les veus de la gent anònima, fins i tot de personatges marginals que veuen la revolta amb uns ulls diferents de la “gran narrativa” històrica. Aquesta narrativa, la del nacionalisme emancipador dels anys setanta, tanmateix, impregna el llibre: la desfeta agermanada era una derrota diguem-ne “nacional-popular”, que va obrir la porta a la monarquia autoritària, reforçant el poder d’una noblesa cada vegada més castellanitzada. Però les implicacions de Crim de Germania van més enllà: en donar veu a les víctimes dels agermanats —homosexuals i musulmans— feia més complexa i realista l’evocació històrica. Eren unes idees sobre la llibertat individual i les minories que ja havia incorporat el valencianisme que s’identificava amb l’esquerra alternativa, però que s’afirmarien en les dècades següents.

Les Germanies, però, no foren un tema massa visitat per la narrativa històrica posterior a l’obra de Lozano. Potser l’altura d’aquesta novel·la projectava una ombra molt llarga. En canvi, la temàtica morisca, és a dir, de l’època posterior a les Germanies, ha tingut un èxit que ha arribat també a la narrativa juvenil. Finalment, la represa de la revolta agermanada s’ha fet amb una perspectiva que desenvolupa alguns dels fils interpretatius ja presents en Crim de Germania: la visió dels musulmans i de personatges marginals, especialment femenins. Raons de sang i foc (2011), de Pep Castellano, està protagonitzat per una jove musulmana, que no sols és objecte de l’assetjament d’un personatge poderós, sinó que també és víctima de la intolerància i el fanatisme dels seus veïns cristians. Els odis ètnics i la guerra són el rerefons d’una història d’amor, d’entrada impossible, entre la protagonista i un jove cristià. L’eixida serà fugir, emigrar a una Amèrica vista com un espai de llibertat. Sense obviar el conflicte social, la visió es desplaça cap a les aspiracions de realització personal, per damunt d’unes circumstàncies tràgiques que escapen al control dels protagonistes. Un enfocament que remet a la noves sensibilitats cap a la situació de la dona i les minories ètniques, afirmant els drets individuals enfront de militàncies que podrien ser alienadores. El camí recorregut des dels drames romàntics en vers fins a la novel·la històrica actual ha estat, doncs, molt llarg, i certifica que la literatura històrica, com la mateixa recerca acadèmica, és un espill on es reflecteixen les inquietuds del nostre mateix present.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací