‘Haru’, de Flavia Company

per Àngela Baldó / TastaLlibres-club de lectura de Sella

Narrativa

Flavia Company
Flavia Company

“Qui se sent expulsat, tard o d'hora ha de tornar per ser capaç de marxar”. Amb aquesta premissa iniciem el recorregut de Haru, una xica oriental que és enviada a un dojo per son pare quan sa mare mor. Passarà cinc anys en aquell lloc formant-se en el tir amb arc i aprenent les bases de la filosofia japonesa junt a altres set deixebles. Allí, tractarà d'obrir-se camí l'individualisme dels alumnes davant la disciplina dels mestres, que tracten de transmetre un aprenentatge basat a intentar ser part de tot sense intervenir. “Qui no és capaç de ser-ho tot no és capaç de ser res”.

Després de cinc anys al dojo, Haru inicia un camí de recerca de si mateixa sense assabentar-se'n. Som testimonis del preu de les seues decisions, de la lluita per la supervivència i de la importància que té la interacció amb diversos personatges, tots rellevants dins la història.

Ens veiem abocats a reflexionar sobre: el misteri de la vida; la importància del silenci i les paraules; la dicotomia entre emocions i sentiments; el mal, la por; el perdó; els límits i l'amor com una combinació perfecta de respecte i confiança.

L'acompanyem en aquest camí, el traçat del qual és circular, com ho són els temes de l'obra que se'ns presenten diverses vegades a mode de leitmotiv. Expressions com ara “Cada dia, una vida”, “Suficient és suficient” o “cada cop que es perd l'atenció es fereix algú”, entre d'altres, apareixen diverses vegades a la novel·la per a explicar-nos l'evolució de la protagonista.

La mateixa fórmula circular la trobem en elements de la història que es converteixen en símbols (un pou, una gàbia, una espelma, unes tasses de porcellana, un cirerer, una carta...). La relació que Haru té amb aquests objectes són una explicació del seu arc evolutiu. Entre aquests símbols, hi destaquem l'arc que utilitza la protagonista, que es converteix en un personatge més de l'obra i defineix l'estructura del llibre. “Quantes vegades pot perdre un arquer el seu arc? Quantes vegades està una persona disposada a perdre la vida?”.

Llegint Haru, inevitablement, ens llegim a nosaltres. Ens veiem abocats a reflexionar sobre: el misteri de la vida; la importància del silenci i les paraules; la dicotomia entre emocions i sentiments; el mal, la por; el perdó; els límits i l'amor com una combinació perfecta de respecte i confiança.

Catedral (2016)

Llegint Haru, a més, ens veiem obligats a aturar-nos, a mirar al nostre voltant i revisar el sistema social occidental. Ens adonem que per arribar de seguida a un lloc hem d'avançar a poc a poc. I entenem també que “de vegades es guanya, de vegades s'aprén”.

Hi ha dotzenes de lliçons de vida concentrades dins una novel·la que no ens mostra clarament quina és l'època ni quin és el lloc on transcorre. I no és necessari, precisament per la universalitat dels temes.

Ens adonem que per arribar de seguida a un lloc hem d'avançar a poc a poc. I entenem també que “de vegades es guanya, de vegades s'aprén”.

El secret d'una bona execució del tir amb arc resideix en el fet que es donen les condicions necessàries entre el tirador i l'ambient. Ha d'haver-hi pau, harmonia, disciplina i tenir la capacitat de “ser-ho tot”. Quan tot és on ha d'estar, s'encerta la diana sense força ni intenció (“la diana no és a la punta de la fletxa”).

Aquestes són les condicions que l'autora, Flavia Company (Buenos Aires, 1963) assegura que es donaren a la seua vida perquè ella pogués escriure aquesta novel·la, editada per Catedral al 2016. L'autora explica que el tir amb arc és una metàfora de la vida perquè es requereix tota una vida per a dominar-lo. “És com la literatura. Jo he necessitat trenta-cinc anys perquè fos possible que sorgís aquesta novel·la per si mateixa” (TodoLiteratura, 2016).

Tanquem nosaltres ara un cercle tornant a la frase inicial: “Qui se sent expulsat, tard o d'hora ha de tornar per ser capaç de marxar”. Tornarà Haru? De quants llocs ha marxat? I si torna, serà la mateixa Haru? Si atenem la mestra Kazuko, descobrim que el destí és allò que “se'ns creua pel mig quan ens desviem per raons impensades”. Obrir les pàgines d'aquesta obra és endinsar-se en el seguiment del destí d'aquesta dona des de l'adolescència fins a la vellesa.

No som conscients de quins camins ens queden per fer i quina forma tindran, però després de compartir el món de Haru, inevitablement, queda marcat a foc dins del lector la idea de que “cada dia és una vida”.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací