‘Mal jueu’, de Piotr Smolar

per Neus Castellano

Narrativa

Piotr Smolar
Piotr Smolar

Afers, potser l’editorial més sòlida en matèria d’història, assaig i pensament de les lletres catalanes, s’apropa als 40 anys de trajectòria encetant una nova col·lecció de narrativa. Fidel a l’ADN europeista de la casa, la col·lecció arrenca amb el títol Mal jueu, el segon llibre del periodista francès de Le Monde Piotr Smolar, corresponsal a Israel des de l’any 2014 al 2019.

L’obra mostra la complexitat pròpia dels texts on l’autor és objecte i subjecte de l’anàlisi. Res no serà fàcil per a nosaltres els lectors, perquè tampoc ho és per a Smolar, que busca en el passat familiar com omplir els forats de la seua identitat i alhora explicar-se des de l’atzucac que és l’Israel actual.

En una entrevista recent a Vicent Olmos, director editorial d’Afers i corresponsable amb els joves Josep Alapont i Clàudia Serra de la nova col·lecció, s’insinuava que Mal jueu “és narrativa, però no és ficció...” Fugim, però, de disquisicions bizantines que ens tindrien hores orbitant en la galàxia “auto” (autobiografia, autoficció, pacte autobiogràfic ambigu...) i acceptem que ens movem en l’horitzó ample de la literatura del jo. Per poc que es conega el catàleg d’aquesta editorial i sabent que els autors que segueixen a Smolar en la col·lecció són Xavier Serra i Renata Viganò, podem intuir que el jo de la narrativa d’Afers serà un jo col·lectiu. Qualsevol dels tres editors, doncs, podria subscriure aquestes paraules d’un personatge del llibre d’Smolar: “Sempre hem considerat que una vida digna, una vida que pagui la pena de ser viscuda, no és la que es desenvolupa només en l’esfera privada. Comporta un compromís públic”.

L’obra mostra la complexitat pròpia dels texts on l’autor és objecte i subjecte de l’anàlisi. Res no serà fàcil per a nosaltres els lectors, perquè tampoc ho és per a Smolar, que busca en el passat familiar com omplir els forats de la seua identitat i alhora explicar-se des de l’atzucac que és l’Israel actual. S’hi afegeix encara l’escenari addicional de la Polònia sorgida de la Segona Guerra Mundial. El text corre al llarg de 15 capítols on es barregen la veu dominant d’Smolar en primera persona, la veu en segona persona –quan l’autor s’adreça a l’avi– i la veu del pare en forma de transcripció directa d’una llarga conversa. Avançant i retrocedint en el temps i els llocs, Smolar s’endinsa amb la pulcritud que se li suposa a un periodista de Le Monde en el projecte llargament ajornat de contar la història de l’avi. L’arribada a Jerusalem invalida cap excusa més: sabia que ho acabaria fent “com una certesa mística”, diu.

Afers (2021)

L’avi, Hersh Smolar (1905-1993), era un jueu comunista polonès, ateu, antisionista i militant d’un judaisme cultural que tenia la seua raó de ser en la conservació i promoció de la llengua ídix, en la qual escrivia a diferents diaris revolucionaris d’abans de la Segona Guerra Mundial. A “Sortides”, el capítol més llarg del llibre, l’autor explica amb detall la trajectòria de l’avi des de la fi de la guerra, quan l’antisemitisme, de trista i llarga arrel a Polònia, el va expulsant de la vida pública. Ser jueu polonès es feia cada vegada més difícil, fins que el març de 1968, l’any de les primaveres més enceses que es recorden a Europa, esdevingué una realitat insuportable. Aleksander, fill de Hersh i pare de l’autor, era un dels opositors a la dictadura comunista des del seu lloc de docent a la Universitat de Varsòvia. El govern aprofitava la crisi política per revifar l’antisemitisme i en 1970, com desenes de milers de compatriotes jueus, els Smolar hagueren d’abandonar Polònia. Aleksander se n’anà a França, on va nàixer Piotr en 1974. L’avi Hersh va fer l’alià i s’instal·là a Tel-Aviv, on va viure en ídix fins a l’últim dels seus dies. L’Israel de principis socialistes i quibuts encara no pudia a ultraortodòxia i l’avi Smolar encara no era considerat un “mal jueu”.

Quan Piotr arriba a Israel de corresponsal, sent la necessitat de descabdellar la història familiar, d’acabar de resoldre l’equació original, qui sóc jo? Un citoyen francès que es mou pel món amb dos passaports i un parell de llengües; un jueu laic que no parla hebreu i que desconeix les beceroles de la religió i de la cultura jueva

Quan Piotr arriba a Israel de corresponsal, sent la necessitat de descabdellar la història familiar, d’acabar de resoldre l’equació original, qui sóc jo? Un citoyen francès que es mou pel món amb dos passaports i un parell de llengües; un jueu laic que no parla hebreu i que desconeix les beceroles de la religió i de la cultura jueva per determinació paterna; aquell que es passeja pel cor de Jerusalem amb una barra de pa alçat en plena Péssah. Smolar, un “mal jueu”, ha comès l’error de revelar els seus orígens, d’escriure cròniques crítiques amb les condicions de vida en la Franja de Gaza, de mostrar-se partidari del diàleg amb els palestins. L’Israel actual no és el mateix que es trobà l’avi Smolar. Amb Netaniahu eternitzant-se en el poder, les cordes estan més tibades que mai. L’etnitització de la política i el sionisme, perversió del judaisme conciliador en retirada, allarguen el conflicte. El control del relat n’és la clau. Administrat amb grans dosis d’oportunisme, és un relat immobilista, messiànic, complaent amb la tragèdia del poble jueu, interessadament pessimista en la recerca de la pau amb els palestins.

Polònia, l’altre lloc de memòria dels Smolar, viu un present semblant al d’Israel. L’autor li dedica menys pàgines, però en són suficients per entreveure la deriva ultranacionalista i antieuropeista del país des de l’arribada al poder del PiS (partit Llei i Justícia) en 2015. L’antisemitisme segueix corcant el moll de l’os de molts polonesos. Només cal posar esment en un fet que Smolar no refereix però que manifesta la voluntat de manipular el relat que tenen aquest tipus de partits. Parlem dels fets de Jedwabne, un pogrom encobert on més de mil jueus moriren assassinats en l’incendi d’un graner en juliol de 1941. L’historiador Tomasz Gross va demostrar en 2001 l’autoria polonesa de la massacre, atribuïda fins llavors a l’ocupació nazi. De seguida, el govern demanava perdó a les víctimes en cerimònia pública. La tragèdia de Jedwabne encara va glaçar la sang dels espectadors de mitja Europa que assistírem, deu anys després, a la representació de La nostra classe, del dramaturg Tadeus Slobodzianek. Des de 2018, però, qualsevol afirmació que incrimine els polonesos en els fets violents de la Segona Guerra Mundial es perseguida per la coneguda com a “llei Gross”.

Malauradament, vivim temps d’encendre’ns amb el relat més que d’entendre’ns amb el debat. Com diu Piotr Smolar, “les tribus toquen els seus tambors”.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací