Passejàvem la línia marítima de La Corunya buscant un café quan, plantats enfront l’Atlàntic, em digué que havia llegit una de les millors novel·les juntament amb el Tirant i Bearn. El trident el completava Incerta glòria, de Joan Sales (Club editor, 2016). Aquell dia Rafa, un bon amic de la família, m’havia parlat sobre La muntanya màgica, lectura que havia enllestit amb gust, encara que es preguntava si tota aquella filosofia alemanya que travessa el llibre, els malabars sobre el temps i els funambulismes ètics i morals, si tot això i allò podia interessar a un aborigen de l’Austràlia profunda. La muntanya màgica esdevenia, amb pinces, el símbol i la barreja d’interessos, tradicions i marcs mentals que compartim els vedellets esgarriats d’aquesta vella i trista Europa. Ens ha tocat així. Els aborígens, clar, deuen tindre altres cares i altres creus. D’Incerta glòria, però, no va dir a penes res. Únicament em deixà caure que no entenia com s’havia parlat tan poc d’una novel·la tan tremenda.

En plena guerra civil. Unes vides enmig de dos focs. Enmig de les sovint somortes trinxeres del front aragonés, i a contrapèl dels excessos d’alguns sectors anarquistes i de l’aviació feixista

“Haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure! Un any de guerra, un any sense saber el que és una dona, ¡i d’anys se’ns en donen tan pocs!”. Viure, amarar-se de l’instant sublim, de l’uncertain glory of an april day, saciar-se de glòria i rebentar. Però què és la glòria? Quin dels rostres del deliri instantani i escàpol és el que cerquem, el que ens burxa? ¿L’amor, la innocència, la religió –el misteri, res de sotanes ni de clericalismes hipòcrites–, la revolució, la literatura? Quin? On ens arrapem quan fugim dels buits que pesen?

Disculpeu la mascletada de preguntes, però és que la història dels joves –Lluís, Trini, Cruells– i dels personatges que poblen aquestes pàgines és una història existencial i de contrapunts, una sinistra desfilada de persones soles i desubicades que tracten de comprendre el sense-sentit que els rodeja, la cascada de realitat que els ha tocat entomar. En plena guerra civil. Unes vides enmig de dos focs. Enmig de les sovint somortes trinxeres del front aragonés, i a contrapèl dels excessos d’alguns sectors anarquistes i de l’aviació feixista que perfora Barcelona. Aquesta olla de grills és narrada pels joves mencionats adés, en forma epistolar –fet i fet, el Sales de carn i ossos inclou en la novel·la una part fonamental de les Cartes a Màrius Torres (Club editor, 2014) que enviava des del front a l’amic i a Mercè Figueras– o de diari íntim: “No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú”, amolla Lluís a la primera plana.

A banda d’aquells duets de la guerra i de la pau, de la solitud i de l’amor, aquests joves filen una sarabanda esquizofrènica que oscil·la entre la vida i la mort –l’obscé i el macabre– entre allò que atrau i allò que repugna, entre la joventut i l’adultesa, entre l’atonia i l’instant de plenitud, entre el son i la vigília… Precipicis dobles, a la fi, cordats pel temps que tot ho engoleix, que tot ho devora: “L’abril se’ns escapa, creu-me, i aquesta porca guerra ens ho acaba d’esguerrar; pot durar molt de temps, prou per fer-nos la guitza a tots nosaltres. Vosaltres no teniu imaginació; us penseu que això és com un xàfec d’estiu que t’arreplega al ras i que després vindrà la sopa de farigola, la bona sopa fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. ¡Bona sopa de farigola tindreu! El que vindrà després serà la nàusea”.

“No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú”

La confusió. L’agonia. La nàusea. Un dels personatges que aglutina aquests estats és el famolenc, l’inquiet, l’agitat i nerviós Soleràs, un dels individus més simpàtics, que recorda en alguns moments al Sales de la correspondència. Tot ell és una espècie de profeta revelador, un sonat molt lúcid digne dels bròfecs xarlatans i dels borratxos més espaterrants de la literatura russa. Pur nervi. És possiblement la figura que millor reflecteix la recerca frustrada d’una veritat, d’aquella incerta glòria evanescent que cap personatge assoleix. Per exemple, quan diu: “Creu-me, Lluís, els substituts que l’home busca a l’única glòria són falsos i ridículs. ¿La glòria literària? Quina imbecil·litat una glòria de paper… Ser un llibre entre milions de llibres, ser una mòmia entre milions de mòmies”. Quin és, podem preguntar-nos de nou, el moment vital inigualable? Joan Sales no esbandeix respostes sinó que perfora abismes. En fi, cadascú tragina dins seu una caverna fosca, intransferible i en certa manera desconeguda.

Amb tot, què se’n treu de comprendre? Som un gra d’arena en la immensitat dels temps geològics, un no-res que passa com fa mil·lennis ho feren els dinosaures, d’acord. Però no és menys cert que també som persones amb els nostres afanys i vanitats, i Sales mostra hàbilment l’absurda insistència que tenen alguns aprofitosos a voler triomfar –fer carrera– en un món inconsistent i veloç.

Un món, descrit per Sales amb vivesa i seguint l’acolorida paleta de les estacions, que no es preocupa dels conflictes humans. Igual que al Khadjí Murat de Tolstoi, rere l’impuls de les escomeses èpiques frustrades, sota la caïnita baralla sanguinària, i bategant per sobre de tota venjança humana, hi ha la natura que continua ballant al seu aire: “Les bestioles segueixen treballant com si res, indiferents als nostres daltabaixos”. Així de senzill. Nosaltres som qui ens fabriquem els propis inferns. No ho oblidem: “¡Tots hem nascut per conquerir l’univers i no conquerim ni una merda!”

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací