Màrius Torres i Joan Sales: dos poetes que s’escriuen

per Andreu Loncà

La roda del temps

Màrius Torres
Màrius Torres

L’amistat epistolar de Joan Sales, jove barceloní, i Màrius Torres, jove lleidatà, és el fabulós obrador misteriós i il·luminat que té al bell mig la força motriu de Mercè Figueras, el punt meravellós d’enllaç que els fa conèixer en 1936.

¿Què deuria tenir de fascinant per a Sales aquest jove metge lleidatà, fill de la burgesia instruïda, no pas dels fabricants sinó dels metges tocats per l’esperança de la República?

Hom conta que el pare de Màrius, Humbert Torres, fou el primer alcalde de Lleida votat en unes eleccions democràtiques, hom conta que la mare, Maria Perenya, tocava delicadament el piano. (Les cases es divideixen en aquelles que disposen de piano i aquelles que tenen una vella guitarra penjada d’un clau. El pis dels Torres-Perenya, a la vora del pont del riu de Lleida, posseïa un piano.)

Joan Sales
Joan Sales

La fascinació de Joan Sales per Màrius Torres, treballada en l’obrador de les cartes que s’envien, ajunta catalanitat, república i poesia, tot ben trenat per una espiritualitat profunda.

Màrius Torres seguí la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona, seguint el solc marcat pel seu pare, metge internista.

Un cigne negre torçà la seua vida, la personal i la professional: el destí li marcava una plàcida vida de metge en una ciutat de províncies, com Lleida, ciutat agrícola, de petits funcionaris, clergues i alguns canonges, algun bisbe i alguns professors d’institut, un capità militar i molts pagesos.

La tuberculosi el tanca al sanatori de Puig d’Olena, magnífica instal·lació hospitalària situada en un turó assolellat, relativament a prop de la urbs barcelonina. L’espai metafísic en què Màrius llegeix, pensa, escriu.

Llavors, Màrius, només ha escrit quatre versos i quatre articles per a un diariet republicà, amb pseudònim. Joan Sales és endut per un altre cigne negre: el vent de la guerra. Tampoc no ha escrit gens. Les cartes són el seu gènere literari primer.

El sanatori de Puig d’Olena és en la línia dels grans hospitals suïssos o alemanys per a tuberculosos. Un enclaustrament que genera una geometria íntima. Màrius mai més tornà a Lleida. Sales roda el món i torna a Siurana, un altre castell roquer.

Pagés (2017)

Màrius escriu les seues cartes a Joan Sales en aquesta època, des de 1936 fins a 1942, que mor. Te a penes 32 anys.

Joan Sales l’editarà a Mèxic en 1947, a Coyoacán, i s’estrenarà en un ofici que l’omplirà de sentit tota la vida.

Les cartes que es conserven de Sales indiquen una evidència i un problema: és a través d’aquesta amistat literària que es forja a foc i cop de martell la poesia de Màrius i, potser, la gran novel·la de Sales.

El problema és que Màrius Torres mor jove i òbviament no pot escriure més, ni tampoc revisar a consciència el que ha escrit. I Joan Sales no para de pensar, escriure i reescriure Incerta Glòria fins a l’edició definitiva de 1971.

La meua opinió és que Sales s’estrena com a editor amb les poesies de Torres, i, potser, això li descobreix un ofici, i potser una causa.

Club Editor (2018)

A Lleida, Màrius Torres ha acabat sent un costum: el poeta que es va descobrir poeta en la malaltia, i després, el poeta enyorat de la República impossible.

A les cofurnes de la llibreria Guimet, de Lleida, els lectors de finals dels anys setanta vam cercar els llibres de Màrius Torres, i els altres llibres catalans. Eren llibres que tenien l’aroma dels llibres prohibits. Oblidats. El de Joan Sales no posseïa aquesta aura daurada que nimba els poetes morts massa joves.

Vam recitar “La ciutat llunyana” com un mantra, com una pregària, com una esperança.

Màrius Torres és un escriptor profundament espiritual, era incomprensible per a nosaltres. Fins molt tard no el vam entendre.

L’isolament a Puig d’Olena, la mort sempre a destemps, situen Màrius Torres en una illa lírica molt singular –en aquest punt s’assembla a Lorca–, que només es pot associar als poetes clàssics del simbolisme, potser Baudelaire, potser Riba, però Màrius Torres és un fruit –i ara ho podem entendre una mica més– d’un llarg confinament de set anys complets en un sanatori.

Només les cartes permetran una relació, el que ara seria un zoom, amb el món exterior: la família, especialment el pare i la germana, i l’amic Joan Sales, i potser el poeta Riba.

Com contar les ansioses esperes de les cartes de Joan Sales des del front? Com explicar els matins escrivint des de la cel·la eremítica de Puig d’Olena ?

El jove metge esdevé poeta líric; el jove militar esdevé novel·lista d’una sola novel·la, poeta notable d’un sol llibre, i editor afinat en la resistència de moltes altres novel·les. Joan Sales va ser la persona que va atorgar la necessària confiança íntima perquè el jove metge, de formació científica i pràctica, es llancés a escriure poesia metafísica, perquè d’això es tracta la poesia de Torres: és essencialment poesia metafísica.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací