‘Cartes a Màrius Torres’, de Joan Sales

per Francesc Vera

Epistolari

Joan Sales
Joan Sales

Un lector qualsevol que haja gaudit d’Incerta glòria, l’extraordinària novel·la de Joan Sales sobre la Guerra Civil, de la qual celebrem enguany el cinquantè aniversari en l’edició definitiva, tindrà gust també de llegir Cartes a Màrius Torres, no sols perquè hi trobarà l’origen d’aquella narració, sinó també, i sobretot, perquè hi descobrirà una mena de corpus epistolar polièdric on l’autor, a partir dels esdeveniments que va viure en primera persona va exposant, carta a carta, com si d’un dietari íntim es tractara, les reflexions i la particular percepció dels fets i dels protagonistes.

acuradament guardades en un lligall i amb l’encàrrec que li foren lliurades, no sols les cartes que Sales li havia escrit, sinó també les adreçades a la Mercè (la Mahalta dels seus poemes)

A l’inici de 1936, Sales comença a cartejar-se amb Mercè, germana de la seua companya Esperança Figueras, de l’Oficina d’Ensenyament del Català. Mercè, malalta de tuberculosi, que passa la convalescència a un sanatori que hi ha a la vessant sud del Puig d’Olena, en Sant Quirze Safaja, li parla d’un jove poeta, malalt com ella de tuberculosi i també resident al sanatori. «Celebro com cal que tingueu prop vostre un amic poeta; en general, els poetes són uns ciutadans dignes de tota confiança, ben capaços, com tots sabem, d’estar al corrent de totes les contribucions», li escriu, amb aquell to entre irònic i humorístic que li era propi, el 10 d’octubre del 36. Marius era fill del doctor Humbert Torres, reputat metge que publicà treballs sobre salut sexual i el tractament de la sífilis, i que fou membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i diputat a Corts en la Segona República, però també interessat per la parapsicologia i l’espiritisme: «El doctor Humbert Torres serà tan espiritista com vulgui però és una persona honorabilíssima, d’altra banda no deixa de ser curiós que a l’Esquerra Republicana de Catalunya n’hi hagi tants. Em refereixo més aviat a espiritistes que no pas a persones honorabilíssimes, que també n’hi ha —ni caldria dir-ho».

Club Editor (2014)

En una visita que farà a Puig d’Olena acompanyat de Núria Folch, la seua esposa, es trobaran per primera vegada tots dos poetes i establiran entre ells una intensa amistat, reflectida en la correspondència que mantindran al llarg de cinc anys, fins a la mort de Torres. A partir d’aquella trobada, la intensa relació entre els membres d’aquell grup produirà un ric epistolari, enriquit, entre d’altres coses, per la correspondència que, tot i la proximitat física, mantindran quasi a diari Mercè i Màrius, obligats amb certa freqüència a veure’s reclosos a les seues cambres per exigències del tractament, una correspondència que veurà la llum en un volum del Club Editor amb el títol de Cartes a Mahalta, on la Mahalta dels versos de Màrius Torres –no podem estar-nos de pensar en La muntanya màgica–, no és cap altra que la Mercè: «a mi que no em vingui amb la falòrnia que la Mahalta és un ‘personatge imaginari’».

Puigdolena (Sant Quirze Safaja, Moianès) de Gustau Erill i Pinyot

Joan Sales, quan torna de l’exili, després d’haver passat per França, per la República Dominicana i per Mèxic, el 1948, troba que al sanatori de tuberculosos de Puig d’Olena —on Màrius Torres havia ingressat el 1935, quan tenia 25 anys, i on passaria els seus darrers anys— hi ha acuradament guardades en un lligall i amb l’encàrrec que li foren lliurades, no sols les cartes que Sales li havia escrit, sinó també les adreçades a la Mercè (la Mahalta dels seus poemes). Recuperades les cartes, Sales les revisa i hi afegeix anotacions que considera necessàries vistes des de la distància i de cara a la publicació, que no s’esdevindria fins després de la mort de Mercè Figueras, el 1972.

Les Cartes, són, enllà del títol, una mena de correspondència múltiple que té com a centre de gravitació la figura de Torres, i així ho reconeix el mateix Sales en el pròleg: «Hi havia juntes, repeteixo, les dirigides a ell i les dirigides a la Mercè, com també alguna a l’Esperança, i barrejades entre les meves alguna de la meva dona. Aquesta correspondència resultaria poc comprensible si no es llegís sencera; sencera, doncs, la dono, sota el títol únic de Cartes a Màrius Torres. Ell n’era en definitiva el centre, ell ens lligava tots entorn seu i fins gosaria dir que, en certa manera, escriure a la Mercè era com escriure a en Màrius».

Cementeri de Sant Quirze Safaja
malgrat els estralls anarquistes, que afecten fins i tot la seua família —«el meu oncle i el seu sogre van ser assassinats als afores»—, considera que «passar-se a l’altra banda és un error descomunal», perquè «si aquí tenim la FAI allà tenen la Falange»

Si les inicials, adreçades a la Mercè, són de caràcter més aviat amable, fins i tot d’una certa galanteria poètica —«és la primera vegada que en rebo d’una persona que no conec i tot seguit m’ha guanyat el cor amb les seves faltes d’ortografia (…) les faltes d’ortografia, artísticament escampades al llarg d’una carta, li comuniquen un no-sé-què d’humà i de convincent», escriu en la primera d’elles»—, serà a partir dels fets produïts per l’aixecament feixista que la correspondència esdevindrà, sobretot, un impagable testimoniatge dels esdeveniments des de la posició d’un catalanista que, malgrat els estralls anarquistes, que afecten fins i tot la seua família —«el meu oncle i el seu sogre van ser assassinats als afores»—, considera que «passar-se a l’altra banda és un error descomunal», perquè «si aquí tenim la FAI allà tenen la Falange» i perquè «els de l’altra banda, que són tan cafres com els anarquistes, van directament contra Catalunya».

De fet, Catalunya i la relació amb Espanya prenen tant de cos a les cartes com la crítica permanent als anarquistes, als «failangistes» com els anomena. «Reduir la pàtria als límits del Principat separant-lo d’Espanya fóra renunciar a la nostra missió històrica, que és unir totes les terres de llengua catalana». Es per això que no entén la mania dels catalans de voler salvar sempre Espanya dels seus errors i és per això que es demana «¿per què no deixem d’una vegada que es governin com vulguin a casa seva i ens dediquem a governar en pau la nostra?», una pregunta que, si us mireu les actuals negociacions i pactes, potser trobareu que són d’actualitat plena.

No tot però, en les Cartes, són reflexions d’aquesta mena, sinó que sempre hi trobareu surant la literatura i la poètica, perquè «¿quin plaer pot procurar-nos la poesia tan viu com aquest de trobar-hi expressat pel poeta allò que nosaltres sentim sense saber dir-ho?». Un plaer que el lector trobarà, sens dubte, en aquestes pàgines.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací