Mercè Rodoreda-Joan Sales: ‘Cartes completes (1960-1983)’

per Víctor Labrado

Epistolari

Mercè Rodoreda
Mercè Rodoreda

Un dia de mitjan agost del 1962 en una llibreria de Ginebra, on vivia aleshores, Mercè Rodoreda no s’acabava la sorpresa d’haver-s’hi trobat, enmig de molts altres, aquell llibre que ja tenia entre les mans. El va pagar i se’l va endur a casa. Ja de camí, la sorpresa cedia a la curiositat. I l’admiració: fer-se traduir un llibre al francès era un luxe a l’abast de pocs escriptors en català, l’any 1962. El volum li feia respecte. No s’hi decidia. El va tastar: una pàgina per ací, una altra més allà. Sabem que pocs dies després escrivia a l’autor, el novel·lista i editor Joan Sales, que justament li acabava de publicar La plaça del Diamant a Barcelona:

“En una de les millors llibreries de Ginebra vaig veure un llibre molt gruixut, Incertaine gloire, el vaig comprar i el vaig fullejar. Em va semblar, a primer cop d’ull, un llibre brillantíssim. Vaig ensopegar amb un dels trossos més bonics que mai hagi llegit: una collita o una tria de safrà. Meravellós, com no n’havia llegit mai cap. Un tros de gran literatura o digne d’una gran literatura. No us puc donar una impressió de lectura total perquè me l’han pres de les mans.”

Per descomptat, li’l va prendre de les mans Armand Obiols, que devia tindre de visita per casa. És quasi segur que hi va oposar poca resistència: “Quan el llegiré –que probablement no serà fins que no hagi acabat la Mort –que acabarà matant-me– us en parlaré llargament, no pas amb esperit crític, sinó la meva impressió de lector.”

Club Editor (2008)

Probablement Joan Sales hi estava d’acord: La mort i la primavera l’havia d’editar ell i s’estimava més imaginant-se-la escrivint, que no llegint. O potser no: l’opinió de Mercè Rodoreda sobre la seua Incerta glòria el devia intrigar massa:

“M’interessa moltíssim el que em prometeu –li va respondre Joan Sales–, que em fareu un comentari ‘de lector’ quan haureu llegit la meva novel·la. M’interessen molt més els comentaris ‘de lector’ que no els ‘de crític’ –i suposo que a vós també, i tots els qui escrivim amb ganes de ser llegits– i no simplement catalogats pels crítics com papallones clavades amb agulles en tristes històries literàries o mortes antologies.”

Aquesta declaració de principis era totalment sincera. A banda que, de lectors com Mercè Rodoreda, no se’n troben cada dia. La lectura completa, com totes les coses bones, es va fer esperar. Mercè Rodoreda li ho va fer desitjar. Li demostrava que se’n recordava, que ho tenia en la memòria: quasi un mes després, el 19 de setembre, li enviava un retall de periòdic amb una crítica –elogiosa– a Incertaine gloire apareguda a Le Monde.

Sales al jardí de sa casa

Abans de Nadal, Armand Obiols s’havia llegit mitja Incerta glòria i el 18 de desembre escrivia a Mercè Rodoreda:

“He llegit més de dues-centes pàgines de la novel·la de Sales. Hi ha coses realment esplèndides –moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, Espinassos, Capmanys, Sarsanedas, etc. Em plauria llegir-la en català [...] No sé si les altres dues-centes pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria, desigual, una mica artificial a estones –poques– una mica outrée –just una mica– és una esplèndida novel·la. Incerta glòria i La plaça són les dues millors novel·les publicades en català d’ençà de Solitud."

Pocs dies després, Mercè Rodoreda i Armand Obiols es van trobar. Van passar el Nadal junts. Van compartir el llibre com a bons germans. Ella se’l va llegir sencer, diu que en van parlar molt “durant les festes i no ens la sabíem acabar”. A Joan Sales, però, el comentari ‘de lector’ no li’l va fer fins al 6 de gener –potser irònicament– dia de Reis de l’any següent:

“Estimat amic Sales:

“Acabo de llegir Incerta glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica, ‘a un colp de puny en el ventre’. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m’he refet d’aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, molts són impressionants, d’altres inefables, tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta glòria, que fan venir ganes de treure’s el barret. Tant l’una com l’altra; i tan diferents l’una de l’altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit. Els personatges importants –els tres–, amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s’és un escriptor amb gruix, un personatge com el capellà pot fer caure en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps.”

I continua. Potser el lector malèvol, arribat ací, somriurà: era el seu editor!, dirà, brandant el ! com una espasa. I bé: al Club Editor, l’editorial de Joan Sales, amb La plaça del Diamant al carrer, Mercè Rodoreda no necessitava fer-li aquest elogi. Hi tenia la catifa roja assegurada. Comptava amb l’admiració sincera, incondicional, de Joan Sales. Ara, però, l’admiració s’havia tornat recíproca:

“...em sembla que s’ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de La plaça no ha tingut l’encert d’agermanar-la –tan diferent– amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de l’humor de Sterne i de la veu de Proust, s’hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya que donen l’època. D’Incerta glòria us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat... però us felicito”

De mostres com aquesta de vida literària entre bastidors, de fragments d’intimitat o detalls de la mecànica editorial, les Cartes completes de Rodoreda i Sales ens en donen a cada pàgina. Aquest epistolari, certament, no té la qualitat literària de les Cartes a Màrius Torres, del mateix Sales quan era un jove oficial de la República, contant la guerra dia a dia, des del front. Ara bé, com a document, per a lectors interessats en aquella època de resistència intel·lectual, no té preu. Com es descobreix i es promou una obra mestra –La plaça del Diamant– en les pitjors circumstàncies, com es va imposant una autora al primer rengle –Mercè Rodoreda–, contra totes les condicions adverses: la penúria editorial, el model de llengua i l’estil, la relació problemàtica amb els crítics, la indiferència de la premsa, la llunyania de l’exili... Tot això i moltes altres coses més conformen aquest epistolari excel·lent de Cartes completes entre Rodoreda i Sales.

I no cal dir que en el capítol de les “moltes altres coses més” hi entra, en primeríssim terme, la personalitat vigorosa de Joan Sales, l’editor combatiu. Per això he cregut que, ara que evoquem, 50 anys després, l’edició definitiva d’Incerta glòria, no es podia obviar de cap manera la seua relació amb Mercè Rodoreda. No sols perquè va ser una vessant molt remarcable de l’últim terç de la seua vida, sinó també perquè, per una rara bona sort, la van recollir admirablement aquestes Cartes completes (1960-1983).

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací